Posar-se a to 

Cada dia, a moltes persones corrents com ara jo,

ens és impossible mantenir el to d'una manera inalterable.

Per això ens és essencial aprendre a posar-nos a to

sempre que perdem l'oremus.

Tots aspiraríem secretament a aconseguir la clau, el truc, que ens arreglés les coses una vegada per totes, però no, per sort, no hi ha cap truc ni cap clau que ens estalviï la modèstia d'acceptar-nos tal com som i de lluitar i treballar per recomençar cada dia, posant-nos a to en tots els camps. I, ben pensat, n'hem d'estar ben contents, d'això: ens fa més humans i senzills, i com que no aconseguim mantenir-nos sempre desperts, ens «obliga» a despertar-nos tantes vegades com ens calgui.

Aprendre a posar-se a to comporta una infinitat de coses, començant per iniciar el dia d'una manera conscient, és a dir, connectar un cop més amb les respostes que ja he anat trobant sobre les preguntes existencials que és bo que em rondin sempre: «què en vull fer, de la meva vida?», «què puc aportar als altres avui?», «què podrà donar sentit a aquest dia que potser es presenta gris i anodí?»... Vol dir també detectar aviat estats indefinits d'ensopiment i d'insatisfacció i reaccionar-hi, sense necessitat de quedar-nos-hi aparcats dies i dies. O fer net d'alguna enganxada amb algú, recomponent tot el que calgui...

I, com aprendre a fer això tan essencial de posar-se a to? Doncs tal com hem après a caminar: caminant, primer tentinejant, també caient, tornant-nos a aixecar, provant-ho de nou... Viure és això, amics, molt lluny del tan practicat «mam, cac i non», en el qual faríem bé de no caure mai.

Elogi de la bondat 

Avui vull elogiar aquella bondat

que no necessita retallar res:

ni la intel·ligència, ni l'energia,

ni l'esperit crític, ni res.

Una bondat que retallés una altra cosa bona ja no mereixeria el nom de bondat, sinó el de ximpleria, encongiment o badoqueria, per exemple. Hi ha subjectes que confonen lamentablement les coses i es pensen que una persona plena de bondat per força ha de ser un lironet, un encantat o un badoc que ho troba sempre tot bé. I, evidentment, s'equivoquen de mig a mig.

Les persones plenes de bondat que tinc la immensa sort de conèixer —tant homes com dones— són llestes, eixerides, clarividents. I tenen una gran sagacitat per a fer-se el càrrec del que pretén realment aquell amb qui parlen, posar-ho al descobert i per a guardar-se'n, si calgués. En tots ells no hi trobo ni un bri d'estultícia, ni tampoc de falta d'energia o d'esperit crític. Cal tenir en compte que la bondat no és de cap manera una mena d'amabilitat ensucrada que ens «obliga» a tractar bé tothom, sinó una opció lliure, lúcida i decidida pel bé. De l'altre, de mi, de tots.

La vida és molt més bonica si tenim a prop persones plenes de bondat; molt més que si tenim a la vora persones interessades, egoistes, amargades, paràsites, dominadores i altres espècies semblantment tòxiques. Això ho sabem tots ben bé, gràcies a la nostra experiència tant en positiu com en negatiu. ¿No us sembla que el món rodaria més fi si hi augmentés el nombre de persones bondadoses? ¿No sentiu que el sol fet d'adonar-nos-en ja és una crida a cultivar la veritable bondat dins nostre?

Conduir la pròpia vida

Si volem viure amb sentit

hem d'aprendre a conduir la pròpia vida

com aquell qui condueix un vehicle a consciència.

Hi ha molta gent—massa— que s'acostuma a viure sense direcció, com si anés en un cotxe sense volant. Es deixa anar com una fulla seca que s'endú el vent: no sap ni on vol anar ni per què. Això com a forma de vida no porta enlloc. A tot estirar, només pot produir un cert pessigolleig que s'assembla al rodament de cap, com quan giravoltes fent «el ganxet» tan de pressa que quedes una mica enterbolit i marejat...

Una altra cosa és que momentàniament ens desgavellem i anem a tomballons. És indiscutible que no hi ha ningú que ho tingui tot superat. A vegades jo també em trobo que, gairebé sense adonar-me'n, per alguna causa que faré santament d'investigar, m'he col·lapsat, he perdut l'oremus i he de reconèixer que ja no condueixo la meva vida, sinó que va per les seves, com un cotxe descontrolat en una baixada forta sense frens. Aquesta cursa esbojarrada no em satisfà i tot d'una me n'adono. Llavors ve aquell moviment tan interessant de reconduir-ho tot al seu lloc. Sembla gairebé res i ho és tot.

Em serveixo del magí —que per a alguna cosa el tinc i no per a fer bonic— per a adonar-me'n, detectar el baix nivell de satisfacció i de goig que tinc, i reaccionar per a trobar la manera de tornar sense entretenir-me al punt d'on no voldria pas haver-me mogut. És ben veritat que, tot sovint, allò més divertit o entretingut no és pas el que més ens construeix, ens omple i ens satisfà.

 

Jo soc com l'altre 

Si estem convençuts que no som ni més ni menys que els altres,

aquesta convicció ens pot ajudar a tractar-nos amb més objectivitat.

Malament si em sembla que soc més que els altres: aniré tothora mirant-los per damunt de l'espatlla amb aires de perdonavides, em semblarà que no puc aprendre res de ningú, i al final resultarà que m'he equivocat de mig a mig: tots tenim llums i ombres, punts forts i punts febles, segur.

Però aquest no és l'únic error que podem cometre els humans: també em puc equivocar per l'altre extrem, és a dir, estant convençut que soc menys que els altres, o bé que les meves necessitats no compten gaire i que sempre m'he de quedar a la cua, lluny del més estricte sentit de justícia. Es tracta de viure de tal manera que tots puguem anar sempre endavant, perquè totes les persones són de la mateixa categoria: de primera preferent.

Diuen que els nens més petits ja tenen molt afinat el sentit de justícia i deuen tenir raó perquè ho he pogut comprovar moltes vegades. Seria una llàstima que de grans perdéssim aquesta objectivitat tan sana, que ens permet tenir molt en compte les necessitats que tenen els altres i també les que tinc jo per intentar cobrir-les totes amb dedicació i creativitat.