19. Cultivar l'inconformisme 

Sense estar contra tot, com un adolescent malcriat,

si vull viure de debò, he d'aprendre

a cultivar un inconformisme alliberador per a saber-me plantar

abans de trepitjar qualsevol línia vermella.

No puc oblidar unes quantes coses: 1) que la nostra societat, com la de tots els temps, no és pas de cap manera neutra. No us ho cregueu: no hi ha res que sigui neutre; 2) que això de «societat» és un concepte molt ampli, que jo em moc en alguns grups concrets, en diversos àmbits, amb els seus valors específics; 3) que els qui mouen els fils de tot tenen els seus interessos: busquen la meva butxaca, em volen dòcil, seguidor, consumista, amb poca personalitat..., per a poder aconseguir els seus propòsits; 4) per tant, davant d'això, he de saber molt bé en quina direcció vull anar, quines coses considero importants i quines no, quines persones mereixen ser referents per a mi i quines no, quins són els meus objectius i davant de què m'haig de plantar categòricament...

En aquest treball de cultivar l'inconformisme hi haurà un gran espai per a la formació, el coneixement, que puc adquirir amb la lectura, l'observació, l'experiència, l'anàlisi i la reflexió. Això em donarà els criteris per a aplicar —i fins a quin punt— aquest sa inconformisme i m'assenyalarà cada cop més clarament les línies vermelles que no seria just traspassar, com ara el respecte als altres i als seus drets.

Conec algunes persones que, suposant que tinguessin la paciència de llegir fins aquí, segurament exclamarien: «Que difícil, això!», i jo no els portaria pas la contrària. Només els preguntaria: «I no és difícil guanyar-se honradament la vida? I tirar endavant un bon projecte de família, no és difícil? I per ventura no ho és també procurar viure a fons i ser feliç?...». D'altra banda, potser la pregunta més pertinent seria més aviat: «Té sentit, això?». Si és que sí, posem-nos-hi, que val la pena.