L'urc, 
una gata en el nostre teixit interior

El teixit interior de les persones també té algunes gates, aquells defectes que tota persona que ha vist i tocat molta roba coneix prou bé: una mena de grumoll del mateix fil que enlletgeix la tela amb una discontinuïtat.

Per dins tots tenim tares, i aquesta de l'urc (digueu-ne orgull, altivesa o sentiment de superioritat, fals, és clar) és especialment lletja i, pitjor encara, és nefasta per a la qualitat de la nostra vida. Si em deixo dominar per l'urc, m'enganyo lamentablement, pensant que sóc més que l'un i que l'altre. Amb l'estarrufament, les proporcions se'm distorsionen i no hi veig clar: miro amb llàstima els altres, quan el qui de debò fa llàstima sóc jo. És com si anés pel món amb un mapa equivocat... Així no puc fer pas gaire camí.

Si vull aprendre a viure de veritat, he de vigilar que aquest fons d'urc que tinc, com tots, no prengui el timó i em domini, perquè si això passa ja he begut oli. Per què? Perquè el qui es deixa dominar per l'urc només pot fer el ridícul. No pot créixer, ni aprendre gran cosa de la vida perquè porta una bena als ulls. ¿Us heu fixat que l'orgull es detecta molt més fàcilment en els altres que en un mateix? I quins sentiments produeix? Menyspreu, burla i riota, pel cap baix. I força pena. Gairebé a ningú no se li fa simpàtic un bufat... Aquests mateixos sentiments genero jo quan l'urc s'apodera de mi i em domina: faig pena i, alhora, faig venir ganes de riure, perquè no sé veure el que és tan clar: que no sóc superior a ningú, sinó de la mateixa pasta que tots, ni que vagi més estirada que un gall.

Potser reflexionar tot això m'ajudarà a detectar l'urc dins meu. I quan l'hagi detectat, ja em serà més fàcil desactivar-lo.

Un bon consell de la meva àvia

La meva àvia, que tot i tenir una instrucció escassa era molt i molt intel·ligent, observava la vida quotidiana i constatava sovint que alguns regals que ens fan amb la millor voluntat són, francament i parlant clar, una autèntica plepa.

I per a nosaltres sincerament són una plepa perquè o no ens agraden (el gust és una qüestió molt personal), o perquè no ens serveixen per a res, o perquè ens fan canviar decisions que havíem estudiat i pres a consciència, o, pitjor encara, perquè ens imposen una nova despesa sense tenir cap mena de ganes de fer-la. Un regal desencertat pot arribar a ser viscut com una imposició. Per això ens donava a tots un consell molt pràctic: com que normalment cadascú ja té tot allò que necessita, millor que els regals que ens fem no deixin rastre ("comer, beber y arder", concretava ella).

Hi ha persones que són amants de fer i rebre regals, i altres que no ho són gaire. Que cadascú faci el que vulgui, evidentment que sí. Però no oblideu el consell de l'àvia, que és ple de sentit comú.

I deixeu-me, encara, fer un apunt sobre la llibertat. Concretament en defensa de la llibertat que tenim tots de regalar a un altre allò que ens acaben de regalar a nosaltres. Ja sé que més de quatre en sentir una cosa així s'esquinçaran les vestidures sorollosament en senyal de desaprovació, però ho sento molt: si m'acaben de regalar alguna cosa i perquè no em fa el pes, o ben al revés, perquè de tan bonic que ho trobo veig que faria feliç una persona determinada, per què no li ho puc regalar? Allò que m'han regalat, per ventura no és ja meu? Doncs del que és meu, tinc entès que en puc fer el que vulgui. O no?

Elogi de la simplificació

Tots ens queixem que la vida és molt complicada, com si tota la complicació vingués només de fora, però en la vida personal, un àmbit en el qual no sembla que ens mani ningú, la simplificació no acaba de trobar el seu lloc.

Simplificar la nostra vida és una decisió alliberadora a l'abast de tothom. Sigui en l'àmbit que sigui, simplificar està a les nostres mans, depèn de cadascú. Si tot es pot complicar més i més, també i per la mateixa raó tot es pot fer d'una manera més simple i senzilla: els horaris, el mobiliari, el rebost i la manera de preparar i de servir els àpats, els armaris i el que hi guardem, els hàbits d'higiene, d'esbarjo, d'estalvi, la relació amb la família i els amics..., tot.

La tendència general és acumular. Acumular papers, roba, menjar, publicacions, tota mena de recanvis, eines per un si de cas, etc. Simplificar comporta un seguit d'operacions molt saludables: remoure-ho tot, adonar-me de la gran quantitat de pertinences que no faig servir gairebé mai i que en realitat no he de menester, seleccionar el que em quedo i el que em trec del damunt i, finalment, donar un nou destí a allò que no vull continuar conservant (regalar, reciclar, modificar, reutilitzar...).

Aquesta tria no es pot pas fer cada setmana, però és convenient no deixar-la indefinidament per a la setmana dels tres dijous. Potser em convindrà revisar i ajustar alguns dels hàbits que tinc, a veure si això m'afluixa alguna de les diverses cotilles invisibles amb què els humans acostumem a fer-nos la vida impossible, molt resignadament, això sí. Sé d'una persona que ha decidit extremar els controls al moment de rebre papers impresos de tota mena (paperera o carpeta) i així ha aconseguit eliminar revisions, simplificar molt els seus calaixos i prestatges, i sentir-se més ampla. En conec unes quantes que s'han atrevit a modificar el sistema de regals establert en la família i, evitant un estrès evitable, han millorat la seva qualitat de vida.

Una felicitació cordial a totes!

L'afany de notorietat

Mirant a dreta i esquerra descobrim que molts són moguts per aquest afany, és a dir, que es tracta d'una motivació que té molts usuaris abonats, i no cal pas ser gaire perspicaç per a adonar-se'n. 

El primer pas del treball a fer cadascú dintre seu és conèixer-nos tan bé com puguem. Què em mou?, què busco, en el fons?, quin és el desig que tinc més endintre? Si no sé veure'm tal com sóc realment, com puc cultivar res de bo dintre meu?, quina mena de treball puc fer en mi?

L'afany de notorietat mou molta gent. I a mi, també em mou? Em xucla, m'arrossega i se m'endú? Simplement m'atreu? M'agrada fer-me notar sense que es noti gaire? Sóc conscient de l'atractiu que té per a mi la notorietat? Seria una llàstima que fes com aquell que molt sovint obrava amb gelosia manifesta i no parava d'afirmar amb tota rotunditat: "Jo no sóc gelós". No es tracta d'amagar res sota la catifa de la dissimulació, sinó de reconèixer el que hi ha i de començar-ho a treballar. 

Aquest atractiu de fer-se notar és evident i natural en les primeres etapes de la nostra maduració. En l'adolescència tots hem desitjat, d'una manera més o menys inconscient, ser admirats, o, si més no, ser vistos, molt vistos, no passar desapercebuts. El que passa és que alguns s'han acostumat a viure en la mena d'aparador en què havien convertit la vida quan eren adolescents i s'hi queden, tot i que vagin passant els anys, per por o per mandra de continuar creixent.

Més val que tots plegats procurem anar madurant. Aleshores ja no ens caldrà cridar l'atenció constantment. La vanitat i l'ego no se'ns fondran, és clar, però se'ns aprimaran molt i ja no ens pesaran tant. Nosaltres estarem molt més contents i els altres també.

Elogi del bon humor

El bon humor tot ho millora: la percepció personal de la realitat, la convivència, la relació amb els altres, fins i tot la salut. Als seus antípodes, el mal humor genera problemes fins i tot allà on no n'hi havia cap.

El bon humor no vol pas dir burla, ni frivolitat, ni poca-solta. És lleugeresa en l'ànim, pirueta de la intel·ligència, espinguet inesperat que esquerda l'enterca closca del dramatisme, aquesta temptació permanent que ens empeny a prendre'ns-ho tot pel cantó que crema, amb uns aires marcadament teatrals. ¿Us heu fixat que hi ha persones que viuen amb la mateixa ampul·lositat i prosopopeia amb què interpretarien una òpera?

Amb un xic de bon humor, la vida no pesa tant. El bon humor no és mai monocromàtic, sinó que pot tenir una gran riquesa de formes i matisos: segons el moment pot ser tendre, sarcàstic, simplement còmic, dolç, surrealista, combatiu, agut, afable, crític i un llarg etcètera d'adjectius tan variats com els diversos prismes i moments de la mateixa vida.

Sovint ens prenem a nosaltres mateixos molt seriosament, massa seriosament. El bon humor ens permet relativitzar aquesta importància una mica excessiva que tendim normalment a concedir-nos. 

Dues preguntes per a la cadira de pensar: com estic de bon humor?, i de dramatisme?

Tirar de veta

El diccionari diu que tirar de veta és no mirar prim en les despeses. No diu pas que sigui viure més bé. De cap manera! Però avui molta gent sembla que s'ho hagi cregut i s'hi aplica amb una tenacitat digna de millor causa.

El nostre planeta Terra va malament precisament per això: perquè una multitud incomptable dels qui hi habitem viu tirant de veta en tots els sentits. I ho fa per sistema, com si cadascú disposés d'un rebost il·limitat, una mena de bóta de Sant Ferriol, vaja. La seva vara de mesurar assenyala sempre "més que no caldria".

Evidentment, tothom viu com li sembla. Però jo trobo que és un despropòsit, això de viure tirant de veta sistemàticament. I no estic fent de cap manera l'elogi de la gasiveria. Em sembla molt més assenyat aprofitar per sistema, tant aplicant el terme a les coses materials (menjar, roba, paper, sabó...) com a les més abstractes (aprofitar el temps, aprofitar les experiències dels altres per a aprendre i créixer, per exemple). Aprofitar no té res a veure amb no permetre's una cosa bona ni amb ser garrepa. Es tracta de fer servir el que necessitem "tant com cal", però no pas més. Per què, doncs, en sentim parlar tan sovint com si fos un desmèrit, alguna cosa de la qual ens hàgim d'avergonyir?

Senyores i senyors, si alguna cosa és un desmèrit, ¿no és més aviat viure tirant de veta de tal manera que fins s'arribi a queixar llastimosament el planeta on vivim?

La meva cadira de pensar m'ajudarà a veure com estic i si podria estar més bé; no tirant de veta, sinó aprofitant més i millor en tots sentits.

Viure el present amb atenció

De fet, el moment present és l'únic que tenim: el passat ja se'ns ha esfumat i el futur encara ha de venir. Viure el present amb tota l'atenció és l'única manera segura de construir un futur de qualitat.

Això de viure el present amb atenció és lògic i, teòricament, fàcil, però quan ens hi posem, ens adonem que no ho és pas tant com semblava. La pràctica ens fa saber que en general tenim un dèficit d'atenció bastant important. Depèn de qui té un dèficit mitjanet, però hi ha qui en té un de colossal.

I és una autèntica llàstima, perquè sense atenció no vivim autènticament; funcionem, vegetem, fem la viu-viu o alguna cosa que s'hi assembli, però a viure no hi arribem. Si volem aprendre a viure, estiguem contents perquè en el mateix problema hi trobem, feta i pastada, la solució. Com podem aprendre a viure el moment present amb atenció? Doncs vivint amb atenció el present. Sembla un joc de paraules, però no ho és.

Em costa? Vol dir que ho haig de practicar més que no ho practico. Vol dir que he de tornar a començar una vegada, una altra i mil vegades més. Que m'hi he d'aplicar més, perquè és molt probable que el meu dèficit d'atenció sigui bastant gran... No hi fa res. Jo, a la meva feina. ¿O és que m'havia pensat que adquirir bons hàbits era qüestió de màgia?

Som massa contorsionistes: amb els peus posats en el passat, les expectatives apuntalades en el futur i el cap migpartit entre el que ja hem viscut i el que ens espera, estem en perill constant de prendre mal. Val més que visquem el present amb atenció, havent après del passat tot el que ens podia ensenyar.

Encarar bé el futur

Això també és important per a viure d'una manera que ens sigui satisfactòria. Tots els humans vivim dins el marc de l'espai i del temps, tant si ens agrada com si no, per això tots avancem cap al futur, deixant enrere el passat ja viscut.

Algunes maneres de viure allò que tenim al davant són estranyes i ens espatllen aquest temps que anirà venint, ja abans que no ens arribi. Una de les maneres guerxes d'encarar el futur és fer-ho amb por. El temor ens pot esguerrar tot el que tenim al davant convertint-ho en una amenaça. I viure encongit sentint-se sempre amenaçat és una manera de viure ben galdosa.

A l'altre extrem hi tenim els somnis i les expectatives irreals, que és una altra manera d'espatllar l'avenir, molt romàntica, però igualment segura. "En el futur tot serà millor i anirà com una seda". Doncs, no. No ens enganyem. En el futur hi haurà de tot, tal com en el passat hi ha hagut coses de tots colors. L'únic que és indiscutible és que, si vivim a fons, cada dia anem aprenent una mica més a viure, a encaixar tot el que va venint amb més flexibilitat i encert.

Em sembla que la millor manera d'encarar el futur és viure amb un sa realisme, acceptant tot el que el temps ens pren i ens regala, i amb confiança.

Gestionar bé el passat

Per a viure satisfactòriament és molt important gestionar bé el passat. El passat és el que hem viscut i, si no el gestionem bé, se'ns torna una llosa feixuga que ens aixafa o que ens impedeix avançar a bon pas.

Del que ha passat en podem aprendre, i molt. És d'aquí que surt l'experiència. Aquesta hauria de ser la primera funció del passat: aprendre'n. I això no es fa sense reflexió. Però una reflexió ben neta tant d'excuses com de culpabilitzacions, tant si van contra altres com si van contra mi.

Si eludeixo de fer aquesta reflexió, sigui per mandra o per por, de moment em semblarà que m'he estalviat feina, però a la llarga em trobaré que, llastimosament, no aprenc res de res de tot el que vaig vivint. Subratllo que la mandra i la por, com sabeu molt bé per experiència, són dues sòcies que es volen ficar a tot arreu i fer-hi de les seves. Em sembla que no es desactiven precisament posant un vigilant a la porta, sinó actuant. Quan jo penso, decideixo i actuo, les dues sòcies queden anul·lades i ja no tenen res a fer.

Depèn de com gestioni el meu passat, el meu present serà d'una manera o d'una altra. Em convé prendre consciència de tot, tant de les coses positives com de les negatives. I aquí comencen les disjuntives: admetre la realitat o negar-la? Sentir-me responsable o culpable? Lamentar o agrair? Guardar ressentiment o disculpar?...

Quan sé mirar el passat amb comprensió i bonhomia, perquè tot és ocasió de créixer i madurar, és molt bon senyal. Vaig bé!

Elogi de la dosi

En totes les coses de la vida, com en els ingredients per a preparar qualsevol mena de menjar i en l'administració dels medicaments, la dosi és una qüestió molt i molt important.

La dosi és necessària en tots els aspectes. Mirem el descans: si no reposem prou, anem cansats, patim d'estrès, no estem d'humor per a res i fins i tot podem caure malalts; si descansem massa, ens emmandrim i quedem ensopits i engorronits. Amb el menjar passa el mateix: menjar massa ens fa anar carregats de quilos i alimentar-nos massa poc ens pot deixar sense forces, sense vitalitat, sense reserves. Fer feina és una activitat molt positiva, però treballar sense dosi ni mesura ens esgota i empobreix la nostra vida. A l'altre extrem, també lluny de la dosi adequada, hi ha la ganduleria, l'ociositat més estèril, l'endropiment, la nyonya vital que ens mata abans d'hora.

Necessitem la dosi equilibrada en tot: en la tasca en bé dels altres, en la lectura, en les distraccions, en tota mena d'activitats solidàries, formatives, de creació, lucratives, culturals, espirituals, esportives...

Fins i tot en el tracte amb els altres necessitem una certa dosi. Hi ha persones amb qui podem conviure, compartir unes vacances i moltes altres coses. N'hi ha d'altres amb qui necessitem posar una certa distància, i finalment, amb algunes només podrem suportar una relació d'un cop l'any, i millor encara si és de traspàs. Procurem no ser d'aquestes.

Elogi de la modèstia

Crec ben sincerament que la modèstia mereix ser elogiada, i tant que sí! Sobretot si tenim en compte les muntanyes de vanaglòria (vana glòria, sí) que dificulten el pas de la gent normal i que arriben a fer l'aire irrespirable.

No és curtedat, la modèstia, ni encongiment. Té lucidesa i realisme. Conté senzillament i amb fermesa, com un dic, la presumpció, la suficiència, la fanfàrria i allò que popularment anomenem l'"autobombo". Impedeix decididament que el nostre ego se'ns torni fofo i que se'ns infli sense aturador. En aquest i en molts altres aspectes podríem dir, i en veritat, que és un article d'utilitat pública.

La gràcia de la vida està a saber-ho valorar tot d'una manera ajustada, ni més del que mereix ni tampoc menys. I no admetre altres criteris distorsionadors com ara: valorar més un aspecte simplement perquè és meu; o també al revés, no valorar-lo tant o fins i tot menystenir-lo, precisament perquè el tinc jo. Tots aquests excessos els coneixem i no ens fan cap mena de gràcia, segur. En canvi, molts valorem la contenció que ens aporta la modèstia, servint-se dels límits assenyadament. 

La vida de moltes persones és millor gràcies a aquesta virtut. La nostra també ho és o ho podria ser. Com ho podem fer per a cultivar-la una mica més?

Elogi de la personalitat

Enmig del gregarisme imperant, la personalitat com a tret distintiu de la manera de ser, de pensar i de fer de cadascú, pren tota la seva importància. Davant les diverses tiranies del present, es dibuixa com un article de primera necessitat.

Els psicòlegs diuen que la nostra llibertat com a persones és certament relativa, condicionada com està per molts factors de tota mena. Ja m'ho sembla. Però encara que estigui bastant condicionada, la meva pobra llibertat, bé val la pena que l'exerceixi, oi? A mi em sembla que no tinc per què entomar estoicament totes les "lleis" que s'imposen al carrer. Per què m'he de sotmetre a la tirania de la moda? Si, per exemple, resulta que aquesta temporada es porta sobretot el color verd, jo també haig d'anar com un enciam? Fins i tot a risc que alguns caiguin en l'esnobisme més tronat, val la pena que cadascú actuï ben lliurement, només faltaria!

Potser ens convindria fer servir una bona estona la nostra particular cadira de pensar per a fer-nos més conscients de les altres tiranies que intenten lligar-nos com un tall rodó. Què me'n dieu dels imperatius de la comunicació? I dels de la tecnologia? Hi ha una pressió molt estesa i molt poc contestada: tots hauríem de comprar tot allò que van fabricant. Qui ho diu, això? El sistema. Contra aquesta pressió no tenim millors armes que els bons criteris de la sobrietat plens de sentit comú: compraré el que necessiti o el que em convingui per alguna raó, no el que em digui la publicitat (que, no ho oblidem, està al servei del sistema).

La cadira de pensar també ens dirà com estem de llibertat; serà com fer una analítica completa de la personalitat de cadascú.

Elogi de la sobrietat

Qualitat molt estimable i valuosa, normalment va de bracet amb la sensatesa. Se centra en allò que és essencial i evita tots els excessos. Però això ho fa per seny, per intel·ligència, no per rigidesa.

No em sé estar de recomanar-vos de llegir en el diccionari la diferència entre sobrietat i austeritat... La sobrietat és rigorosa, però no encarcarada, sinó flexible. No té rigidesa ni severitat. La sobrietat es viu en les coses més senzilles, com ara menjar i vestir, en la manera de parlar, de gastar, de relacionar-se, de viure.

És font d'alegria, la sobrietat. Ens manté desperts, centrats, creatius. Em fa més persona, ajudant-me a portar-me bé amb mi, amb els que m'envolten, amb tothom. No perquè vagi contra mi, sinó precisament perquè va sempre a favor meu. Per això no permet que m'estimbi per mals camins ni que em faci mal fent qualsevol bestiesa. Em sosté en el bé, que és sempre camí de goig. I ho fa sense duresa, sense exigir-me sacrificis sobrehumans, sinó cercant amb suavitat la col·laboració de la meva intel·ligència. Si sé valorar la sobrietat, he trobat la millor aliada per a aprendre a viure de debò.

Fa una colla d'anys vaig llegir un llibre de Jon Sobrino en el qual feia una crida a treballar per estendre una nova cultura: la cultura de la sobrietat compartida. Manoi! Aquella era la proposta que podia orientar la meva disconformitat neguitosa davant la desigualtat, injustícia creixent en el nostre món.

Han passat molts anys, però no he trobat cap proposta millor que aquesta: estendre la nova cultura de la sobrietat compartida.

Elogi del silenci

Ens és necessari i convenient per a tot, per a entrar dins nostre, per a escoltar els altres com cal, per a treballar bé, per a fer-nos amics de nosaltres mateixos o, simplement, per a no perdre el senderi.

És un gran dèficit del nostre temps, el silenci. Aixeca molt d'entusiasme entre pocs, però grans multituds malviuen sense saber ni què és. Mentrestant, sorolls eixordadors i insistents, peroracions en ràdios o televisors que no s'escolta ningú, lamentables musicotes omnipresents, xerrameca superficial..., deterioren la nostra qualitat de vida d'una manera dissimulada però ben precisa.

Cultivar el silenci em sembla que és més una actitud que no pas una activitat. No es tracta ni tan sols d'aprendre a concentrar-se, tot i que aprendre'n ens aniria molt bé a tots plegats. És tendir a centrar-se en l'essencial. S'assemblaria una mica a apagar tots els llums de casa que no fem servir, a fer una sola cosa i fer-la ben feta, a dansar amb gràcia i sense perdre el compàs, a cuidar un jardinet quan no ens ve d'una hora, a fer una bona cassola de fricandó o a escriure una poesia...

Us convido a fer provatures que apuntin a cultivar el silenci. En aquesta matèria com en totes, per sort, la iniciativa pot ser nostra, si així ho decidim. No hi ha res que ens condemni a haver d'esperar que sigui una activitat majoritària per a posar-nos-hi. Parlant d'això se m'acut que algun dia potser escriuré un elogi de la personalitat.

Elogi de la solidaritat

Segurament, el problema més gran del món és la desigualtat. En tot: en possibilitats econòmiques i materials, en educació, en sanitat, en habitatge, en cultura... I davant d'això surt espontani compartir.

És una mena de transfusió de justícia, estimació i vida, la solidaritat, en què no sé qui surt més beneficiat, si el qui dóna o el qui rep. Molts anys vaig estar convençuda que el que hi guanyava era el destinatari, però ara gairebé estic segura que el que hi guanya és el qui comparteix. Quan som solidaris, quan compartim, afirmem la nostra identitat més profunda com a persones humanes, amb qualsevol acció concreta, per petita i senzilla que sigui.

Sense la solidaritat, el món seria una jungla inhabitable, plena de gent sense entranyes, sense sentiments ni humanitat. I al revés: gràcies a la solidaritat, fer-nos persones depèn únicament de nosaltres. No de les possibilitats de cadascú, ni de les circumstàncies, a les quals donen tanta importància els fabricants d'excuses.

Una persona humana és un ésser que veu el que hi ha i el que passa, i que sap respondre-hi amb el que té i, sobretot, amb el que és.

Elogi de la bona fe

Es pot compartir amb gent de pensaments molt diferents, però, això sí, han de tenir (hem de tenir tots) bona fe, si no, tururut, la cosa pot acabar molt malament.

La bona fe és aquella qualitat indefinible que fa que puguis confiar en les persones que en tenen. És una bona intenció de fons que agraeixo, i de quina manera, que no falti en aquells amb qui em relaciono sovint. Tots podem tenir, i de fet tenim, errades, desencerts, equivocacions, fem pífies, nyaps i bunyols. Tots som humans i fallem. Però si tenim bona fe, totes les fallades que hàgim tingut no ens poden invalidar de cap manera.

És una qualitat de fons, una de les que més em plau trobar en els meus amics. I, al seu torn, ells també es complauen en la bona fe dels qui tenen a prop.

La llàstima és que no sembla prou apreciada en la nostra societat, la bona fe. A mi em sembla que no es té gaire en compte, que no se'n parla ni es valora prou. Què vol dir això? Que potser ja és hora de veure que és bo que faci amb responsabilitat el que m'agradaria veure fer majoritàriament en la societat. ¿O és que per ventura no puc fer més que seguir els passos dels altres?

La cadira de pensar us ajudarà a veure si hi toco o no, a consultar en la vostra experiència si la bona fe és un valor important en el patrimoni de cadascú o tot plegat és una dèria o un miratge.

Elogi de la lentitud

Avui dia vivim una cursa constant i permanent. Tothom va de pressa, tot corre pressa, no hi ha espera per a res. ¿Hem oblidat el refrany secular: "De pressa i bé no pot ser"? 

Sigui com sigui, la lentitud sona en general a poca eficiència, a turpitud...; no queda bé, la pobra. Després de molt de temps de sentir que cada dia és com un plat massa ple que, menjat a corre-cuita, costa de digerir, em sembla que convé fer l'elogi d'un ritme més lent per a viure. 

Ben mirat, voleu dir que això de la pressa no és una mena de neurosi introduïda per vés a saber qui? M'agrada fer-me preguntes com ara aquestes: qui ho ha dit que hem d'anar tan de pressa?, per què hem de córrer tant?, i per què és una llei tan estesa i tan poc qüestionada?... Tot plegat m'ajuda a recuperar el meu poder personal per damunt dels imperatius de la societat. M'adono que vull i puc viure molt més a poc a poc del que temia. Em descobreixo tancada en una presó de la qual tinc la clau a la butxaca, i no és la primera vegada.

Si aprenc a viure una mica més a poc a poc podré ser molt més conscient del que passa, del que sento, del que senten els altres... No hi perdré res i hi guanyaré molt. És inqüestionable que hi ha èpoques en la vida que em toca anar a un ritme viu. És així. Però, qui m'obliga a estar pendent constantment del telèfon? Qui em fa "descansar" sota pressió durant les vacances? Qui m'obliga a anar-me'n a la quinta forca cada estiu i a fer un rècord de llocs visitats? Digueu-me: qui? Jo. Doncs ja som al cap del carrer.

Fer les coses ben fetes

Ja sé que no està de moda, fer les coses ben fetes, que avui dia es porta bastant això de ser una mica malgirbat en tot, però aquesta em sembla que és i que continuarà sent una de les coses que més s'agraeixen.

Hi ha molts àmbits en què podem posar en pràctica aquesta divisa, que pot millorar i molt la qualitat de la nostra vida. El primer que se m'acut afecta la gestió del temps: la puntualitat. Tots sabem per experiència, si som puntuals, com arriba a cansar i a fer enfadar la impuntualitat arrelada d'algunes persones, que per sistema ens fan florir esperant-los. És curiós que la majoria de les persones tinguin generalment un respecte bastant afinat a la propietat d'un altre i, en canvi, moltes robin el temps dels altres sense cap mena de mirament.

Un segon àmbit en el qual podem aplicar i amb profit la divisa que proposo és el del reciclatge. És una vergonya que tanta gent faci cas omís dels colors dels diferents contenidors i ho continuï llençant tot al del rebuig. Per què? Per mandra, senyores i senyors. Per no caminar vint-i-cinc metres més, o per no destriar les deixalles en bosses diferents... Vet aquí que el rei de la creació pot arribar a comportar-se com un perfecte tros d'ase, amb perdó dels animals d'aquesta espècie.

I un tercer àmbit en què ens convindria a tots plegats fer les coses ben fetes és el del trànsit. I que consti que penso en tots: conductors i vianants. Respectar els semàfors (llàstima que tots els ciclistes no em llegeixin...), travessar pels passos pintats, respectar l'ordre en tota mena de girs... Així evitarem molts ensurts innecessaris i fins i tot accidents, i serem una mica més persones.

Corrosius de la felicitat (12):
L'egoisme

És el corrosiu més tòxic, l'egoisme. I és devastador: ho fa malbé tot, ho invalida tot. Ens disseca com a persones, gairebé literalment. D'aquesta manera és del tot impossible ser feliç. L'egoisme, com el tabac, mata.

En un tant per cent molt baix i ben diluït, en tenim una certa necessitat per a viure, però quan el tant per cent creix, alerta!, que estem entrant en una zona de perill. L'augment de l'egoisme en l'actitud es pot detectar bastant fàcilment per la tristor que l'acompanya, una tristor que ve de mirar-se massa el melic, d'oblidar les necessitats que veiem al nostre voltant.

Això ho hem experimentat tots: aquesta tristesa que ens avisa quan ens centrem massa en nosaltres mateixos, i com el revers d'una medalla, el goig emocionant que experimentem quan preferim lliurement donar un cop de mà a un altre en lloc de procurar-nos una mica més de comoditat.

No es tracta de fer inventari de l'egoisme dels qui ens envolten o dels coneguts, sinó de detectar ben de pressa aquesta "malaltia" en cadascú de nosaltres per poder seguir un bon tractament. Amb què es cura, la fredor de l'egoisme? Amb la calidesa de la generositat.

  

Corrosius de la felicitat (11):
La xafarderia

És una mica malèvola i un bon xic llefiscosa, la xafarderia. Quan ens governa, ens duu per un camí de suficiència, com si jo fos millor que l'altre i tingués dret de parlar de coses seves tant com em donés la gana.

La xafarderia em rebaixa com a persona, fins a invalidar-me. No és pas camí de felicitat, sinó d'enganys, de pensar-me que conec l'altre, que estic més amunt que ell, que tinc dret a ficar-me en la seva interioritat, quan no és pas així de cap manera. Prou feina té cadascú a comprendre's ell mateix!

No val res, la xafarderia; i si té bastants adeptes és per la morbositat que l'acompanya. La interioritat ens atrau, però la por d'entrar dins nostre és tan gran com l'atracció que ens fa sentir. Què fem davant d'això? Doncs manifassejar en la interioritat dels altres. Així tenim el que tant ens atrau, sense passar gota de por. Però xafardejar ens degrada a nosaltres fins a fer-nos indignes, i estripa i empastifa tot el que toca. Quan la xafarderia entra en la meva vida per instal·lar-s'hi, la felicitat en surt rabent per una altra porta.

Si m'agrada tant parlar d'interioritats, potser que parli de les meves. Així no faré mal a ningú, i la natural discreció que tenim tots ja m'assenyalarà ben clarament el punt que no em convé pas traspassar.

Corrosius de la felicitat (10):
Idees falses o tortes 
sobre la felicitat

Mantenir idees falses, tortes o parcials sobre la felicitat sense replantejar-les d'alguna manera és una garantia comprovada per a acabar enviant-la al botavant.

Com pot ser que en una qüestió tan important mantinguem idees tan poc objectives com la majoria de les que teníem quan érem petits? Oi que no ens atreviríem a sortir al carrer amb uns bombatxos a l'estil dels que portàvem de menuts? Doncs, per què continuem tenint i defensant idees infantils sobre el que ens cal per a ser feliços?

No és veritat que per a ser feliç calgui que tot sigui una bassa d'oli. No és veritat que per a ser feliç es necessiti que tot vagi bé: salut, calés, amor i èxit. No. No és veritat que calgui tenir les butxaques ben plenes per a ser feliç. No hi ha res, ni anar a la moda, ni tenir una casa de cine amb jardí, ni fer la volta al món, absolutament res, que ens pugui fer feliços des de fora.

I de les persones, podem dir el mateix, encara que soni molt poc romàntic. Allò de "espero que aquest xicot o aquesta noia em farà feliç" és fals, no perquè considerem aquest xicot o aquesta noia un autèntic desastre, sinó perquè ningú no em pot fer feliç. Només jo puc aprendre a ser feliç. Per sort, no depèn de ningú més que de mi.

Em sembla que el tema és prou crucial per a dedicar una bona estona a reflexionar-hi, ben asseguts a la cadira de pensar.