Pessimisme? No, gràcies!

 Sobretot del pessimisme «argumentat»,

tossut i exercit deliberadament com una professió,

intento guardar-me'n de totes les maneres possibles.

Hi ha un pessimisme més aviat temperamental que, quan el coneixem, és fàcil de gestionar. És com un termòmetre que marca baix: observant les dades oficials, aviat sabràs quants graus has de sumar al que marca per a saber exactament quina temperatura fa. L'objectiu de tota persona sensata no és ser pessimista ni optimista, sinó procurar ser objectiva.

Però el pessimista bel·ligerant que mira de poder-te convèncer —sovint amb uns arguments bastant tronats— que «tot va malament» i, sobretot, que «no val la pena esforçar-se a fer res», perquè «no s'hi pot fer res de res», aquest trobo que no hi toca gens. Acostuma a exposar-te els seus arguments amb un cert aire socràtic, però per sota se li endevina molta mandra i una quantitat semblant de covardia. ¿Tanta argumentació per a justificar que no vol fer res? Ben escarxofat al sofà, ja ha trobat el que buscava; ja té la seva recompensa.

Si aspirem a alguna cosa més que a estar escarxofats, pensem que, tot i que les dificultats de la Terra no desapareixeran mai del tot, podem fer una infinitat de coses per millorar el món: en primer lloc, millorar jo com a persona en tots els aspectes; millorar el meu tracte amb els altres en gratuïtat, sent més afable i tenint més alegria, més comprensió i més respecte amb tothom... També podem aixecar-nos del sofà i, si tenim estones, dedicar-nos a col·laborar com a voluntaris en alguna bona causa —hi ha centenars de possibilitats— i, com a mínim, si no tenim temps disponible, podem rascar-nos la butxaca per la bona causa que ens agradi més, perquè ja us asseguro jo que podem triar i remenar. Què li sembla, senyor pessimista, ¿oi que, ben pensat, és poc exacte això que diu que «no hi ha res a fer»?

Bon any nou a tots!

 

Nadal:

 més humanitat!

Aquests dies d'abans de Nadal,

qui més qui menys, tothom s'afanya

preparant tiberis, regals, adornets, felicitacions...,

una infinitat de coses a fi de bé.

No hi tinc pas res a dir, si són de debò a fi de bé. El que trobo que no hi sobraria és un pel de reflexió per a retornar al veritable sentit del Nadal, destriant-lo de les adherències culturals i comercials que s'hi han anat incrustant al pas dels anys i dels segles.

Evidentment, que cadascú faci el que vulgui. De tota manera, si el Nadal és la commemoració del naixement del Jesús, Déu fet persona humana per ensenyar-nos a viure amb sentit, acompanyar-nos sempre i en tota circumstància, fins a regalar-nos una vida plena que dura sempre, per lògica la nostra manera de celebrar-ho potser no hauria de consistir tant a fer tiberis com a créixer en humanitat, oi?

Què deu ser exactament això de créixer en humanitat? Per a mi pot ser redescobrir que més importants que les coses —els regals, la decoració, el gall farcit, els torrons i un llarg etcètera— són les persones. Per tant, en lloc de dedicar tanta estona a preparar coses, potser valdria més que dediquéssim més temps a les persones: donar un cop de mà, fer companyia, ser més a prop i estar més disponibles, compartir... Avui i sempre. I no pensem només en la cleda familiar, sinó en una cleda molt més gran, tan gran com el món, plena de persones que no han bufat mai cullera, moltes de les quals s'ho passen ben magre. Per dir-ho d'una manera resumida: potser no tanta faramalla i molta més humanitat.

 

Consumisme? No, gràcies!

Si no reconeixem el consumisme i ens l'espolsem amb decisió,

ens mantindrà ben lligats com un tall rodó

i totalment desactivats.

Era ben joveneta i en els cercles en què em movia teníem molt clar que el consumisme era un perill que amenaçava desactivar totes les nostres conviccions i substituir-les per banalitats que no eren res més que publicitat enganyosa. Vèiem ben clar que el sistema només volia i buscava la nostra butxaca. Ara ja no en sento a parlar ni en bé ni en mal, del consumisme, l'addició més innòcua, diuen: ha desaparegut de la consciència d'una gran part de la població.

És que, per sort, ha estat ja superat? Oh, no! Més aviat és que actua amb total llibertat, més o menys com un lladre que per art de màgia aconseguís tornar-se invisible. Us imagineu amb quina tranquil·litat podria anar «treballant», omplint parsimoniosament el sac amb les nostres pertinences de més valor?

Sempre, però molt especialment en aquestes festes, en què es desferma una mena de delirium tremens generalitzat, amb una ànsia desfermada de comprar-ho tot, podem aprofitar l'ocasió per a practicar la compra sensata. Cal proveir? Doncs comprem tot el que necessitem, però amb sensatesa. Volem fer regals? Doncs fem-ne, però amb sensatesa, procurant obsequiar amb coses útils o que tinguin sentit. I no oblidem els qui tenen ben pocs recursos, que la solidaritat és l'actitud més nadalenca de totes.

 

Criticar? No, gràcies!

Tot i que sigui molt divertit —aquest és el mal—

criticar no aporta res de valor: 

el criticat queda com un drap brut

i el que critica, encara que no se n'adoni, queda pitjor.

La veritat és que arribar a aquesta senzilla conclusió no costa pas gaire. Només cal que tinguem la sort de ser nosaltres mateixos els criticats. Que malament que em sento, generalment, quan algú em critica amb aires doctorals...! I sobretot m'hi sento quan aquell de qui troben tantes coses a dir —en aquest cas jo— no s'assembla gens a la realitat. Voldria trobar una eloqüència clara i contundent per cridar ben fort: «Jo no soc així!», però no em surt ni un fil de veu. D'altra banda, tant se val, perquè en qualsevol judici ja no hi ha capacitat d'escoltar.

Per això dic que ser criticat és una sort: així m'adono de seguida que no val la pena d'anar per aquest camí. Tota crítica, si no és constructiva, no aporta res de bo, perquè parteix d'un judici i, qui soc jo per a jutjar ningú? Evidentment, no soc ningú. No conec mai prou la persona que pretenc criticar, no sé res de les seves motivacions ni dels seus condicionaments, no puc ni fer-me el càrrec de les seves raons...

Quan algú em critica m'adono també d'algunes altres accions igualment corrosives que van de bracet amb el fet de criticar: pretendre definir, condemnar i etiquetar, generalment per aquest ordre. M'explico. Primer: la pretensió de definir l'altre —sense conèixer a fons ni el que pensa, ni el que sent, ni el que voldria i podria fer— és vana i irracional. Si ningú no es pot definir ni a si mateix...! Segon: quan judiquem, fatalment acabem condemnant. I tercer: el pitjor de tot és que, finalment, etiquetem l'altre, com si, pel sol fet d'haver obrat en un moment d'una determinada manera ja hi hagués d'obrar sempre. És a dir, un bon grapat de despropòsits que ens fan tornar al títol amb tot convenciment. 

 

Tripijocs? No, gràcies!

Com més tripijocs fem, més ens anem embolicant

i més malalts ens sentim.

Si volem que la vida ens funcioni bé,

hem d'aprendre a ser transparents.

Hi ha vides plenes de tripijocs: comptabilitat doble, parelles secretes, objectius inconfessables, interessos dissimulats, embolics de tota mena, doble vida... Un autèntic desastre. Sempre que ens acostem una mica a aquesta realitat, encara que sigui a molt petita escala, comencem a anar malament.

El que penso, dic, crec i faig hauria de ser el mateix o, com a mínim, molt semblant. La transparència és simplement el fet de mostrar-ho, sense encongiment ni fatxenderia. Aprendre a anar sent més transparents és una experiència altament alliberadora, i la gràcia és que es pugui aprendre, practicant-la fins a l'horitzó final d'arribar a ser d'una peça. Aquest és l'horitzó vers el qual caminem, un horitzó coherent i ple de sentit, encara que no hi acabem d'arribar mai del tot.

Exigir la transparència a les persones que tenen responsabilitats —polítiques, econòmiques, socials o de qualsevol altra mena— és un deure moral ineludible, però, ¿com podríem exigir transparència als «de dalt» si ni ens prenguéssim la molèstia de procurar anar sent transparents nosaltres mateixos? Seria un autèntic contrasentit.

Tancament? No, gràcies! 

Em fa una gran nosa, el tancament,

perquè si el que vull és créixer,

necessito tenir el cor i la ment ben oberts.

Com podré renovar l'aire de casa meva si no obro alguna finestra? Com podràs entrar a casa meva si tinc la porta tancada amb un forrellat? De quina manera podria renovar idees i actituds si no obro la ment i el cor? Si cadascú de nosaltres s'atura un moment a repassar les moltes coses interessants i enriquidores que hem tingut la sort de poder fer, veurem que en el seu origen hi ha hagut sempre un acte d'obertura: Per què no participar en això que m'han proposat? Per què no m'hi fico també jo, en aquest projecte? I si em comprometés en aquesta tasca?...

Sempre que comencem una etapa nova en la vida o simplement en cada inici de curs se'ns obren al davant moltes possibilitats. Recordem: quantes coses que al primer moment ens semblaven gairebé irrealitzables, al cap de poc temps s'han demostrat beneficioses per a mi i per als altres, agradables, constructives i font de satisfacció per a tots, però sobretot per a mi... Davant d'una invitació o una possibilitat, sempre tenim al davant dues portes: una d'oberta —per què no?— i una de tancada —i ara!— i depèn de per quina banda tirem, ens enriquirem o bé ens quedarem igual.

El tancament ens dona seguretat perquè el terreny que trepitgem ja ens és conegut, i cal reconèixer que és molt còmode, però ens limita i a la llarga ens portaria a repetir-ho tot rutinàriament i a quedar momificats i dissecats... Sincerament, aquest no és un horitzó gaire falaguer i no el vull pas per a mi. Davant de qualsevol possibilitat nova val la pena que sospesem tots els pros i contres, i que tinguem ben present que tota situació nova —sobretot quan fa temps que fem el mateix— fa mandra i una certa por. Ja hi hauríem de comptar. Provar-ho no ens compromet a res i, en canvi, ens pot portar molts beneficis, a mi i als altres.

 

 

Desànim? No, gràcies!

Si ens hem de defensar contra tota actitud nociva, 

sobretot necessitem fer-ho contra el desànim,

que ens pren tota la força i ens deixa com morts.

Si ho pensem bé, descobrim aviat que el desànim és una actitud que ens deixa literalment fora de combat: si en qualsevol situació estic convençuda que «no hi ha res a fer», ¿com puc plantejar-me la més petita acció per a posar-hi una mica de remei? El desànim em desactiva completament. I el que és pitjor és que primer em deixa ben convençuda que tot esforç és inútil i després, amb la traïdoria més refinada, m'empeny a ser jo, no ell, qui opti per no fer res.

Jo el considero un enemic molt perillós i em sembla que faig bé de guardar-me'n, perquè és ben cert que em pot destruir fins a eliminar-me. I com ho faig per a guardar-me'n? Potser us en riureu una mica, del meu «mètode», però si funciona, la cosa no és ja per a riure, sinó per a celebrar-ho...

El que procuro fer és personificar el desànim conceptuant-lo segons els resultats que produeix en mi: intento veure'l com un malfactor, un aprofitat, un bandit, un lladre, més encara, com un violador, que em vol prendre el més valuós que tinc: la convicció, l'energia, la resolució, el coratge fins a la intrepidesa, si cal... ¿Oi que si un mal home m'assaltés per abusar de mi me'n defensaria aferrissadament amb tota la força que pogués reunir, amb dents i ungles, tot abans de rendir-me i deixar que sortís amb la seva?, doncs de la mateixa manera procuro quadrar-me davant el desànim perquè no se surti amb la seva i no em deixi fora de combat. Es tracta de veure qui se surt amb la seva, si el desànim o jo. Doncs ja us ho dic ben clarament: jo!

 

 

Por? No, gràcies!

La por diuen que guarda la vinya, però és ben mala companya,

perquè ens tenalla fins a paralitzar-nos.

I paralitzar és ben bé desactivar.

Podem tenir por de qualsevol cosa: de malalties, desgràcies, de les crítiques dels altres, de fer el ridícul, de la foscor, de perdre bous i esquelles, de quedar en evidència... Bàsicament, la por assenyala sempre una «possessió», una expectativa exagerada. Com més lliure em sento i soc, menys por tinc. D'altra banda, experimentar una certa temença és ben humà.

Què és el contrari de la por? Més que la valentia, jo diria que és la confiança. I aquesta seguretat que es basa en el fet de poder comptar amb recursos importants —siguin propis, dels qui m'envolten o de més enllà del món exclusivament físic— és un camp amplíssim que està a les mans de cadascú treballar a fons. De fet, la nostra experiència és que tenim al voltant moltes persones amb graus molt diferents de por i de confiança, des dels més acoquinats, per als quals tot és motiu d'inquietud i de temor, fins als més llançats, que, sense ser imprudents, saben assumir amb coratge el risc mateix de viure, amb les seves moltes facetes.

Animar-nos a viure sense por no crec pas que vulgui dir que primer de tot ens hàgim d'ocupar de suprimir la por o d'extirpar-la de soca-rel per a poder viure tranquils després, sinó més aviat que, encara que experimentem sempre un cert temor —som humans!—, això no ens ha d'impedir viure a ple pulmó, amb els peus ben posats a terra i el cap fred per a prendre en tot moment una opció assenyada i plena de sentit.

Mal humor? No, gràcies! 

Gràcies, moltes gràcies,

però el mal humor ja se'l pot quedar qui vulgui,

perquè a mi no em serveix per a res de bo.

I és molt clar que no em serveix per a res de bo, perquè el mal humor no és més que una mena de corrosiu molt potent que ho degrada tot: fa malbé la convivència, la comunicació i el bon ambient entre les persones, fins i tot quan deixo que s'apoderi de mi s'arriba a carregar la meva harmonia personal i acabo fent-me fàstic a mi mateixa. Amb la seva aspror dificulta i amarga tot el que podria ser bonic i dolç.

La seva obra destructora comença gairebé inadvertidament amb una petita rendició interior, una petita passa enrere que fa ben bé com aquelles espurnes que generen un gran foc: un mutisme antipàtic, una resposta malagradosa, un enuig que no sabria dir d'on surt..., i tot es torna lleig.

La placidesa, la paciència i el bon humor em tornen a posar a to i em fan veure ben clar que la propera vegada que me'l trobi per dintre val la pena que el faci fora més de pressa que corrents i, sobretot, que no em rendeixi de cap manera davant d'una mena de cosa que, sense tenir ni cara ni ulls, em pot amargar la vida i, per torna, la dels que m'envolten.

  

 

Suficiència? No, gràcies!

Diguem-ne orgull, altivesa, fums, arrogància, presumpció,

petulància, supèrbia, urc..., no ens convé pas

de cap manera ni sota cap concepte,

perquè és un engany lamentable.

No és pas veritat que jo sigui millor que tots els altres. No és pas veritat que ningú es pugui vanagloriar de res, perquè els dons que tots hem rebut són això: dons rebuts. I, siguem francs: qualsevol persona pagada de si mateixa, passada la primera impressió, causa més aviat una mica de llàstima, no és veritat?

El problema és que, així com la suficiència crida molt l'atenció vista en un altre, en un mateix costa molt de veure i encara més de reconèixer. Per això és molt bo que ens dediquem aplicadament a anar-nos coneixent una mica millor. El nostre orgull generalment es presenta sota formes bastant discretes, cosa que també contribueix a fer que ens passi desapercebut. Però com que ja se sap que tots en tenim una mica, d'orgull, farem bé d'aprendre a detectar-lo: interrompo sovint aquells amb qui parlo?, em costa de rebre tranquil·lament les correccions dels altres?, salto quan em sento al·ludida?, menyspreo els qui no fan el meu camí?, vull portar sempre la veu cantant?...

La vida quotidiana i la convivència m'oferiran moltes ocasions per a créixer en el meu propi coneixement i aniré descobrint i acceptant a poc a poc que dins meu hi ha moltes coses barrejades, més o menys com passa a tothom, per tant, res de sentir-me superior, perquè no és pas veritat que ho sigui. Pas a pas podré anar treballant amb bonhomia i sense ansietat aquest camp immens, i aniré fent passos cap a la senzillesa.

 

Aturar-se i pensar

Som per definició éssers pensants,

però sovint no exercim com a tals

perquè no preparem les condicions adequades per a fer-ho.

Per a pensar, cal primer aturar-se, sortir de l'estat d'agitació gairebé permanent en què massa sovint acostumem a viure, d'una manera més o menys conscient. Si no superem les presses injustificades en què correm com uns llebrers sense saber ben bé quina mena de llebre empaitem, ens serà del tot impossible reflexionar. Córrer, agitar-se, estar permanentment en la superfície és incompatible amb pensar.

Si vull pensar, necessito la quietud en els dos sentits que té la paraula: estar quiet i en silenci. Només així puc entrar a dins i pensar o reflexionar, amb els seus nombrosos passos: valorar, preveure, prendre consciència de les diverses possibilitats, sospesar pros i contres abans de decidir...

Si vaig prenent l'hàbit d'aturar-me i pensar abans d'actuar, segur que les meves accions seran molt més encertades, perquè no repetiran tants errors. Cada vegada seran menys reactives, en un exercici rigorós de respecte a l'altre, i més afirmatives i constructives, des de la llibertat i la creativitat. Ah..., però, tinguem present que aturar-se no vol dir quedar-se palplantat com un estaquirot, i que pensar no és donar voltes i més voltes al cap fins que en surti fum. Més aviat és una crida a mantenir-nos en la calma de la serenor i en la consciència del que hi ha i passa a dins i a fora.

 

Treballar les actituds

Reflexionant, decidint, valorant,

anem treballant les actituds una mica cada dia,

com qui construeix un edifici.

Són elles les que formen la nostra personalitat

i no el temperament, que és només el punt de partida.

El temperament ens ve donat, però, per sort, té menys pes del que podria semblar en la nostra personalitat i manera de fer. L'hem de conèixer i tenir en compte, però si treballem convenientment les actituds, no arriba a ser mai determinant. Que ens condiciona? I tant que sí. Però un condicionament o altre hauré de tenir... A casa poden ser rics, pobres, menestrals, creients o no, cultes o vulgars, endreçats o de can seixanta, etc., i tot deixa la seva influència.

El coneixement d'un mateix ens permetrà anar-nos acostant a una certa objectivitat, si ens hi dediquem. Si sé que tinc una certa tendència al romanticisme, en els meus projectes procuraré tocar de peus a terra i no fer volar coloms; si tendeixo a ser més aviat pessimista, procuraré enfortir una visió positiva... No cal ser psicòleg per a distingir qui es coneix mínimament i qui no; qui ha treballat les seves actituds i qui no sap ben bé de què li parles.

El treball de les actituds dura tota la vida, però sempre és nou. És un treball constructiu, creatiu, que ens va renovant per dins i ens va fent créixer, segons les possibilitats i les llums que la vida ens ha donat. I és il·limitat. No com l'àmbit físic o fins i tot el dels coneixements, en què el temps —entre altres factors— ens recorda que tots tenim un sostre. Sempre puc millorar les meves actituds, sempre em puc superar a mi mateix.

 

Indigneu-vos!

No perdre mai els papers

és una gran cosa vers la qual és bo tendir,

però també és ben legítim i necessari indignar-se

davant les persones responsables

que no fan allò a què s'han compromès.

Tinc una amiga apocada que s'esgarrifa només de pensar que en un acte públic es puguin sentir xiulets; a mi, en canvi, el que em faria esgarrifar és que es fes una mala aplicació dels xiulets, que es xiulés algú pel fet de ser lleig o vell, o de ser negre, o de ser una dona, o de ser coix... M'explico? Considero un molt bon símptoma que la gent s'indigni i mostri el seu rebuig davant una conducta que no toca: sigui un discurs inadequat (llarg, retòric, plastificat i repetitiu, quan ja fa més d'una hora i mitja que la gent escolta dreta); sigui la confusió d'algú que exhorta el poble a fer el que han de fer precisament ells, «els de dalt» (és a dir, entendre's); sigui el fet de sentir-se tractats com uns nens de P3 fent la festa de primavera...

Si els xiulets són ben aplicats —i ahir ho van ser—, benvinguts siguin. La disconformitat i la indignació no són pas la discòrdia, que cal evitar perquè no du enlloc. Massa temps feia que el poble estava desconcertat i sumit en un gran desànim, però estar desinflat i desanimat no és de cap manera una resposta vàlida davant els girs de 180 graus sense cap mena d'explicació, l'estupidesa, la suficiència, la ineptitud o el maquiavel·lisme de via estreta en els nostres governants.

Ja comença a ser hora d'alçar el cap, de resistir en el nostre àmbit a tot allò que trobem malament en «els de dalt», de dir les coses pel seu nom, d'indignar-nos legítimament i de convertir l'energia de la indignació en resistència al desànim i en força per a adreçar tot el que té tendència a torçar-se. Ja veieu que en aquest món hi ha de tot: l'actitud de la meva amiga apocada i la meva no s'assemblen de res. Que cadascú prengui l'opció que cregui més convenient i que hi sigui fidel.

 

La natura ens refà

Les vacances a plena natura són un gran invent,

només ens cal viure-les amb sensatesa

i treure'n ensenyaments per a la vida quotidiana.

La natura, amb el seu silenci molsut, poblat de mil remors discretes i misterioses, la seva policromia canviant al llarg de les hores i la bellesa polimorfa del que anomenem paisatges, té el poder de refer-nos, equilibrant-nos i aquietant-nos. És com una mà benigna i calentona que ens amanyaga d'una manera imperceptible i ens va portant a un descans complet.

L'oïda, la vista, l'olfacte..., tot es desvetlla en contacte amb la natura. I això no és cap cosa insòlita, perquè les persones també formem part de la natura. El problema és que ho oblidem o bé que ens hem anat artificialitzant tant que arriba un moment que no sabem ja ni estar-hi en harmonia. Aquest és, sens dubte, un dels aspectes de la deshumanització.

Faríem bé de procurar «retornar» a la natura. I no em refereixo a anar-nos-en a viure a fora... Afinar la capacitat de percebre, l'atenció, l'enginy a l'hora de fer servir els recursos que tenim a mà, cadascú segons la seva situació, per a aquest «retorn» al nostre medi autèntic... Aquí la llista pot ser molt llarga: obrir cortines, tenir alguna planta, prendre l'aire i el sol, adequar els horaris i els costums d'acord amb les pròpies possibilitats, reconquerir un silenci ambiental de qualitat netejant l'entorn de xerrameques i musicotes per defecte, mirar la sortida o la posta del sol, aprofitar els dies de festa, eliminar l'esperit de competició... Bon retorn!

 

Viure bé

Què vol dir per a mi això de viure bé?

Evidentment, tothom pot pensar i dir el que vulgui.

Tanmateix, sempre hi haurà opinions molt encertades

i també autèntiques bestieses.

El concepte de viure bé, com tots els altres, depèn de l'escala de valors de cadascú. Per a molts, viure bé és només treballar poc i descansar molt, gastar tots els diners que un vulgui, com si la cartera fos una mena de bóta de Sant Ferriol, atipar-se com un lladre i espolsar-se del damunt qualsevol responsabilitat. Per a mi, aquesta opinió —més estesa del que seria desitjable— denota una idea molt inexacta i pobra de les capacitats de la persona humana, com si fos més important el païdor que la ment... 

Per què no aprofitar l'ocasió i aturar-nos cadascú a respondre la pregunta: què vol dir per a mi això de viure bé? Pensar una mica no fa mai mal... Per a mi viure bé vol dir primerament saber qui soc, d'on vinc i cap on vaig. I en el «mentrestant», anar aprenent l'art de ser feliç tot practicant-lo cada dia i compartint-lo, perquè la relació amb els altres és molt important en això de viure bé. També és descobrir els dons que he rebut i com els puc compartir per fer el món una miqueta més humà i habitable.

Viure bé no depèn dels diners ni de res material, sinó de la meva arquitectura interior, de la qualitat humana de les persones amb qui em relaciono i del sentit que tinguin les meves accions: tot allò que faci o deixi de fer, que deixar de fer també és una acció. Podríem dir el mateix de l'anomenada qualitat de vida, que massa sovint es confon d'una manera molt reduccionista amb l'augment de sou i que, sortosament, va molt més enllà.

 

Les crisis són oportunitats

Per què la reacció tan aclaparada d'algunes persones

davant la possibilitat d'una crisi econòmica?

No faig teoria econòmica:

jo parlo d'actituds humanes i de sentit comú,

sempre poc comú, malauradament.

En tota situació i en tota circumstància, sempre he sostingut i sostindré que es pot viure de moltes maneres. Hi ha un refrany preciós que ho diu molt bé: «No hi ha poc que no basti ni molt que no es gasti». Això no són teories, sinó experiència; per això no m'ho pot discutir ningú.

Els economistes han de mirar d'endreçar el panorama econòmic. Els ciutadans i consumidors no tenim aquesta funció, sinó la de viure bé amb el mínim de despesa. Aquí ens cal a tots saber administrar amb senderi: tot un art! Si administro bé, una paga discreta m'arribarà per a tot el que és necessari i encara me'n sobrarà per a donar un cop de mà al qui està molt pitjor que jo. En dono fe. Si no sé administrar bé i no tinc senderi, malament rai. Més em valdrà aprendre'n que no pas lamentar-me de la crisi, com si em caiguessin al damunt les plagues d'Egipte.

Aprendre a administrar bé comporta endreçar els criteris que regeixen els meus actes, aprofundir en molts conceptes que potser tinc una mica confusos o que m'he empassat acríticament..., i finalment arribar a la implantació de la sobrietat com a criteri de fons: no pas més del que cal. Si, segons diuen els experts, se'ns acosta una crisi forta a la tardor no ens hem pas d'arronsar: és una oportunitat d'or per a posar en pràctica tot això que he dit.

Una capacitat oblidada 

El problema no és que els humans no tinguem capacitats,

el problema és que sovint, encara que les tinguem,

no les fem servir.

Aquest és el cas, actualment, de la capacitat d'esforçar-se. Per a molts, 'esforç' s'ha convertit en una paraula exòtica. I, curiosament, entre aquests no hi acostumem a trobar persones velles, físicament acabades, ja sense forces i sense cap mena d'empenta, sinó persones joves, amb força i energia suficients per a encarar qualsevol cosa.

De la mateixa manera que n'hi ha molts que s'han acostumat a beure sense tenir set i a menjar sense tenir gana, per obeir un intocable costum social, també ha proliferat el perniciós costum de descansar sense haver-se cansat en res. Abunden les persones que només pensen i es dediquen a descansar, a esbargir-se, a fer vacances, sense haver suat prèviament la samarreta per haver-se esforçat en res. He dit que aquest costum de descansar sense haver-se cansat és perniciós i ho sostinc, perquè du fatalment a escarxofar-se com a actitud vital.

Si perdéssim la facultat d'esforçar-nos per alguna cosa que valgui la pena —fer les coses ben fetes, donar un cop de mà en allò que puc i sé fer, fer un favor, acollir, compartir...— la vida se'ns degradaria sense remei: ja no arribaríem a viure i ens quedaríem en l'àmbit de funcionar o, pitjor encara, de vegetar. Lamentable. Jo no vull pas de cap manera que se'm rovelli la capacitat d'esforçar-me per allò que val la pena, perquè la perspectiva d'engandulir-me, engorronir-me o escarxofar-me no em crida gens l'atenció. El que vull és enfortir la vida i no pas degradar-la.

 

Construir una bona escala de valors

Si no la construïm cadascú de nosaltres,

a consciència,

ens la construiran sense consultar-nos

i ens la donaran feta,

al gust de no se sap ben bé qui.

L'escala de valors de cadascú és l'estructura interior de la seva vida. No es veu, però condiciona tots els actes que fem i totes les opcions que prenem. Depenent de quins siguin els valors que consideri més importants, actuaré d'una manera o d'una altra. La construcció de l'escala de valors és una tasca tan important i essencial que no la podem pas delegar en ningú, de cap manera ni sota cap concepte!

Fer conscient allò que considero valuós és un treball que no podem deixar de fer. Evidentment, no es fa en un tancar i obrir d'ulls; necessita un cert temps i té diversos aspectes: descobrir el valor d'allò que realment en té, partint de la pròpia experiència, de l'observació de l'experiència dels que ens envolten, de la comparació de les diferències entre la nostra percepció i el que intenten vendre'ns en el mercat mediàtic; posar a prova tota proposta que ens arribi, perquè són nombrosos els cants de sirena que només pretenen engalipar babaus...

Malauradament, el Sistema no es fixa en les nostres necessitats ni en els drets que tenim; només es fixa en les nostres butxaques. No es tracta d'acoquinar-se ni de veure fantasmes darrere les portes; es tracta de no anar amb el lliri a la mà i de tenir l'esperit crític ben despert i ben a punt. És una autèntica pena la gran desorientació que afecta una part de la humanitat: una pila de gent es malfia irracionalment d'allò que el podria centrar i, en canvi, segueix a ulls clucs qualsevol beneit que es faci dir influenciador, encara que sigui un talòs, un guillat o un penques. Davant d'aquest panorama, el que ens farà un gran servei és el sentit comú i l'esperit crític.

 

Tots som estimats

És aquesta l'experiència que hi ha al fons de tot creixement

i que fa possibles totes les remuntades:

saber-se i sentir-se estimat sense condicions.

No es tracta pas d'una experiència qualsevol, que si la tens la tens i, si no, tal dia farà un any. És una experiència essencial, bàsica. Quina llàstima que siguin tan pocs els qui la tenen, sabent i sentint que jo, «jo», jo!!!, també soc estimada o estimat, sense cap mena de condició, ara, no pas «quan sigui una mica millor», o «si em porto mínimament bé», o «si no en faig cap de molt grossa»...! La persona que desconeix la seva dimensió espiritual o que se'n riu pot viure més de cent anys sense ni adonar-se'n; més o menys com la persona ritualista o reglamentista, si està massa pendent del ritual o del reglament, ni que es confessés de bona fe creient.

L'estimació sincera que rebem dels altres és balsàmica i reconstituent, però no tots ni sempre la trobem. Tanmateix, això de què parlo és tota una altra cosa. No és una estimació epidèrmica, sinó fondament radical; anterior a qualsevol circumstància, no depèn de cap mèrit i no té data de caducitat. Potser és això que ens ho fa difícil d'admetre i, doncs, d'experimentar, a nosaltres, sempre massa presoners de l'espai i del temps.

Potser és per això que la nostra estada a la Terra és en general tan llarga: perquè les circumstàncies variades i sempre canviants de la vida ens permetin, en un misteriós instant de gràcia, percebre d'alguna manera la Presència sempre bondadosa, la «mirada que comprèn», «la mà que protegeix»... Tant de bo! Perquè, si tots som estimats, segur que també tots estem capacitats per a experimentar-ho.

 

Darwin tenia raó

Darwin afirmava que no era pas el més fort,

ni el més ràpid, ni el més intel·ligent de l'espècie

el que sobrevivia,

sinó el que més s'adaptava als canvis.

I tenia raó. Davant les contradiccions, les dificultats i els entrebancs de tota mena que ens va presentant la vida, no és la força, ni la rapidesa, ni tan sols la intel·ligència la que ens ajuda a sortir-nos-en, sinó la flexibilitat, la capacitat d'adaptar-nos. I això ho hem pogut comprovar tots plegats fa pocs mesos, veient com vivia la gent les dificultats de la pandèmia, amb els seus confinaments i altres limitacions: molts que semblaven molt forts i capaços no se'n sortien pas gens bé; en canvi, aquí i allà, algunes persones que molts considerarien insignificants ho vivien airosament.

Segurament, alguna cosa hauria de canviar en la nostra consideració de les actituds humanes: potser hauríem de concedir més valor a la flexibilitat, a la capacitat d'encaixar i a l'adaptació als canvis, i «devaluar» un bon tros moltes coses que ens fascinen sense gaire raó, com ara la bellesa, la força, la brillantor, l'habilitat, fins i tot la intel·ligència especulativa... Un bon tema per a reflexionar.

Com estic de flexibilitat? ¿Em sé adaptar fàcilment als canvis, als imprevistos? O bé faig plat de qualsevol petita desviació en les meves previsions? Per exemple: em «rebenta» molt que plogui quan havia pensat berenar al terrat? Em queixo i rondino de tot el que em contraria? O bé sé treure partit de qualsevol situació sense posar-hi més pa que formatge?... Potser a tots plegats no ens sobraria entrenar-nos una mica més en aquesta flexibilitat tan necessària per a viure bé. La vida quotidiana, amb els seus imprevistos, ens ofereix com sempre les millors ocasions per a entrenar la nostra flexibilitat i el nostre bon humor.

Moltes coses no són pas

com semblen 

Les aparences enganyen.

No sempre el qui sembla més fort ho és;

ni el qui s'atipa més és el qui se sent més ple...

De fet, l'experiència ens diu que sovint en la vida hi ha una mena de boira que ens desdibuixa les coses: el que sembla i el que realment és no sempre concorda exactament. Davant d'aquesta realitat inqüestionable, faríem bé d'aturar-nos una mica per pensar i mirar de comprendre una mica més profundament la veritat de cada cosa.

Una vegada més, la nostra vida de cada dia ens proporcionarà moltíssimes ocasions per a fer-ho i està a les mans de cadascú aprofitar-les o deixar-les perdre. En la vida quotidiana podem créixer aprenent a acollir i encaixar un munt de coses que ens ajudaran a viure més profundament i de debò. Segurament, una de les primeres coses que aprendrem és a desconfiar de les aparences, perquè acostumen a enganyar.

Quants n'hi ha que van pel món amb aires de campió i que, en canvi, no aguanten gens bé l'esforç continuat, o la necessitat de resistir amb constància, o la manca de reconeixement, per exemple... Quants n'hi ha que, tot i no estar-se de res, viure a cos de rei i concedir-se tota mena de capricis, confessen sincerament que se senten buits... Quina és la veritable força? Quina és l'autèntica plenitud? Quin és el millor camí per a arribar-hi? No són de cap manera preguntes retòriques; són preguntes per a ajudar-nos a pensar i a viure amb més sentit.