Elogi de la personalitat

Enmig del gregarisme imperant, la personalitat com a tret distintiu de la manera de ser, de pensar i de fer de cadascú, pren tota la seva importància. Davant les diverses tiranies del present, es dibuixa com un article de primera necessitat.

Els psicòlegs diuen que la nostra llibertat com a persones és certament relativa, condicionada com està per molts factors de tota mena. Ja m'ho sembla. Però encara que estigui bastant condicionada, la meva pobra llibertat, bé val la pena que l'exerceixi, oi? A mi em sembla que no tinc per què entomar estoicament totes les "lleis" que s'imposen al carrer. Per què m'he de sotmetre a la tirania de la moda? Si, per exemple, resulta que aquesta temporada es porta sobretot el color verd, jo també haig d'anar com un enciam? Fins i tot a risc que alguns caiguin en l'esnobisme més tronat, val la pena que cadascú actuï ben lliurement, només faltaria!

Potser ens convindria fer servir una bona estona la nostra particular cadira de pensar per a fer-nos més conscients de les altres tiranies que intenten lligar-nos com un tall rodó. Què me'n dieu dels imperatius de la comunicació? I dels de la tecnologia? Hi ha una pressió molt estesa i molt poc contestada: tots hauríem de comprar tot allò que van fabricant. Qui ho diu, això? El sistema. Contra aquesta pressió no tenim millors armes que els bons criteris de la sobrietat plens de sentit comú: compraré el que necessiti o el que em convingui per alguna raó, no el que em digui la publicitat (que, no ho oblidem, està al servei del sistema).

La cadira de pensar també ens dirà com estem de llibertat; serà com fer una analítica completa de la personalitat de cadascú.

Elogi de la sobrietat

Qualitat molt estimable i valuosa, normalment va de bracet amb la sensatesa. Se centra en allò que és essencial i evita tots els excessos. Però això ho fa per seny, per intel·ligència, no per rigidesa.

No em sé estar de recomanar-vos de llegir en el diccionari la diferència entre sobrietat i austeritat... La sobrietat és rigorosa, però no encarcarada, sinó flexible. No té rigidesa ni severitat. La sobrietat es viu en les coses més senzilles, com ara menjar i vestir, en la manera de parlar, de gastar, de relacionar-se, de viure.

És font d'alegria, la sobrietat. Ens manté desperts, centrats, creatius. Em fa més persona, ajudant-me a portar-me bé amb mi, amb els que m'envolten, amb tothom. No perquè vagi contra mi, sinó precisament perquè va sempre a favor meu. Per això no permet que m'estimbi per mals camins ni que em faci mal fent qualsevol bestiesa. Em sosté en el bé, que és sempre camí de goig. I ho fa sense duresa, sense exigir-me sacrificis sobrehumans, sinó cercant amb suavitat la col·laboració de la meva intel·ligència. Si sé valorar la sobrietat, he trobat la millor aliada per a aprendre a viure de debò.

Fa una colla d'anys vaig llegir un llibre de Jon Sobrino en el qual feia una crida a treballar per estendre una nova cultura: la cultura de la sobrietat compartida. Manoi! Aquella era la proposta que podia orientar la meva disconformitat neguitosa davant la desigualtat, injustícia creixent en el nostre món.

Han passat molts anys, però no he trobat cap proposta millor que aquesta: estendre la nova cultura de la sobrietat compartida.

Elogi del silenci

Ens és necessari i convenient per a tot, per a entrar dins nostre, per a escoltar els altres com cal, per a treballar bé, per a fer-nos amics de nosaltres mateixos o, simplement, per a no perdre el senderi.

És un gran dèficit del nostre temps, el silenci. Aixeca molt d'entusiasme entre pocs, però grans multituds malviuen sense saber ni què és. Mentrestant, sorolls eixordadors i insistents, peroracions en ràdios o televisors que no s'escolta ningú, lamentables musicotes omnipresents, xerrameca superficial..., deterioren la nostra qualitat de vida d'una manera dissimulada però ben precisa.

Cultivar el silenci em sembla que és més una actitud que no pas una activitat. No es tracta ni tan sols d'aprendre a concentrar-se, tot i que aprendre'n ens aniria molt bé a tots plegats. És tendir a centrar-se en l'essencial. S'assemblaria una mica a apagar tots els llums de casa que no fem servir, a fer una sola cosa i fer-la ben feta, a dansar amb gràcia i sense perdre el compàs, a cuidar un jardinet quan no ens ve d'una hora, a fer una bona cassola de fricandó o a escriure una poesia...

Us convido a fer provatures que apuntin a cultivar el silenci. En aquesta matèria com en totes, per sort, la iniciativa pot ser nostra, si així ho decidim. No hi ha res que ens condemni a haver d'esperar que sigui una activitat majoritària per a posar-nos-hi. Parlant d'això se m'acut que algun dia potser escriuré un elogi de la personalitat.

Elogi de la solidaritat

Segurament, el problema més gran del món és la desigualtat. En tot: en possibilitats econòmiques i materials, en educació, en sanitat, en habitatge, en cultura... I davant d'això surt espontani compartir.

És una mena de transfusió de justícia, estimació i vida, la solidaritat, en què no sé qui surt més beneficiat, si el qui dóna o el qui rep. Molts anys vaig estar convençuda que el que hi guanyava era el destinatari, però ara gairebé estic segura que el que hi guanya és el qui comparteix. Quan som solidaris, quan compartim, afirmem la nostra identitat més profunda com a persones humanes, amb qualsevol acció concreta, per petita i senzilla que sigui.

Sense la solidaritat, el món seria una jungla inhabitable, plena de gent sense entranyes, sense sentiments ni humanitat. I al revés: gràcies a la solidaritat, fer-nos persones depèn únicament de nosaltres. No de les possibilitats de cadascú, ni de les circumstàncies, a les quals donen tanta importància els fabricants d'excuses.

Una persona humana és un ésser que veu el que hi ha i el que passa, i que sap respondre-hi amb el que té i, sobretot, amb el que és.

Elogi de la bona fe

Es pot compartir amb gent de pensaments molt diferents, però, això sí, han de tenir (hem de tenir tots) bona fe, si no, tururut, la cosa pot acabar molt malament.

La bona fe és aquella qualitat indefinible que fa que puguis confiar en les persones que en tenen. És una bona intenció de fons que agraeixo, i de quina manera, que no falti en aquells amb qui em relaciono sovint. Tots podem tenir, i de fet tenim, errades, desencerts, equivocacions, fem pífies, nyaps i bunyols. Tots som humans i fallem. Però si tenim bona fe, totes les fallades que hàgim tingut no ens poden invalidar de cap manera.

És una qualitat de fons, una de les que més em plau trobar en els meus amics. I, al seu torn, ells també es complauen en la bona fe dels qui tenen a prop.

La llàstima és que no sembla prou apreciada en la nostra societat, la bona fe. A mi em sembla que no es té gaire en compte, que no se'n parla ni es valora prou. Què vol dir això? Que potser ja és hora de veure que és bo que faci amb responsabilitat el que m'agradaria veure fer majoritàriament en la societat. ¿O és que per ventura no puc fer més que seguir els passos dels altres?

La cadira de pensar us ajudarà a veure si hi toco o no, a consultar en la vostra experiència si la bona fe és un valor important en el patrimoni de cadascú o tot plegat és una dèria o un miratge.

Elogi de la lentitud

Avui dia vivim una cursa constant i permanent. Tothom va de pressa, tot corre pressa, no hi ha espera per a res. ¿Hem oblidat el refrany secular: "De pressa i bé no pot ser"? 

Sigui com sigui, la lentitud sona en general a poca eficiència, a turpitud...; no queda bé, la pobra. Després de molt de temps de sentir que cada dia és com un plat massa ple que, menjat a corre-cuita, costa de digerir, em sembla que convé fer l'elogi d'un ritme més lent per a viure. 

Ben mirat, voleu dir que això de la pressa no és una mena de neurosi introduïda per vés a saber qui? M'agrada fer-me preguntes com ara aquestes: qui ho ha dit que hem d'anar tan de pressa?, per què hem de córrer tant?, i per què és una llei tan estesa i tan poc qüestionada?... Tot plegat m'ajuda a recuperar el meu poder personal per damunt dels imperatius de la societat. M'adono que vull i puc viure molt més a poc a poc del que temia. Em descobreixo tancada en una presó de la qual tinc la clau a la butxaca, i no és la primera vegada.

Si aprenc a viure una mica més a poc a poc podré ser molt més conscient del que passa, del que sento, del que senten els altres... No hi perdré res i hi guanyaré molt. És inqüestionable que hi ha èpoques en la vida que em toca anar a un ritme viu. És així. Però, qui m'obliga a estar pendent constantment del telèfon? Qui em fa "descansar" sota pressió durant les vacances? Qui m'obliga a anar-me'n a la quinta forca cada estiu i a fer un rècord de llocs visitats? Digueu-me: qui? Jo. Doncs ja som al cap del carrer.

Fer les coses ben fetes

Ja sé que no està de moda, fer les coses ben fetes, que avui dia es porta bastant això de ser una mica malgirbat en tot, però aquesta em sembla que és i que continuarà sent una de les coses que més s'agraeixen.

Hi ha molts àmbits en què podem posar en pràctica aquesta divisa, que pot millorar i molt la qualitat de la nostra vida. El primer que se m'acut afecta la gestió del temps: la puntualitat. Tots sabem per experiència, si som puntuals, com arriba a cansar i a fer enfadar la impuntualitat arrelada d'algunes persones, que per sistema ens fan florir esperant-los. És curiós que la majoria de les persones tinguin generalment un respecte bastant afinat a la propietat d'un altre i, en canvi, moltes robin el temps dels altres sense cap mena de mirament.

Un segon àmbit en el qual podem aplicar i amb profit la divisa que proposo és el del reciclatge. És una vergonya que tanta gent faci cas omís dels colors dels diferents contenidors i ho continuï llençant tot al del rebuig. Per què? Per mandra, senyores i senyors. Per no caminar vint-i-cinc metres més, o per no destriar les deixalles en bosses diferents... Vet aquí que el rei de la creació pot arribar a comportar-se com un perfecte tros d'ase, amb perdó dels animals d'aquesta espècie.

I un tercer àmbit en què ens convindria a tots plegats fer les coses ben fetes és el del trànsit. I que consti que penso en tots: conductors i vianants. Respectar els semàfors (llàstima que tots els ciclistes no em llegeixin...), travessar pels passos pintats, respectar l'ordre en tota mena de girs... Així evitarem molts ensurts innecessaris i fins i tot accidents, i serem una mica més persones.

Corrosius de la felicitat (12):
L'egoisme

És el corrosiu més tòxic, l'egoisme. I és devastador: ho fa malbé tot, ho invalida tot. Ens disseca com a persones, gairebé literalment. D'aquesta manera és del tot impossible ser feliç. L'egoisme, com el tabac, mata.

En un tant per cent molt baix i ben diluït, en tenim una certa necessitat per a viure, però quan el tant per cent creix, alerta!, que estem entrant en una zona de perill. L'augment de l'egoisme en l'actitud es pot detectar bastant fàcilment per la tristor que l'acompanya, una tristor que ve de mirar-se massa el melic, d'oblidar les necessitats que veiem al nostre voltant.

Això ho hem experimentat tots: aquesta tristesa que ens avisa quan ens centrem massa en nosaltres mateixos, i com el revers d'una medalla, el goig emocionant que experimentem quan preferim lliurement donar un cop de mà a un altre en lloc de procurar-nos una mica més de comoditat.

No es tracta de fer inventari de l'egoisme dels qui ens envolten o dels coneguts, sinó de detectar ben de pressa aquesta "malaltia" en cadascú de nosaltres per poder seguir un bon tractament. Amb què es cura, la fredor de l'egoisme? Amb la calidesa de la generositat.

  

Corrosius de la felicitat (11):
La xafarderia

És una mica malèvola i un bon xic llefiscosa, la xafarderia. Quan ens governa, ens duu per un camí de suficiència, com si jo fos millor que l'altre i tingués dret de parlar de coses seves tant com em donés la gana.

La xafarderia em rebaixa com a persona, fins a invalidar-me. No és pas camí de felicitat, sinó d'enganys, de pensar-me que conec l'altre, que estic més amunt que ell, que tinc dret a ficar-me en la seva interioritat, quan no és pas així de cap manera. Prou feina té cadascú a comprendre's ell mateix!

No val res, la xafarderia; i si té bastants adeptes és per la morbositat que l'acompanya. La interioritat ens atrau, però la por d'entrar dins nostre és tan gran com l'atracció que ens fa sentir. Què fem davant d'això? Doncs manifassejar en la interioritat dels altres. Així tenim el que tant ens atrau, sense passar gota de por. Però xafardejar ens degrada a nosaltres fins a fer-nos indignes, i estripa i empastifa tot el que toca. Quan la xafarderia entra en la meva vida per instal·lar-s'hi, la felicitat en surt rabent per una altra porta.

Si m'agrada tant parlar d'interioritats, potser que parli de les meves. Així no faré mal a ningú, i la natural discreció que tenim tots ja m'assenyalarà ben clarament el punt que no em convé pas traspassar.

Corrosius de la felicitat (10):
Idees falses o tortes 
sobre la felicitat

Mantenir idees falses, tortes o parcials sobre la felicitat sense replantejar-les d'alguna manera és una garantia comprovada per a acabar enviant-la al botavant.

Com pot ser que en una qüestió tan important mantinguem idees tan poc objectives com la majoria de les que teníem quan érem petits? Oi que no ens atreviríem a sortir al carrer amb uns bombatxos a l'estil dels que portàvem de menuts? Doncs, per què continuem tenint i defensant idees infantils sobre el que ens cal per a ser feliços?

No és veritat que per a ser feliç calgui que tot sigui una bassa d'oli. No és veritat que per a ser feliç es necessiti que tot vagi bé: salut, calés, amor i èxit. No. No és veritat que calgui tenir les butxaques ben plenes per a ser feliç. No hi ha res, ni anar a la moda, ni tenir una casa de cine amb jardí, ni fer la volta al món, absolutament res, que ens pugui fer feliços des de fora.

I de les persones, podem dir el mateix, encara que soni molt poc romàntic. Allò de "espero que aquest xicot o aquesta noia em farà feliç" és fals, no perquè considerem aquest xicot o aquesta noia un autèntic desastre, sinó perquè ningú no em pot fer feliç. Només jo puc aprendre a ser feliç. Per sort, no depèn de ningú més que de mi.

Em sembla que el tema és prou crucial per a dedicar una bona estona a reflexionar-hi, ben asseguts a la cadira de pensar.

Corrosius de la felicitat (9):
Les expectatives

Sempre que em creo expectatives, la cosa se m'acaba malament: la realitat s'imposa sempre als somnis que semblaven ben calculats i jo rebo una patacada que em podia haver estalviat.

Miro la naturalesa i no hi trobo expectatives: el sol, quan surt, no espera pas que hi hagi núvols allargats, a diferents nivells, d'aquells que fan tan bonic amb la seva llum rosada matinal. Si n'hi ha, bé. Si no n'hi ha, també. I el bri que apunta en un camp després de les pluges no espera que hi hagi molts altres brins verds i tendres que treguin el cap per sobre la terra ben llaurada. Si n'hi ha, bé. Si no n'hi ha, també... I jo, que no ho oblidi, formo part de la natura.

Potser és el moment de fer-me algunes preguntes interessants: em creo expectatives, normalment?, i, sobretot, sé viure sense crear-me'n, simplement vivint? Perquè la felicitat depèn molt d'això: de saber viure sense expectatives. Simplement acollint la vida tal com ve.

Ja tinc feina, doncs. Bàsicament, feina d'observació i d'entrenament: observar les expectatives que jo, com tots, tinc tendència a crear-me, i entrenar-me a viure sense crear-me'n, simplement vivint.

Corrosius de la felicitat (8):
Enganyar-se

Com li agrada, a una pila de gent, això d'enganyar-se! I que poquets són capaços de reconèixer-ho! Aquest és un dels molts casos en què el que fem i el que diem van cada un pel seu cantó...

En moltes coses de la vida quotidiana ens n'adonem: molts volen viure contents i enganyats, i amb un convenciment digne de millor causa trien aquest camí, sense amoïnar-se gaire d'esbrinar on els durà, exactament. El refranyer recull moltes dites que ens ho recorden: "Qui diu les veritats perd les amistats", per exemple.

La veritat és alliberadora. Com és que fa por a tants, doncs? Qui sap si s'han acostumat a les mitges veritats del sistema, o viuen en un entorn en què res no és el que sembla, o prefereixen blindar-se davant la realitat, amagant-la si cal darrere els seus somnis: "jo sóc meravellós i tot el que m'envolta va com una seda, i si no t'ho creus és que em vols mal"...

A mi em sembla un dels pitjors corrosius, aquest d'enganyar-me. Perquè, com s'arregla, això? Si se'm trastoca la percepció de la realitat, si prenc com una cosa danyosa allò que em pot alliberar de fantasmes i fer-me veure les coses tal com són, ja he begut oli.

Un bon exercici serà tornar a valorar de debò la veritat, encara que a vegades em cogui. Potser serà bo i tot, que em cogui una mica; així no tindré la pell tan prima.

Corrosius de la felicitat (7):
Mirar el qui té més que jo

És un vici molt estès, aquest de mirar el qui té més que jo. Això porta invariablement a no estar content amb el que un és. I tant que funciona com un corrosiu de la felicitat! I dels més potents!

Recordo una dona gran molt senzilla, la Maria. Era una dona sàvia, tot i que no tenia cap llicenciatura i que hauria tingut feina per a redactar un currículum.

Però tenia la saviesa de la vida modesta i dels anys. Deia sovint: "Jo, que vaig a peu, no em miro mai el qui va en cotxe, sinó el qui no pot caminar". No era cap teoria, això. Sabia estar contenta, tot i les moltes pegues de la seva vida.

Una altra modalitat d'aquest vici que comentem és valorar, admirar i desitjar precisament el que no tinc o el que no m'és possible d'arribar a adquirir. I menystenir allò valuós que forma part de la meva realitat, com a fruit o com a possibilitat.

Tant per una via per l'altra, on arribem? A no estar contents. Un viatge ben galdós...

Corrosius de la felicitat (6):
Critiquejar

Tots tenim un cert esperit crític, que hem de conservar i mantenir ben afinat, perquè és un instrument necessari a l'hora de prendre decisions. Però ja es comprèn que això de critiquejar és tota una altra cosa.

Podríem dir que tenim temporades especialment "crítiques", en què el nostre ego està tan esmolat que es veu amb cor de censurar-ho tot. Aleshores ens podem adonar que al llarg del dia malparlem de moltes coses i, encara pitjor, de moltes persones.

Probablement, moltes de les nostres crítiques són certes, però, què ens passa que necessitem passar-ho tot pel sedàs del "correcte-incorrecte"? Si m'instal·lo en el judici, això és senyal que no vaig gaire a l'hora.

Sigui com sigui, em serà bo entrenar-me a veure sobretot allò que està bé i a valorar-ho degudament. Al primer moment em pot semblar que no trobo res que estigui bé, però simplement és qüestió de posar-s'hi: les tres primeres coses em costaran més de veure que no pas totes les següents.

Corrosius de la felicitat (5):
Fer morros

Això és una mena de plaga d'Egipte internacionalitzada. Si algú proper en fa, de morros, ja estem ben servits. Aleshores prou sabem per experiència de quina manera poden arribar a amargar l'existència.

De fet, fer morros és un comportament infantil, una manera de pressionar, una mena de xantatge emocional que pretén, sempre inconscientment, és clar, aconseguir alguna cosa d'un altre, si més no, que l'altre es mogui i m'ajudi a sortir del mal lloc on m'he ficat. Denota una gran dificultat per a reconèixer i expressar les meves necessitats (potser és que no em permeto de tenir-ne, de necessitats...?, o que això de tenir necessitats no fa per a persones de la meva categoria...?).

Si tinc aquesta tendència, com sempre, el primer pas, i molt important, serà no negar-m'ho, no dissimular-m'ho, ja que així ben poc avançaria, per no dir gens. Acceptar-ho i, acte seguit, començar a observar amb l'atenció d'un detectiu tots els moviments interiors meus, fins a desentranyar tots els embulls, nusos, justificacions, premisses, trinxeres..., que em faig.

Com convé acostumar-se a reconèixer i expressar les pròpies necessitats! I, per altra banda, també acostumar-se a dubtar una mica d'un mateix i dels propis mecanismes (cosa bona entre les bones...), no fos cas que féssim morros quan en realitat més aviat mereixeríem haver-los d'aguantar dels altres.

Al costat d'un que fa morros, normalment, un altre ha de fer mans i mànigues per a ajudar-lo a sortir del clot que s'ha cavat ell mateix. Pensem en les nostres experiències...

Corrosius de la felicitat (4):

Queixar-se

Parlem d'una acció que és cosina germana de la de rondinar. Queixar-se diria que és més conceptual, si ho podem dir així. Però instal·lar-se en la queixa ens incapacita per a agrair i, doncs, per a ser feliços.

Això de queixar-se és en el fons emetre un veredicte condemnatori sobre qualsevol cosa de què es parli, amb una característica inalterable: el subjecte, és a dir, jo, sempre mereixia molt més. Som als antípodes de la valoració positiva i de l'agraïment. 

Quan aquest queixar-se ja es fa en nosaltres actitud, ens equivoquem terriblement, perquè veure les coses així és enganyar-se: ni jo sóc un "pobre de mi", ni els altres tenen sempre més sort que jo, ni la vida és tan injusta com diem. Per cert, també podríem afirmar-ho rotundament, això que la vida és injusta, quan constato que nosaltres hi veiem i un altre ha de dur un bastó blanc. Com és que aleshores no se'ns acut de dir-ho? Ai...

El millor que podem fer és deixar de queixar-nos (de moment els que convisquin amb nosaltres es podran refer una mica) i en aquest buit que ens quedarà, posar-hi una mica d'agraïment. Quantes coses tenim a agrair! Només cal posar-s'hi per a fer-ne un enfilall com amb les cireres. El qui s'ha acostumat a queixar-se per sistema necessitarà un entrenament força llarg, però amb constància, tots arribarem a veure les coses més tal com són i viurem més contents.

Corrosius de la felicitat (3):
La rutina

Tot ho enferritja, la rutina, a la que badem. Ens pot ajudar una mica en les tasques repetitives com ara dutxar-se, fer el llit, etc., però en la resta de coses fa més nosa que servei.

Sort en tenim, dels hàbits, en la vida quotidiana, perquè ens eviten haver de ser creatius les vint-i-quatre hores del dia i això ens descansa mentalment i psíquicament, però la rutina és una cosa diferent dels hàbits. Si ens descuidem ens ho omple tot de pols. Quan fem les coses de rutina ja estem llestos: hem passat de viure a funcionar, i així és molt difícil ser feliç.

Aquesta pols de la rutina ens pot arribar també al cervell: llavors comencem a pensar i actuar com s'ha fet sempre, però no perquè ens sembli millor, sinó simplement per costum. Les decisions ja no brollen de la meva llibertat, sinó automàticament, de la rutina.

Quan veig que em passa això, i no és cada mil anys, sé que em cal despertar-me de nou, centrar-me i viure el present, aquest temps únic que m'és donat sempre en porcions, com els formatgets. Quan aconsegueixo fer-ho, revisc i tot torna a tenir gràcia.

Corrosius de la felicitat (2):
Rondinar

Rondinar és obrir la porta al mal humor, deixar que entri a casa i s'hi instal·li. El mal humor és un dels corrosius més perjudicials per a l'harmonia, la pau, el bon ambient, la felicitat...

Quan deixo que el mal humor s'instal·li en la meva vida, no puc ser feliç de cap manera. Tot ho trobo malament, trobo pegues a tot arreu..., i el pitjor és que hi trobo tantes raons, que em penso que tinc raó. Si em miro al mirall i tinc el coratge de veure-hi de veritat, veuré que de rondinar començo a fer cara de prunes agres. Malament rai!

En aquest cas, més que la cadira de pensar, necessito una bona escombra per a escombrar de la meva vida tot indici de mal humor. Un cop m'hagi alliberat del mal humor, només em cal estar content/a. Sembla bufar i fer ampolles, oi? Doncs no ho és pas, perquè el tarannà malhumorat afebleix tota la "musculatura" que es necessita per a estar content (una mirada positiva, resistència per a contrarestar un ambient negatiu, una certa espontaneïtat, estar més endins de la pròpia epidermis, capacitat de valorar-ho tot positivament i d'una manera agraïda...).

Estar content és tan beneficiós per a un mateix com per als altres i val la pena entrenar-se, perquè en les coses de la vida no es pot improvisar. Passa com amb les plantes, que no poden donar fruits fins que no estan ben arrelades.

Corrosius de la felicitat (1):
Patir com a programació

Tot vivint ens adonem que hi ha actituds i accions que funcionen com un veritable corrosiu de la nostra felicitat. Però, tranquils, que tot té el seu antídot i hi ha bons tractaments per a tot.

Alerta amb aquest corrosiu que és patir com a programació, perquè ens pot foradar la felicitat en un tancar i obrir d'ulls! La programació es nota perquè l'actitud o l'acció no brolla de la pròpia llibertat, sinó d'una reacció visceral apresa, bastant tancada a la racionalitat. Ja dèiem fa dies que aquesta actitud malsana s'hereta, sobretot per via femenina. A la persona víctima d'aquesta programació li sembla que patir demostra l'estimació que té als altres, sobretot els més propis, s'escandalitza si no li ho aproves, això de patir, i no para de reforçar aquesta actitud corrosiva.

El millor tractament contra aquesta "epidèmia" és aprendre precisament a fer el contrari: gaudir de tot. D'un mateix, dels altres, de la natura, de les petites coses de cada dia... D'un plat gustós, dels colors del cel, de l'escalforeta del jersei, d'una trucada, de la música que puc escoltar, d'un bon llibre que m'eixampla l'experiència i m'escurça les hores...

Molts necessitem un llarg entrenament per a gaudir realment de tot. Comencem, doncs, a entrenar-nos; per què esperar?

Donar i donar-se fa feliç

"La vida ens ha estat donada i la mereixem donant-la". Vet aquí una frase contundent que ens pot ajudar a descobrir on és el sentit de la vida: simplement en el fet de donar i donar-se.

Som aquí perquè pare i mare ens han donat la vida. La mare ens ha donat a llum, ens ha donat el pit... Algú que ens estimava ens ha donat el menjar a culleradetes, molts ens han donat caliu de família, seguretat, confiança, ens han fet sentir únics. De petits, tot ho rebíem donat, després, de mica en mica, hem anat aprenent a donar també nosaltres: donar les gràcies, donar una sorpresa, donar alegria, donar un regal... Feliços els que hem pogut aprendre per experiència que donar és el que fa més feliç!

Per desgràcia, no tothom ho ha pogut aprendre, això. I avui veiem algunes persones de vida regalada que, tot i enfilar un viatge amb un altre, o un tec amb un altre, o una festa amb una altra, amb un pressupost de senador, tenen un aire de tristesa que fa plorar. És que encara no han après que donar i donar-se és el que fa més feliç!

Una experiència molt senzilla que hem viscut gairebé tots és aquesta: ajudant un altre, fent companyia a un que està més sol que la una, visitant algú que rep poques visites..., tot plegat coses ben fàcils de fer, hem sentit una alegria i un goig difícils d'explicar a algú que no ho hagi viscut.

És d'aquesta experiència que ve l'afirmació del títol.

Sense buscar-ho, he trobat que aquesta frase tan contundent és del poeta místic libanès Khalil Gibran.