20. Cultivar la constància

Si aspirem a viure de debò

hem de cultivar amb determinació la constància,

una actitud avui llastimosament massa poc valorada.

En qualsevol aspecte de la vida, només avancem i obtenim algun resultat quan som constants. I és absolutament lògic. Si soc un tastaolletes, voluble i inconstant, que pretenc picotejar a tot arreu, però sense aprofundir en res..., malament rai: no faré mai res de bo ni és probable que aconsegueixi cap dels objectius que em proposi. I així no obtindré mai cap mena de satisfacció personal. 

Els obstacles que trobo a l'hora de cultivar la constància són, sobretot, la mandra i molts dels seus parents: la desmotivació, la manca de convenciment i, doncs, de reflexió; potser també la indecisió, la falta de determinació, la mol·lície i l'ociositat; o l'aspiració irracional de descansar tothora com a «ofici», sense haver-se ni plantejat de començar a esforçar-se en res que valgui la pena.

Si cultivo la constància fins a fer-ne un valor meu personal —cosa que està a l'abast de qualsevol, no ens enganyem—, oblidaré en un tancar i obrir d'ulls les petites dificultats de l'esforç que hi he dedicat i sentiré clarament la força i el poder que arribo a tenir gairebé sense saber-ho, que em donarà nous ànims davant les necessitats que es vagin dibuixant en l'horitzó. 

19. Cultivar l'inconformisme 

Sense estar contra tot, com un adolescent malcriat,

si vull viure de debò, he d'aprendre

a cultivar un inconformisme alliberador per a saber-me plantar

abans de trepitjar qualsevol línia vermella.

No puc oblidar unes quantes coses: 1) que la nostra societat, com la de tots els temps, no és pas de cap manera neutra. No us ho cregueu: no hi ha res que sigui neutre; 2) que això de «societat» és un concepte molt ampli, que jo em moc en alguns grups concrets, en diversos àmbits, amb els seus valors específics; 3) que els qui mouen els fils de tot tenen els seus interessos: busquen la meva butxaca, em volen dòcil, seguidor, consumista, amb poca personalitat..., per a poder aconseguir els seus propòsits; 4) per tant, davant d'això, he de saber molt bé en quina direcció vull anar, quines coses considero importants i quines no, quines persones mereixen ser referents per a mi i quines no, quins són els meus objectius i davant de què m'haig de plantar categòricament...

En aquest treball de cultivar l'inconformisme hi haurà un gran espai per a la formació, el coneixement, que puc adquirir amb la lectura, l'observació, l'experiència, l'anàlisi i la reflexió. Això em donarà els criteris per a aplicar —i fins a quin punt— aquest sa inconformisme i m'assenyalarà cada cop més clarament les línies vermelles que no seria just traspassar, com ara el respecte als altres i als seus drets.

Conec algunes persones que, suposant que tinguessin la paciència de llegir fins aquí, segurament exclamarien: «Que difícil, això!», i jo no els portaria pas la contrària. Només els preguntaria: «I no és difícil guanyar-se honradament la vida? I tirar endavant un bon projecte de família, no és difícil? I per ventura no ho és també procurar viure a fons i ser feliç?...». D'altra banda, potser la pregunta més pertinent seria més aviat: «Té sentit, això?». Si és que sí, posem-nos-hi, que val la pena.

 

18. Cultivar el bon ànim

Saber mantenir el bon ànim en tota ocasió

és una riquesa més gran que tots els valors bancaris del món.

Són moltes les persones que han de suportar al seu voltant gent submergida perpètuament en el desànim, la queixa i la lamentació, i —encara pitjor— sense cap intenció de replantejar aquesta actitud fonamental, com si els aportés algun benefici, aquest rabejar-se en la negativitat. El meu sincer condol per a ells.

Les coses que passen al món no les puc pas triar, ni el que em passa a mi; en canvi, l'actitud amb què portaré tot el que vingui sí que la puc triar. La natura ens ha dotat de prou coneixement per a decidir les millors disposicions a cultivar i mantenir en tota circumstància, i una d'elles és el bon ànim. Això ens ho confirma l'experiència: que n'és de diferent tenir al costat una persona animosa i tenir-ne una de desanimada, abatuda i desmoralitzada! La pregunta escaient és dir-me: quina actitud vull tenir, jo?, animosa o desanimada? I obrar en conseqüència.

Sovint no som conscients de la força i el poder —aquesta és exactament la paraula— que arribem a tenir quan veiem les coses clares: val la pena mantenir el bon ànim per a animar aquells amb qui em relaciono, ja que no serveix pas ni per a exhibir-lo ni per a lluir-se. Però fins i tot si, malauradament, els altres fossin tan refractaris que no s'animessin amb el meu bon ànim en acció, no m'hauria pas de desanimar: encara que no s'hi apunti ningú més, el bon ànim és i serà sempre una actitud de primera categoria que faig santament de cultivar.

 

 

17. Cultivar la generositat

Quan oblidem com és de generosa la natura,

col·laborem a crear el monstre 

d'una societat garrepa i egoista. Quin disbarat!

Ens hem allunyat massa de la natura, nosaltres que en formem part! Per aquest camí, qualsevol absurditat és possible fins a perdre del tot el senderi. A partir d'aquí, la persona conscientment generosa pot ser mirada com un extraterrestre vingut de l'espai, un heroi de pel·lícula o un guillat sense diagnòstic ni remei, segons les deficiències de qui el miri. I no; és una persona sana i normal.

Mirem la natura, si us plau: el rierol prové de la generositat de la deu, anònima o coneguda, que brolla molt més amunt; totes les plantes floreixen i granen, i de cada grana en pot sortir —oh prodigi!— una planta igual; qualsevol feristela ha nascut de dues feristeles de la mateixa espècie; la pluja i el sol donen generosament la humitat i l'escalfor que fan possible la vida per a tots... De la mateixa manera, tots els homes i dones —que som éssers naturals— som essencialment generosos i només som feliços donant amb esplendidesa el millor de nosaltres mateixos.

Cultivar la generositat és primer de tot comprendre bé que és connatural a la persona i que quan som generosos no hi perdem pas, sinó que hi guanyem, perquè donar i donar-se és el que ens realitza com a persones. En segon lloc, serà trobar la pròpia versió personal d'allò tan popular que diu que hem de fer els humans: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Perquè, naturalment, hi ha moltes maneres de donar vida, de començar alguna cosa valuosa i interessant, de comunicar conviccions i experiències... Tant de bo tots els humans sentim alguna vegada la font de vida que tenim a dins, que no es cansa de rajar com una invitació constant a compartir-la! Aquell dia s'haurà acabat la garreperia.