Ser solidaris, una qüestió de cap

Conec moltes bones persones que parteixen de la idea que la solidaritat és una qüestió de cor i, ben sincerament, em sembla que s'equivoquen: per a poder compartir no necessitem pas sentir llàstima, sinó fer servir el cap i tenir determinació.

Jo no he fet cap mèrit per néixer al primer món, ni encara menys per néixer al si d'una família amb més conviccions que diners. A molts altres, amb els mateixos mèrits que jo (és a dir, cap ni un), els ha tocat un entorn molt més difícil, fins al punt de no poder beure en tota sa vida ni un got d'aigua que no sigui tèrbola...

L'autèntica solidaritat no s'activa amb la llàstima (ai, pobret...), sinó amb un plantejament de justícia. Per això, i per molts altres motius lògics, els entesos recomanen sempre no donar diners pel carrer. La picaresca que hi ha en el món de la pobresa no ens ha de dur pas a desentendre'ns-en i a tancar la butxaca, sinó a col·laborar amb entitats solvents i professionals.

D'altra banda, permeteu-me afirmar que la solidaritat és molt més que afluixar quatre centimets de tant en tant... Si és una qüestió de justícia, cal fer comptes i plantejar-se sense excuses què puc fer amb el que tinc. I procurar no fer ridiculeses.

Lluitar també cap endins

Aprendre a viure és, d'alguna manera, aprendre a lluitar, sí. Amb una mirada molt lúcida, positiva, amb realisme i amb fortalesa. I no solament cap enfora, sinó, sobretot, endins, ja que l'interior és l'únic "lloc" on cadascú pot treballar.


Aprendre és tasca de tota persona, potser la tasca principal que té; i no aprenem sense una certa lluita. Cal tenir els ulls ben oberts per a poder veure el que hi ha, no el que m'agradaria que hi hagués o el que sé segur que hi hauria d'haver..., i això no és fàcil ni automàtic.

Per a aprendre necessito obertura i, al seu torn, l'obertura necessita una mínima flexibilitat: com podré veure, si no, el que hi ha i no el que "sé segur" que hi ha d'haver? Una de les coses que trobo més lamentables és la incapacitat (ho veig en persones i en col·lectius) de treure algun ensenyament de la pròpia experiència.

I quan m'hagi equivocat em caldrà reconèixer que no he sabut tenir la millor actitud. I hauré de lluitar (perquè baixar del ruc no és tan fàcil com enganyar-se), per a incorporar alguna millora en una ocasió semblant.

Jo rebutjo

Intentar viure a fons passa necessàriament per atrevir-se a sortir de la pròpia zona de confort i encarar la realitat sense fer l'orni. En la vida faríem bé d'aplaudir moltes coses i també de rebutjar-ne moltes altres enèrgicament.

Jo faig la meva llista i convido cadascú a fer la seva, ben convençuda que "la veritat ens fa lliures". Avui és un bon dia per a fer-ho.

Jo rebutjo la mentida sota les seves mil formes: intoxicació, calúmnia, mitges veritats, desinformació interessada, difusió de rumors sense fonament, autoengany, tergiversació sistemàtica, mandra de plantejar-se l'origen de les coses, de buscar bones fonts, de contrastar informacions...

Jo rebutjo la violència, sobretot la de guant blanc, que amenaça, oprimeix, espanta, humilia, conculca els drets de qui li convé, criminalitza, utilitza el poder per a emmordassar la dissidència, trepitja el qui gosa protestar, i encara fa l'ofès. La del desesperat, la puc comprendre, perquè és humana ("Qui perd el seu perd el seny", diu la dita); però aquesta la rebutjo de ple.

Jo rebutjo la hipocresia, una mentida encara més llefiscosa que les de curs normal: voler ser vist com una cosa sent-ne una altra bastant pitjor, fer propaganda per emblanquir conductes impresentables, manipular-ho tot perquè la culpa sempre sigui de l'altre...

La solidaritat, tasca de tots

Per a ser solidari no es necessita tenir cap creença religiosa, només fer servir una mica el cap: és un deure de justícia per a tots, no solament per als creients, perquè si jo tinc què dur-me a la boca, n'hi ha molts que no tenen res.

La desigualtat és, potser, el problema més gran que veiem en el món, si ens atrevim a obrir els ulls ben oberts: uns tenen de tot fins al punt que els fa mal en molts sentits i altres no tenen ni el més imprescindible. Hem de compartir. Si jo formés part del grup dels qui no tenen res, veuria ben clar que compartir és de justícia. I urgent! Per tant, no s'hi val a mirar a una altra banda.

Ben sincerament crec que no podem considerar que vivim de debò si no ens plantegem la solidaritat com un deure i, doncs, com una partida més entre les despeses previstes.

Cadascú s'ha de plantejar la proporció, les maneres, els destinataris..., de la pròpia solidaritat: conec una família que destinava a la solidaritat i al lleure la mateixa quantitat; hi ha qui prefereix apadrinar persones amb necessitats concretes i qui s'estima més donar suport a una entitat... El que és important és ser solidari.