23. Cultivar l'acceptació

L'opinió d'aquell qui es pensa

que tothora la vida li demanarà el vistiplau

abans de presentar-li qualsevol novetat

és una fal·làcia. 

Les coses no funcionen així.

Hi ha només una porta que ens pugui dur a trobar el sentit de la vida: l'acceptació positiva de tot el que ens ha passat, de la nostra situació concreta a cada moment i de tot el que anirà venint. L'acceptació no és pas una actitud que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls, per decisió de la voluntat —i encara menys l'acceptació positiva—, sinó que es va treballant llargament com una visió nova que es descobreix pas a pas i que es va imposant pel seu propi pes.

No tothom transita per aquest camí a la mateixa velocitat. Els més picaplets s'encallen temps i temps en qüestions pretesament teòriques, molt abans de traspassar la porta: «per què m'ha de passar això tan injust a mi, que precisament... bla, bla, bla...», i embolica que fa fort. Els que són més conscients de les pròpies limitacions, en canvi, són dels més ràpids; potser perquè estan més ben situats en la realitat: això és la terra; no el cel. També s'hi entretenen molt tots els estirats, bufats, creguts, fatxendes i altres bufanúvols que es pensen que són qui sap què.

D'acord amb tot això que he dit, cultivar i treballar l'acceptació passa pel realisme, per la modèstia, pel convenciment que no té cap mena de sentit estar barallats amb la realitat, ni respecte al que va succeir en el passat, ni al que configura el present, ni al que pugui passar temps a venir, o estar en un desacord permanent amb la vida, intentant donar lliçons del que hauria o no hauria de passar —matèria de la qual no tenim ni la més remota idea—, mentre desatenem la nostra pròpia tasca: acollir i viure positivament tots els fets o situacions que la vida ens presenta com el que són, una oportunitat per a aprendre i créixer.

22. Cultivar l'ordre 

A l'altre extrem de l'ordre hi ha el caos,

ni més ni menys,

el caos en les coses que toco, en el que dic,

en el que penso, en tota la meva realitat interior.

Quan no cultivem l'ordre, el caos —sovint ben disfressat de llibertat i d'espontaneïtat— ho va envaint tot silenciosament. Es comporta una mica com el rovell, que comença fent una taca i acaba foradant i destruint el teixit tacat. I una de les primeres coses que ataca acostuma a ser el sentit comú. Llavors els arguments i les raons que donem es van fent cada cop menys raonables, fins que, pel cap baix, les podem qualificar de surrealistes o, fins i tot, de pures animalades.

Estudiar atentament tant els arguments surrealistes com les animalades que molta gent profereix amb tot l'aplom pot ser molt instructiu. Veure les excuses i justificacions que s'arriben a empescar els altres és una bona via per a anar descobrint i desemmascarant les pròpies. Un cop haurem arribat en aquest punt, només —només?!— faltarà entrar en acció per desfer el mal camí seguit i tornar a la racionalitat per no abandonar-la. Cultivar l'ordre pot ser una bona manera de tornar a la racionalitat. Si us plau, no ens deixem entabanar per la idea absurda que això avui dia no ho fa ningú. Les paraules 'ningú' o 'tothom' assenyalen sempre una generalització, i generalitzar, ben pensat, ¿no és una manera subtil de faltar a la veritat? ¿Qui pot assegurar que avui dia 'ningú' no fa això de cultivar l'ordre, si no coneixem ni un 1% de la població (comptant només el nostre país)?

Cultivar l'ordre, per començar, pot incloure moltes bones pràctiques estabilitzadores: reflexionar abans de parlar; pensar una mica què vull fer i com ho faré, i fer el que m'havia plantejat fins al final; no picotejar ni pretendre fer tres coses alhora; endreçar i ben disposar el lloc on m'estic, ja que l'ordre o el caos extern afavoreix l'intern, i no pas poc; marcar un cert ordre per al menjar i per al descans, ja que la natura i el cos tenen i necessiten un ritme; fer allò que he decidit fer amb gust, amb una certa concentració, «estant aquí» amb el pensament, la percepció, la motivació i la convicció, buscant el sentit del que faig... L'ordre ens du a l'equilibri, a l'harmonia i al veritable descans.

 

21. Cultivar la compassió

En l'era digital, en què hi ha tants recursos per a tot,

ens assetja el perill real de la deshumanització.

Si ens deixem menjar per la indiferència,

acabarem sent uns monstres.

Arribat el cas, si deixàvem de ser persones —en el sentit més profund de la paraula—, de què ens servirien els màsters acumulats, els brillants currículums, els armaris atapeïts de coses i els estalvis ben guardats? No ens servirien de res.

La reflexió més lleu que puguem fer sobre aquesta qüestió ens fa veure ben clarament que hem d'evitar peti qui peti d'iniciar el camí de la deshumanització, un camí nefast que desemboca sense remei en la monstruositat: quan deixo de ser humà és que m'estic convertint en un monstre. Una cosa és important de recordar: la deshumanització no solament pot ser fruit de la misèria, sinó també ho pot ser —i ho és molt sovint— de l'opulència, encara que a alguns no els càpiga al cap. Quan veig un raspallet de les dents gairebé com un article de luxe, és que la misèria no em deixa arribar a ser persona; quan jo tinc tot el que desitjo i no faig res pels qui no tenen el que és imprescindible, ¿no he perdut ja el meu caire humà? Sens dubte, a poc a poc m'he anat deshumanitzant i m'he anat convertint en un monstre gèlid d'indiferència.

Què puc fer si veig que m'estic esgarriant per camins d'egoisme i d'indiferència? Sense cap mena de dubte, cultivar la compassió, deixar-me «tocar» per la necessitat de l'altre, tornar al caliu de la simpatia, de la benvolença, que anirà desglaçant progressivament el meu cor congelat i eixarreït. I fer-ho amb fets concrets: una trucada amable, una estona de companyia a algú que se sent sol, un simple detall en un moment delicat, una col·laboració solidària..., ja que les bones intencions han de prendre forma, s'han de concretar. Si no, es desfan com el fum i queden en no res.