Més sobre
recuperar el coratge

Per a cadascú cada paraula té un ressò diferent. Tot i que no ho sembli, una de les coses que al llarg de la vida es mostren d'allò més útils és un bon coneixement i un ús ben ajustat dels sinònims. Ho dic pensant en el coratge.

Quan llegim alguna cosa que ens sembla interessant és un bon exercici repensar els conceptes principals i pensar com en diria, d'allò, jo. Perquè el més important d'una paraula no és la seva forma o la sonoritat que té, sinó la idea que expressa.

Per a mi "recuperar el coratge" té ple sentit, perquè em genera un ressò ple d'imatges i d'experiències, tant pel que fa al substantiu 'coratge' (que sento molt més resistent que 'valentia', paraula que em ressona més activa i combatent), com pel que respecta al verb 'recuperar', que m'evoca de seguida una situació que havia tingut i que per un motiu o un altre ja no tinc. I, sobretot, em remet a tots els moviments que em caldrà fer perquè allò valorat torni a ser meu i ben present.

Un altre parlarà més aviat de "trobar la força per a tirar endavant", o de "retrobar l'ànim"... ¿Veieu com hi ha paraules i expressions que actuen com una paret i altres que actuen com un balcó? Les primeres ens deixen igual i les segones ens obren a una infinitat d'imatges, sentiments i experiències que ens fan vibrar i ens mobilitzen.                                                                                                                                                                

Agrair ens centra

Quan per circumstàncies que poden ser molt diverses (presses, replegament, manca de reflexió, atonia, estrès, tristesa...) ja ens comencem a descentrar, una de les coses que més ens poden ajudar a centrar-nos de nou és agrair.

Per què? Deu ser perquè l'agraïment és una actitud que pertany a l'esfera de la gratuïtat i ens hi ressitua de cop... De tant no cuidar-la o cuidar-la poc, aquesta esfera se'ns ha anat fent xica i escarransida. Qui sap si és per això que tanta gent fa cara de prunes agres...!

Agrair és alliberador, realista i assenyat. En la vida el que és més important se'ns regala. Vegem-ho, si no: què és el més important de la vida? La vida! I la vida és un do, un regal i ha estat donada a tothom. Quan un faci autopropaganda i afirmi als quatre vents que no deu res a ningú perquè s'ha fet a si mateix, mereixeria que li diguéssim amb tota desimboltura: "au, vés, que et moqui la iaia!"...

Ser agraït neix de descobrir les moltes meravelles que es poden arribar a produir en la vida quotidiana i que venen de més enllà d'un mateix: una conversa interessant, una trobada inesperada, una bona notícia, un somriure o un gest d'amistat, aprendre alguna cosa nova, percebre un punt de bellesa en algun lloc... I redescobrir que tot és un regal!

L'altra cara de la moneda

En el cas de l'agraïment, l'altra cara de la moneda és ni més ni menys que l'exigència i la queixa, dos mals camins que no duen enlloc. Bé, sí, porten a l'enduriment i a l'engany de creure que tota acció de relleu en la vida prové d'un mateix.

Quan trobo algú que pensa així (encara que ho dissimuli se li nota d'una hora lluny, com si portés un llum groc giratori com els escombriaires), em venen ganes de preguntar-li si va patir gaire parint-se a si mateix, o bé com s'ho farà per a enterrar-se o incinerar-se un cop mort... La veritat és que tanco la boca ben fort i me'n penedeixo de seguida, però confesso que l'impuls hi és.

A vegades he sentit dir a algú que una determinada persona li havia destrossat la vida. No soc ningú per a negar el poder malèfic d'aquesta determinada persona ni per a donar-ne fe, però sí que us puc ben assegurar que aquestes dues actituds (tant la queixa com l'exigència) sí que poden destrossar la vida de qualsevol.

La veritat és que semblen més innòcues del que són i, sota una perillosa aparença de normalitat, fan més mal que una pedregada seca: maten la senzillesa, enfosqueixen el sentit comú, ensorren la pau del cor, ofusquen la raó, paralitzen els bon sentiments, fan naufragar la felicitat de les petites coses... Per què continuar? Tots plegats farem bé de guardar-nos-en.