1. Cultivar el respecte 

No hi ha actitud millor per a fer de fonament

que aquesta del respecte:

al seu damunt s'aguantaran sòlidament

totes les altres actituds que cultivi.

Respectant ja no em cal saber del cert res de l'altre, i encara menys tafanejar, ni fer judicis temeraris, ni allò tan terrible de suposar, terrible perquè prenem com a inqüestionables coses que no ho són de cap manera... Respectant ja no em cal ni conèixer. Si augmentés la capacitat de respectar entre la població, no solament la relació entre les persones milloraria molt, sinó que fins i tot es podria evitar molt patiment i fins i tot algunes tragèdies.

Respectar és mirar amb comprensió, és considerar tota persona com a valuosa, fins que no es demostri clarament que no ho és. I, encara, si sé respectar de debò, en qualsevol cas sabré concedir el benefici del dubte. En tota situació, doncs, el respecte ens privarà d'arribar al judici, a fer la creu a algú, a considerar-lo indigne per sempre més.

Hi ha una màxima impressionant que afirma que «tota persona, pel sol fet d'existir, mereix ser respectada i estimada». Cultivar el respecte pot començar per aquí: valorar les moltes vegades que ens hem sentit tractats amb respecte i consideració i, si hem de lamentar una falta de respecte, no tenim cap necessitat de maleir l'estampa de ningú: podem girar coratjosament la truita en la nostra actuació envers els altres, respectant amb tota cura i consideració. Això sí que serà cultivar el respecte!

Viure és cultivar

les millors actituds

Viure de debò és no cansar-se

de cultivar les millors actituds:

desitjar-les, valorar-les, buscar-les, treballar-les

i, sobretot, viure-les.

No es tracta de fer un curs, d'estudiar uns temes, d'assistir a unes classes..., sinó d'anar prenent una actitud de fons, la millor que un trobi per a si mateix en el moment present. És un «treball» que no es pot fer per un altre, encara que sigui molt proper; cadascú, si vol, el pot fer, però només per a si mateix.

El que fa que una vida sigui satisfactòria, per a un mateix i per als altres, és la qualitat del conjunt de les actituds que un pren i manté davant la vida, davant un mateix i davant els altres. I a l'altre extrem, exactament igual: el que fa que una vida pugui arribar a ser una tortura o un infern —ho diem així mateix— per a mi o per als qui m'envolten, no és altra cosa que unes actituds negatives, errònies o aberrants. Això ens ho demostra l'experiència cada dia.

Per tant, val la pena dedicar temps, esforç, reflexió i entrenament a treballar les pròpies actituds, no pas amb gasiveria, sinó generosament, perquè el màxim beneficiat serà sempre un mateix. D'aquest dedicar-hi temps, esforç, reflexió i entrenament, en podem dir «cultivar» amb tota propietat, perquè s'assembla molt al treball del pagès, l'hortolà o el jardiner: posar tots els mitjans perquè les llavors sembrades o plantades donin molt de fruit i el donin bo. Si això és important per als camps, l'hort o el jardí, molt més ho serà per a les pròpies actituds, tenint en compte que en depèn la meva felicitat i la de molts al meu voltant.

 

Feminisme?

Fa temps que sento arguments i teories

de pa sucat amb oli com a expressió de feminisme...

Potser massa escarafalls i poca feina ben orientada.

Igualtat de drets, de sous, d'oportunitats...? Totalment d'acord. Però, estimades senyores, desvergonyir-se no és cap dret; a tot estirar, és una possibilitat. De possibilitats, n'hi ha que et beneficien —com ara seria aprendre idiomes—, i n'hi ha que et porten directament al barranc —com ara seria ingressar a la màfia—. Em sembla que és ben clar, oi?

Estic convençuda que la població en general faria bé de pensar una mica més del que pensa, revisar els criteris, que sovint no s'aguanten ni apuntalats amb llistons, i fer cas omís del ramat d'influenciadores o influenciadors de via estreta que pul·lulen pels mitjans. Aquí el gènere tant se val; el que té importància és la volada intel·lectual i vital del qui pretén fer aquest diguem-ne ofici, que malauradament en molts casos és substituïda per grans dosis de desimboltura, barra i posturetes.

Vist el panorama penso que potser el més important és posar l'accent en la persona: sobren defectes tant en homes com en dones i falten actituds de qualitat també en tots. Hi ha molta feina a fer encara en la formació, sobretot en el si de les famílies, començant per aprendre, vivint-ho, que una llar no és un hotel, on tothom entra i surt i fa el que vol, i quan cal netejar o preparar el menjar, ja hi ha una serventa que ho fa tot. El veritable feminisme —igualtat de responsabilitats— s'aprèn a casa, com a colònies, practicant-lo, compartint tots els serveis, per exemple, perquè tots els membres de la família són iguals —tots mengen, es renten, es canvien la roba, fan servir el bany, etc.— i no pertanyen pas a dues categories: servidors i servits. D'això, els pares —em refereixo als senyors que tenen fills— n'haurien de prendre bona nota.

 

Per què tanta ambigüitat?

 

Per què romanços tanta gent vol jugar

amb l'ambigüitat?

Ser una persona honesta, intel·ligent

i apassionada per fer les coses ben fetes,

potser no queda prou bé?

Si estudio perquè tinc capacitat per a fer-ho i m'encanta la matèria d'estudis que he triat, per què caratxos no hi dedicaré hores, esforços i atenció? Que hi ha algun capsigrany que em mira amb aire de perdonavides i em titlla d'empollón? Doncs ho sento molt per ell i l'acompanyo en el sentiment. Ja hi hem de comptar, que en el món trobarem sempre algun poca-solta disposat a dir una bajanada.

Si soc una persona amb principis, sé el que vull i el que no em convé de cap manera, freqüentaré entorns interessants, que és on es troben generalment les persones interessants, i no se m'acudirà pas de perdre miserablement el temps arrossegant-me en cataus plens de vulgaritat i de rapacitat, i sense gaire solta. Si soc una dona també, que adoptar aires de mitja virtut no afegeix res de valor a la meva persona, encara que l'ambient em vulgui fer creure que no queda bé semblar «massa bona noia». El problema seria fer cas de capsigranys i influenciadors de via estreta i modificar un camí ple de sentit, mig per encongiment, mig per por de la pressió ambiental, mig per falta de convicció. 

Per què tanta ambigüitat i desconcert? Potser que em prengui el temps que necessiti per a pensar: quina mena de persona vull ser?, què és el que realment m'omple i em fa feliç?, quin camí vull seguir?, quines coses sento que són importants i quines no?... I un cop ho tingui clar, que em dediqui plenament a viure d'acord amb tot això. I si a algú no li agrada —com ja deien familiarment els antics—, que s'hi posi fulles.