Una capacitat oblidada 

El problema no és que els humans no tinguem capacitats,

el problema és que sovint, encara que les tinguem,

no les fem servir.

Aquest és el cas, actualment, de la capacitat d'esforçar-se. Per a molts, 'esforç' s'ha convertit en una paraula exòtica. I, curiosament, entre aquests no hi acostumem a trobar persones velles, físicament acabades, ja sense forces i sense cap mena d'empenta, sinó persones joves, amb força i energia suficients per a encarar qualsevol cosa.

De la mateixa manera que n'hi ha molts que s'han acostumat a beure sense tenir set i a menjar sense tenir gana, per obeir un intocable costum social, també ha proliferat el perniciós costum de descansar sense haver-se cansat en res. Abunden les persones que només pensen i es dediquen a descansar, a esbargir-se, a fer vacances, sense haver suat prèviament la samarreta per haver-se esforçat en res. He dit que aquest costum de descansar sense haver-se cansat és perniciós i ho sostinc, perquè du fatalment a escarxofar-se com a actitud vital.

Si perdéssim la facultat d'esforçar-nos per alguna cosa que valgui la pena —fer les coses ben fetes, donar un cop de mà en allò que puc i sé fer, fer un favor, acollir, compartir...— la vida se'ns degradaria sense remei: ja no arribaríem a viure i ens quedaríem en l'àmbit de funcionar o, pitjor encara, de vegetar. Lamentable. Jo no vull pas de cap manera que se'm rovelli la capacitat d'esforçar-me per allò que val la pena, perquè la perspectiva d'engandulir-me, engorronir-me o escarxofar-me no em crida gens l'atenció. El que vull és enfortir la vida i no pas degradar-la.

 

Construir una bona escala de valors

Si no la construïm cadascú de nosaltres,

a consciència,

ens la construiran sense consultar-nos

i ens la donaran feta,

al gust de no se sap ben bé qui.

L'escala de valors de cadascú és l'estructura interior de la seva vida. No es veu, però condiciona tots els actes que fem i totes les opcions que prenem. Depenent de quins siguin els valors que consideri més importants, actuaré d'una manera o d'una altra. La construcció de l'escala de valors és una tasca tan important i essencial que no la podem pas delegar en ningú, de cap manera ni sota cap concepte!

Fer conscient allò que considero valuós és un treball que no podem deixar de fer. Evidentment, no es fa en un tancar i obrir d'ulls; necessita un cert temps i té diversos aspectes: descobrir el valor d'allò que realment en té, partint de la pròpia experiència, de l'observació de l'experiència dels que ens envolten, de la comparació de les diferències entre la nostra percepció i el que intenten vendre'ns en el mercat mediàtic; posar a prova tota proposta que ens arribi, perquè són nombrosos els cants de sirena que només pretenen engalipar babaus...

Malauradament, el Sistema no es fixa en les nostres necessitats ni en els drets que tenim; només es fixa en les nostres butxaques. No es tracta d'acoquinar-se ni de veure fantasmes darrere les portes; es tracta de no anar amb el lliri a la mà i de tenir l'esperit crític ben despert i ben a punt. És una autèntica pena la gran desorientació que afecta una part de la humanitat: una pila de gent es malfia irracionalment d'allò que el podria centrar i, en canvi, segueix a ulls clucs qualsevol beneit que es faci dir influenciador, encara que sigui un talòs, un guillat o un penques. Davant d'aquest panorama, el que ens farà un gran servei és el sentit comú i l'esperit crític.

 

Tots som estimats

És aquesta l'experiència que hi ha al fons de tot creixement

i que fa possibles totes les remuntades:

saber-se i sentir-se estimat sense condicions.

No es tracta pas d'una experiència qualsevol, que si la tens la tens i, si no, tal dia farà un any. És una experiència essencial, bàsica. Quina llàstima que siguin tan pocs els qui la tenen, sabent i sentint que jo, «jo», jo!!!, també soc estimada o estimat, sense cap mena de condició, ara, no pas «quan sigui una mica millor», o «si em porto mínimament bé», o «si no en faig cap de molt grossa»...! La persona que desconeix la seva dimensió espiritual o que se'n riu pot viure més de cent anys sense ni adonar-se'n; més o menys com la persona ritualista o reglamentista, si està massa pendent del ritual o del reglament, ni que es confessés de bona fe creient.

L'estimació sincera que rebem dels altres és balsàmica i reconstituent, però no tots ni sempre la trobem. Tanmateix, això de què parlo és tota una altra cosa. No és una estimació epidèrmica, sinó fondament radical; anterior a qualsevol circumstància, no depèn de cap mèrit i no té data de caducitat. Potser és això que ens ho fa difícil d'admetre i, doncs, d'experimentar, a nosaltres, sempre massa presoners de l'espai i del temps.

Potser és per això que la nostra estada a la Terra és en general tan llarga: perquè les circumstàncies variades i sempre canviants de la vida ens permetin, en un misteriós instant de gràcia, percebre d'alguna manera la Presència sempre bondadosa, la «mirada que comprèn», «la mà que protegeix»... Tant de bo! Perquè, si tots som estimats, segur que també tots estem capacitats per a experimentar-ho.

 

Darwin tenia raó

Darwin afirmava que no era pas el més fort,

ni el més ràpid, ni el més intel·ligent de l'espècie

el que sobrevivia,

sinó el que més s'adaptava als canvis.

I tenia raó. Davant les contradiccions, les dificultats i els entrebancs de tota mena que ens va presentant la vida, no és la força, ni la rapidesa, ni tan sols la intel·ligència la que ens ajuda a sortir-nos-en, sinó la flexibilitat, la capacitat d'adaptar-nos. I això ho hem pogut comprovar tots plegats fa pocs mesos, veient com vivia la gent les dificultats de la pandèmia, amb els seus confinaments i altres limitacions: molts que semblaven molt forts i capaços no se'n sortien pas gens bé; en canvi, aquí i allà, algunes persones que molts considerarien insignificants ho vivien airosament.

Segurament, alguna cosa hauria de canviar en la nostra consideració de les actituds humanes: potser hauríem de concedir més valor a la flexibilitat, a la capacitat d'encaixar i a l'adaptació als canvis, i «devaluar» un bon tros moltes coses que ens fascinen sense gaire raó, com ara la bellesa, la força, la brillantor, l'habilitat, fins i tot la intel·ligència especulativa... Un bon tema per a reflexionar.

Com estic de flexibilitat? ¿Em sé adaptar fàcilment als canvis, als imprevistos? O bé faig plat de qualsevol petita desviació en les meves previsions? Per exemple: em «rebenta» molt que plogui quan havia pensat berenar al terrat? Em queixo i rondino de tot el que em contraria? O bé sé treure partit de qualsevol situació sense posar-hi més pa que formatge?... Potser a tots plegats no ens sobraria entrenar-nos una mica més en aquesta flexibilitat tan necessària per a viure bé. La vida quotidiana, amb els seus imprevistos, ens ofereix com sempre les millors ocasions per a entrenar la nostra flexibilitat i el nostre bon humor.