Per camins de serradures

Bon Nadal a tots!

Us brindo un suggeriment per a les festes de Nadal:

entrar al pessebre.

Sembla una criaturada, però no ho és. Ni un joc, ni un entreteniment... Podria ser considerat una activitat espiritual, de coneixement de la realitat i d'un mateix, d'obertura a situacions poc conegudes o poc experimentades; també un entrenament. Si algú vol entrar al pessebre, jo l'hi acompanyaré. Això sí: amb els ulls ben oberts i poca xerrameca. Som-hi...

Ja se sap, un estable no és un equipament gaire confortable, per això Josep, aquest pare novell commogut i atrafegat, hi ha encès un foc amb quatre fustots i alguns branquillons. Se sent una olor intensa de fum i de bestiar: com és natural, la mula i el bou no es dutxen cada dia ni es posen colònia... Saludem la mare, aquesta noia joveníssima i vermelleta de galtes, i ens acostem al nadó, que està a la menjadora com en un bressol. Pare i mare l'han ben abrigat amb la roba més flonja que tenien. El menut belluga els bracets com si ens veiés i ens saludés, tot i que té els ullets tancats. Sense proposar-nos-ho, ens hem agenollat i li hem besat les manetes. Què dirien els parents o els veïns si ens veiessin? Tot d'una arriba una colla de gent amb sarrons i cistells; semblen pastors. Abans que ens ho demanin, fem lloc i ens entaforem cap al fons, vora el bou i la mula.

I aquesta galleda? Hi ha roba en remull: potser bolquers del bebè... Aquí mateix, una poma a mig pelar i un perol per a bullir-la. Josep, una mica atabalat, no dona l'abast: atén els pastors, gent ferrenya i poc delicada, però generosa com pocs, agraeix emocionat les seves ofrenes (llet, formatge, mel i mató, ametlles i tot de coses més), s'ocupa de la mare i del nadó, vigila el foc... Passada la primera timidesa, acabem de pelar la poma i la posem a bullir. La mare se la menjarà de gust... Això de rentar els bolquers ens ve una mica costa amunt, però tot és posar-s'hi... A més, pobre Josep, ja se li veu que està rebentat... Li prepararem pa amb formatge i llet amb mel, oi? Anirem a buscar més aigua i més llenya. On podrem comprar un pa ben gros? Bé ens podrem quedar una llarga estona, potser tota la nit: així es podrà estirar unes hores i fer un son...

Quan finalment sortim del pessebre, fem-nos la pregunta: qui té necessitat al nostre voltant? I segur que trobarem algú, encara que no estigui en un estable.

 

 

Tooots a comprar!!

«Au! No us distragueu! Que no em sentiu? Tooots a comprar!!

Us ho dic jo, el Sistema, que soc l'amo de tots i m'agrada manar-vos a tots

(mentre em deixeu, és clar)».

Quan s'acosta Nadal ja comença el festival: aglomeracions, cues, empentes... Sobretot, no oblidem les llistes (això per a aquest; allò per a aquell; això altre per a...). I el més curiós del cas és que tothom té de tot i li'n sobra. Però cal comprar, comprar, comprar... Toca comprar. Ho diu... Qui ho diu? Poca broma: ho diu el Sistema. I aquí una gran multitud, davant la majúscula, s'arronsa i diu «amén» amb devoció; un amén que, sumat amb tots els altres, sona d'una manera que s'assembla força als esquellerincs dels ramats.

I per què aquesta disbauxa quan s'acosta Nadal? Se celebra el naixement de Jesús de Natzaret, que les antigues profecies assenyalaven com a salvador de la humanitat. Resulta que no pertanyia a la casta dels importants i que de gran tampoc no va fer mai cap maniobra ni va repartir cap cop de colze per a entrar-hi. Ni tan sols va néixer a la capital, sinó en un poblet petit i insignificant; i encara, com que tot era ple, va haver de néixer en un portal sense comoditats i —com us ho diré?— sense gens de glamour. I..., per a commemorar aquest naixement tan senzill cal tota aquesta faramalla? No sembla que lligui gaire, oi?

Ah... Ja ho entenc! És una gran festa religiosa, tradicional, familiar, millor dit: unes grans festes, perquè al cap de vuit dies començarem un nou any... Tot són bons auguris i felicitacions, en un desig de pau i de felicitat digne d'aplaudiment si és sincer. Les famílies s'ajunten i ho celebren plegades, comparteixen la taula i alguns regals. Fins i tot m'asseguren que la nit de Nadal hi ha treva en totes les zones en conflicte. Que bonic! De tota manera, ¿no trobeu que potser, en lloc d'acumular tant en els que ja tenen de tot, valdria més repartir una mica entre els que no tenen gairebé res? Llavors els bons desigs de pau i felicitat, a més de ser sincers, serien reals. És a dir, de debò. Com a mínim trobo que seria més lògic, tan lògic que és el que faig.

 

La tossuderia

 

Tot i els anys que fa que corro pel món

i la gran quantitat de persones que he conegut

fa pensar molt el fet que no hagi trobat mai

un tossut intel·ligent. Ni un de sol.

L'obstinació, tant en allò que es refereix a les accions com en els conceptes o la seva argumentació, no crec que ens aporti pas res de bo, perquè del tancament i del bloqueig no en pot sortir res de constructiu. Per això la intel·ligència —la poca o molta que tinguem— no ens aconsellarà mai que siguem tossuts, obstinats ni tancats, ja que perdríem un bé de Déu d'ocasions de créixer i d'enriquir-nos.

Al contrari, el sentit comú ens impulsa sempre a obrir-nos: escoltant, observant, valorant sempre, tant en mi com en els altres, el bon fruit que dona l'obertura de ment i totes les actituds positives que hi van associades. Si repassem les experiències que hem viscut, segur que ens adonarem que moltes de les més bones les hem viscudes gràcies a l'obertura. Per exemple, algú que m'ha parlat de la possibilitat de fer un voluntariat interessant o de participar en alguna cosa necessària, i jo li he fet confiança i m'he decidit a provar-ho...

Si tenim la constància, la perseverança, la tenacitat, per a què necessitem la tossuderia? Per a res. Millor dit: per a res de positiu. Tot el que pot generar ja us ho regalo: rigidesa, blindatge, aïllament, irracionalitat, més obstinació... I tornem-hi, que és un bucle del qual costa de sortir. Obrar amb tossuderia és equivocar-se de camí.  

Tot és a dintre 

Per què tenim tanta tendència a buscar les solucions a fora,

si tots els camins que tenen sortida comencen a dins?

La propensió dels humans a la visió màgica de les coses pròpia de les criatures és gran. Gairebé tan gran com el gust per l'engany, que és enorme i molt estès. Segurament, totes dues coses tenen una arrel semblant: la mandra que fa a molts perforar la superfície de les coses per anar més a fons. O la por de veure, un cop perforada la superfície, un panorama que no els agradi gens.

Pensar que canviant de vestit o de pentinat —també de casa, d'activitats o de parella, entre altres possibilitats— un mateix serà ben bé un altre i tot serà totalment diferent i nou d'una manera automàtica és somiar truites, és a dir, una veritable falòrnia. Quants n'hi ha que busquen aparellar-se com si fos una fórmula segura per a superar els problemes personals... Doncs resulta que no.

Els problemes personals s'arreglen des de dins. La necessària renovació meva i de tot també es fa des de dintre. Tot es pot fer si ens atrevim a entrar a dins, a encendre el llum de la consciència per veure realment què hi ha i a començar a treballar per endreçar-ho una mica. Això és el que em cal: entrar a dins, deixant a fora la mandra i la por.

Vulnerables, però no massa

Tots ho som, de vulnerables, i és bo que ho reconeguem.

Però també hem d'aprendre a fer-nos forts,

a saber-nos defensar de depredadors,

dominadors de via estreta i poca-soltes de tota mena.

Si jo tingués quatre gallinetes en un galliner, prou les defensaria de raboses i lladregots d'aviram, ni que fos a cops d'escombra! A la nit les tancaria ben tancades i, si calgués, em gastaria el que fos per adquirir un bon cadenat a prova de patacades. ¿Oi que si veiés algú que fa mal a una dona, un ancià o una criatura, saltaria a defensar-los com fos? Doncs igualment he d'aprendre a defensar-me decididament a mi mateixa. Per modesta que arribi a ser, he de ser conscient que la meva vida val més —molt més!— que la de quatre gallinetes hipotètiques, oi que sí?

Per què hi ha tantes persones, doncs, que, potser dominades per una gran sensibilitat, van pel món mostrant-se vulnerables, fràgils i indefenses als quatre vents? ¿No s'han adonat que atreuen totes les raboses i altres depredadors que sotgen i pul·lulen pertot arreu? No es tracta de posar-se una armadura, ni de repartir castanyots entre els que se m'acostin. Es tracta més aviat de prendre consciència del que proclama el meu posat, el meu to de veu, la meva manera de mirar..., que sempre denota el que encara no tinc gaire conscient, o gens, però que si miro a dins, prou que trobaré: un sentiment difús i irracional d'impotència, d'indefensió i de fragilitat, un convenciment amagat que jo no tinc cap mena de força i que només em podrà defensar un príncep blau que més tard o més d'hora segur que trobaré.

Aquesta idea que les solucions que necessito em vindran de fora és equivocada: les solucions sempre —i 'sempre' vol dir precisament això: sempre!— són a dins i és tasca de cadascú trobar-les i aplicar-les a la seva vida concreta. Pensem-hi. I si estic convençuda que he trobat un príncep blau, alerta!, segur que no és cap príncep —per sort!—, probablement va disfressat de barrufet o és que té una malura estranya, pobre. Si estem en aquesta situació, no fem el tanoca. Hem de reaccionar, deixar de fer el «pobre de mi» i recuperar tota l'energia que tenim a dintre, com té tothom.

 

La susceptibilitat

És un bon barem per a «mesurar» 

la qualitat de la meva vida, la susceptibilitat.

No soc gaire susceptible?, la meva vida té força qualitat.

Ho soc molt?, malament rai...

Tenir la pell prima, com diem popularment, comporta ofendre's fàcilment: amb qualsevol comentari ja em sento al·ludida, una petita discrepància la llegeixo gairebé com un atac personal, un no res em desestabilitza l'estat d'ànim, em fa sentir malament i desperta tots els meus fantasmes...

Potser he oblidat algunes coses bàsiques? Repassem-ne unes quantes: Cadascú és com és, i tal com és mereix tot el respecte i tota l'estima. I jo també, perquè no soc ni més ni menys que els altres. És ben natural que tinguem opinions diferents, com són diferents les experiències, els gustos i les maneres de cadascú. Si jo em sento lliure i sé valorar la meva llibertat, sabré comprendre amb tota pau que l'altre també ho sigui i que pugui discrepar de les meves opinions i maneres. Que bo que és saber acollir amb serenor el parer dels altres, sense sentir-se obligat a fer com diuen ni a contraatacar-los si no hi estem d'acord! Veig que és molt important que no m'esveri ni m'atabali, perquè conservant la calma hi veuré més clar i actuaré millor.

A l'hora d'actuar no hauria de buscar l'aprovació dels altres, sinó de les meves conviccions, després d'haver acollit els pensaments i les opinions que em vulguin brindar. Escoltar, sospesar i decidir amb llibertat i responsabilitat. I serà molt bo recordar sempre que tinc tot el dret d'equivocar-me com a persona humana que soc, dret que tenen també tots els altres, per descomptat. Només faltaria!

El planeta està malalt? 

Si analitzéssim bé les coses,

potser hauríem de dir més aviat que la que està malalta

és una gran part de la societat que hi viu.

Tenint en compte el que fa un nombre massa elevat d'individus, la malaltia que castiga el planeta, degenerativa, perillosa i encomanadissa entre gent amb poca personalitat, afecta especialment la visió i les funcions reflexives. La miopia que genera és tan forta, que l'individu afectat confon la natura de la qual forma part com a ésser viu amb un simple plató on desplegar les seves activitats, majoritàriament depredadores i de lluïment.

Pel que a la capacitat reflexiva, és una llàstima que aquesta terrible malaltia la redueixi tant: si un bon dia el malalt decideix sortir al camp amb la família, deixa al prat o al bosquet on han dinat un gran escampall d'escombraries (peladures, plàstics, ampolles, etc.). Pobre, no distingeix un bosquet d'un abocador de deixalles sense destriar... O bé, quan li arriben finalment les vacances, es trenca el cap per trobar un país més llunyà que Tailàndia —on ja va anar la veïna del segon tercera—, en avió, és clar, perquè no s'adona que per a anar a un bon hotel a llepar-se els dits i a banyar-se a la piscina no val la pena de contaminar l'atmosfera cremant grans quantitats de combustible, per la senzilla raó que aquí també en tenim.

No sé ben bé si és per l'afectació de la vista o del cervell, que quan l'individu malalt baixa a llençar les escombraries ho fica tot al contenidor gris. Desventurat, potser no distingeix el color groc, ni el blau ni el verd, o potser la malaltia li priva d'arribar trenta metres més enllà, on hi ha els magnífics contenidors dels altres colors. Això voldria dir —ai làs!— que aquesta terrible malaltia li afecta també el moviment de les cames... Ironies a part, veient la conducta de la gent del poble i també la dels mandataris en les seves reunions, crec que puc afirmar amb tota rotunditat que no és pas el planeta el que està malalt, sinó molts dels individus que l'habiten sense arribar-lo a merèixer.

 

Les més grans satisfaccions

Hi ha gent que es pensa que allò que pot satisfer més

és que et toqui la rifa o que et facin un bon regal.

Això són satisfaccions, no diré pas que no,

però no són pas les més grans.

L'experiència ens demostra a tots que el que ens dona més satisfacció no és res material, no s'hi pot posar preu, i molt sovint no ve cap a mi, sinó que surt de dintre meu i va cap als altres. Les satisfaccions més grans venen més de donar que de rebre. «Fa més feliç donar que rebre», diu la dita, encertadament.

Una de les coses que més m'han satisfet és posar a disposició dels altres el que tinc, el que sé, el que tinc facilitat de fer... Tots tenim uns dons determinats i el que fa que ens realitzem com a persones no és pas guardar-los avarament per al nostre ús exclusiu, sinó oferir-los i compartir-los. Això ens fa feliços de veritat. Quan veiem que allò que sabem pot resoldre un problema concret, que el que tenim pot alleugerir una situació penosa que algú pateix, que el que ens és fàcil de fer pot alegrar algú, experimentem un goig difícil de sentir.

Sentir-se útil és molt satisfactori. Tots servim per a alguna cosa i fer-nos-en conscients i practicar-ho en la vida quotidiana és un camí de realització personal a l'abast de tothom. Descobrir quins són els dons que he rebut, les capacitats que tinc i el «patrimoni» que he anat recollint —recursos, béns, bons criteris, cultura, amics, fortalesa, valors...— no és una activitat reservada a uns pocs, sinó un repte per a tots.  

 Ofegar-se en un didal d'aigua

Massa sovint ens dediquem a fer això: 

ofegar-nos en un didalet ple d'aigua davant de qualsevol dificultat,

oblidant que és un pèssim entrenament per a tota contingència.

Més ens valdria entrenar-nos positivament: buscar solucions als petits problemes que van sorgint cada dia i que sovint ens desestabilitzen més del compte, procurant no perdre la calma ni veure-ho tot negre, perquè no ho és. Quantes vegades, passada una petita tempesta d'aquestes que es formen tot sovint, acabem veient —si pensem una mica!— que no n'hi havia per a tant, que allò que semblava tan terrible i horrorós no ho era ni de bon tros...

La llàstima és que a l'hora que podríem treure conclusions de cada una d'aquestes petites experiències, se'ns acut de fer qualsevol altra cosa que no sigui reflexionar una mica. Normalment se'ns acut d'esplaiar-nos respirant fondo i fent moltes exclamacions d'alleugeriment, com ara: «quina sort!», «quin pes que m'he tret de sobre!», «que bé!»... Doncs no: no hem estat agraciats per la sort, sinó que s'ha posat de manifest que fèiem una muntanya d'un petit gra de sorra i que ens esveràvem d'entrada, en lloc de buscar dins el magí alguna de les moltes solucions que hi tenim «arxivades» d'experiències anteriors.

Si volem aprendre a no ofegar-nos en un didalet d'aigua ja veiem que ens cal aplicar-nos en la reflexió: sobretot després de cada experiència que ens ha desestabilitzat una mica, tant si només ens ha produït un cert desconcert com si ens ha arribat a deixar fora de combat. Reflexionant és com podrem treure conclusions —també ens pot ajudar anotar tot allò que observem, pensem i decidim—, unes conclusions que segur que ens ajudaran la pròxima vegada que ens topem amb alguna dificultat.

Viure en la veritat 

No hi ha millor manera de viure.

Encara més: si deixem de banda la veritat,

ja no podem dir que vivim,

sinó més aviat que representem un paper o fem comèdia.

Entenc que viure en la veritat comporta moltes coses: un lúcid realisme, la sinceritat, la veracitat, la naturalitat com a actituds bàsiques, una mínima coherència i un bon tros de conseqüència, tot plegat ben amanit amb una senzillesa sempre bonhomiosa i sanament refrescant.

Evidentment, la veritat no la té ningú ben embolicada al seu sac de mà; més aviat podem afirmar que, en el millor dels casos, tots hi anem tendint. Per tant, no se'ns hauria de convertir mai en una mena de maça impositiva i amenaçadora per a colpejar el cap de ningú amb la vana il·lusió de fer-hi entrar, si no de grat per força, la pròpia visió de les coses. «A so de tabals no s'agafen llebres», diu la dita.

A mesura que ens anem ajustant a la realitat amb la màxima lucidesa —superant visions romàntiques, infantils o plenes de prejudicis—, que procurem ser sincers i veraços amb tota senzillesa i naturalitat, podem dir que anem aprenent a viure en la veritat. Un esforç constant per ser coherents i conseqüents va construint la trama i l'ordit de la nostra personalitat, que cada vegada necessita menys «demostrar» res a ningú ni semblar allò que no és. Viure de debò en la veritat és viure en la llibertat més alliberadora, valgui la redundància.

 

La bona amistat amb un mateix

Té uns ingredients imprescindibles, la bona amistat:

confiança, sinceritat, bona comunicació,

el desig de comprendre i donar un cop de mà

amb el bé de l'altre com a objectiu...

La bona amistat és la relació que procurem tenir amb els altres, en diferents cercles concèntrics de coneixement mutu, de franquesa, d'afinitat de valors i d'objectius... Unes vegades ens en sortim prou bé i altres vegades fracassem rotundament, per dificultats nostres o dels altres.

Normalment, però, no considerem gaire la bona amistat amb nosaltres mateixos, i és una llàstima perquè la nostra maduració se'n ressent i per dins anem quedant raquítics i encarcarats. Potser és per això que ens ressona a dintre una veu molt aspra, com de vigilant —es passa la vida renyant-nos i fent-nos retrets— i que n'hi fem molt de cas; massa!

Faríem bé de cultivar aplicadament la bona amistat amb nosaltres mateixos, partint d'una confiança sincera i senzilla en el nostre bon fons, comú a tota persona. Si ho fem i establim dins nostre un diàleg constructiu i ple de comprensió, segur que progressarem i millorarem en tots sentits, aconseguirem desfer molts nusos i ja no farem tant de cas de la veu aspra que no sap fer més que esbroncar-nos i deixar-nos estamordits, perquè en tindrem una altra de més ferma, positiva i interessant a escoltar.

 

Tot comença amb l'acceptació

Si primer de tot ens acceptéssim tal com som

i acceptéssim les circumstàncies que tenim,

seríem tots plegats molt més feliços.

Massa sovint perdem el contacte amb la realitat i oblidem que tots tenim una determinada estructura temperamental. El temperament que té cadascú marca només el punt de partida del seu creixement. Conèixer bé la pròpia estructura temperamental i acceptar-la sense renyar-nos per ser com som ens ajudarà a no perdre el temps i les energies en autoreconvencions, sinó a aprofitar-les totes per a créixer i fer camí amb tota la força de què siguem capaços.

A poc a poc seria bo que anéssim aprenent a ser més bons amics de nosaltres mateixos; això ens ajudaria molt a tirar endavant amb més determinació en el nostre camí de creixement. Fet i fet no ho fem pas d'una altra manera quan acompanyem algú en el seu creixement: l'animem; no el renyem.

Treballar per positiu empeny molt més a millorar que no pas dedicar-se grans reprimendes. Fer-se retrets i reprensions més aviat du al bloqueig i a la paràlisi, situacions que no acostumen a derivar en cap mena de superació. Tot creixement comença per l'acceptació de la realitat com a punt de partida —acceptar-me tal com soc i acceptar les meves circumstàncies—, continua per la reflexió sincera sobre el que faig i el que sento, i desemboca en la implantació decidida de les millores que necessito.

 

 

Algunes dificultats

en començar el curs

Tots els moments de transició i de canvi

comporten uns certs desequilibris i algunes tensions.

La inèrcia es fa sentir i costa trencar-la.

L'inici de curs pot presentar les seves dificultats.

Segons l'etapa que visquem i segons com estiguem, el nou curs que es va acostant ens pot produir durant uns quants dies una certa sensació d'amenaça, un temor vague i difús de no poder digerir tot el que sembla que ens caurà al damunt. La reacció visceral davant d'això podria ser tancar-nos i voler mantenir tant sí com no el ritme més reposat de l'estiu, cosa que seria un error, perquè ens perdríem un bé de Déu d'experiències. Retallar la vida no és mai un encert.

Un altre desequilibri que ens pot afectar, encara que de signe oposat, és que ens vingui una mena de febre de voler-ho fer tot: ¿no us heu fixat que, normalment, en tota mena de classes, conferències o altres coses semblants comença un grup de trenta persones —posem per cas— que al cap de ben poc passa a ser d'una vintena i en acabar el curs potser s'haurà reduït fins a deu? Són els de la febre. Ho volen fer tot, s'il·lusionen amb el començament de tot i picotegen a tots els plats...

Potser més ens valdria observar molt més —l'observació acosta a la saviesa— els canvis en les etapes i les reaccions que desperten en cadascú. Només una mica mica de reflexió ens portarà a comprendre què passa a cada moment i què em passa concretament a mi; m'ajudarà a tocar de peus a terra: si tinc un temperament passiu i una lleugera tendència a la introversió, no és gaire lògic esperar que m'agafi la febre d'apuntar-me a tot; si, ben al revés, tinc un esperit inquiet i soc una mena de cul del Jaumet, serà difícil que experimenti cap sensació de temor o de mandra davant les activitats que comencen. Cadascú a la seva manera, el que és important és que organitzem un nou curs interessant i que el visquem a fons.

Alerta amb l'estat d'ànim!

Dins nostre hi ha una cosa que puja i baixa molt fàcilment:

l'estat d'ànim.

Depèn molt de qualsevol circumstància

i això el fa inestable i canviant per naturalesa.

És molt natural que el nostre estat d'ànim pugi i baixi, condicionat com està per tot allò que passa al nostre voltant i per com passa. El que ja no és tan natural és que ens confonguem i li donem atribucions que no li pertoquen, precisament per la seva inestabilitat.

Cada vegada que veig que algú pren decisions partint del seu estat d'ànim i no de les seves conviccions, em salten totes les alarmes —imagineu aquí tot un concert de sirenes, timbres i campanes tocant a sometent en tots els tons— i me'n faig creus: Com pot ser que ens confonguem tan lamentablement en una qüestió tan clara? Qui construiria una caseta sobre la sorra, podent-la construir sobre la roca?

La comparació és molt vàlida. Ja ho hem dit: l'estat d'ànim és per naturalesa inestable i canviant; en canvi, les conviccions que tota persona sana té es caracteritzen més aviat per la solidesa. A l'hora de prendre decisions, doncs, farem santament de fer-ho partint de les conviccions i no de l'estat d'ànim. Un exemple podrien ser totes les visites que vaig fer a la meva padrina quan ja era molt gran i no podia sortir de casa. Si hagués actuat des de l'estat d'ànim, abans d'anar-hi m'hauria preguntat: em ve de gust? I reconec que algunes vegades la mandra m'hauria lligat a casa. Actuant des de la convicció em preguntava: puc anar-hi avui?, vull fer-ho? Estava sempre tan contenta de veure'm que la visita també m'alegrava a mi, i no pas poc. Com deu passar normalment, la convicció arrossegava l'estat d'ànim i tornava més contenta que un gos amb un os.

Quin goig, la Diada 2021!

Hi vaig anar com cada any, per convicció.

Amb totes les mesures i sense por.

Hi vaig trobar exactament el mateix que jo hi aportava:

convicció, resistència, desig depurat de fer les coses ben fetes

i el goig de pertànyer a un poble mil·lenari que vol decidir les seves coses.

Perquè hi té tot el dret. El que passa és que n'hi ha que volen acaparar tots els drets i deixar tots els deures per als altres. Sobretot pretenen viure amb l'esquena dreta i que tots els altres treballin per ells... Això és més vell que l'anar a peu.

Em va agradar no trobar-hi eufòria. L'eufòria, d'altra banda tan humana en segons quins moments, és tan poc de fiar com l'abatiment, dues actituds contraposades que, si no són ja patològiques, són clarament infantils o immadures. Fora, doncs; en el present no necessitem pas actituds de pacotilla, sinó sòlides, argumentades, valentes i resistents, fruit de la reflexió i del compromís personal.

Uns amics comentaven que un parent de no sé qui no havia anat a la manifestació perquè estava molt desinflat. Si a mi m'agrada obrar amb llibertat, entenc que als altres també els agradi. I cadascú fa allò que creu més convenient. Això no és discutible. Però jo també soc lliure de contemplar atentament les actituds i accions dels altres i de reflexionar-hi per aprendre'n sempre alguna cosa de bo. La meva llibertat no em permet judicar, perquè m'enganyaria, però sí observar, reflexionar i aprendre dels altres. Doncs bé, fent-ho m'ha semblat veure que aquest desinflat parent de no sé qui s'havia equivocat de mig a mig pretenent prendre decisions des de l'estat d'ànim i no des de la convicció personal. Un altre dia ja en parlarem una mica més.

 

Fer surf

La millor manera de viure és saber treure petroli de tot arreu,

encaixant la realitat tal com vagi venint,

i aprofitant tota ocasió per a aprendre i créixer.

No hi ha manera de viure més positiva i profitosa que aquesta, però precisament, el caire imprevist de les coses és el que ens costa més de pair. Els uns més, els altres no tant, la veritat és que voldríem congelar la imatge i aferrar-nos a allò que ja coneixem i que trobem que ens fa el pes. La vida, però, és dinàmica; no estàtica, i ens obliga a passar pàgina diàriament. Sort d'això! Si no fos aquest dinamisme, acabaríem dissecats.

Per a gaudir de la vida ens cal estar ben desperts i ben oberts a aprendre de totes les situacions que vagin venint. No amb una actitud apocada i defensiva, tement qualsevol cataclisme, sempre possible, sinó sabent que en tot allò que vindrà hi ha riquesa i saviesa per a cadascú, si ho sabem acceptar i treballar.

Sincerament —i que em perdonin els fervents practicants del surf—, trobo que el surf no serveix per a res més que per a jugar-se la carcanada. Ara bé, estic convençuda que és una imatge immillorable del que hauria de ser viure: aprofitar cada una de les onades amb què se'ns presenta la realitat per a treure'n tota la riquesa i saviesa que puguin contenir.

Existir bé

 

Hi ha moltes maneres de viure o d'existir,

algunes que normalment tenim molt mal enteses... 

Per exemple: què s'entén per viure bé?

Normalment s'entén que viure bé és atipar-se com un lladre,

no fer brot i no contrariar l'instint per res del món.

Però el títol no es refereix pas a aquesta definició, que no mereixeria ni l'esforç de dir-ne quatre paraules mal dites, sinó a una existència ben viscuda en tots els sentits. Com ara en el sentit de posar en joc totes les potencialitats pròpies dels éssers humans resumides en tres paraules: llibertat, intel·ligència i voluntat.

Segons el meu parer, existir bé inclou reflexionar sobre l'estat de la meva sempre condicionada llibertat, sobre allò que la condiciona, i considerar de quina manera me'n podria desempallegar si no valgués gran cosa. També pensar sobre l'ús que faig del sentit comú, com l'aplico en la vida quotidiana i com podria aprendre a aplicar-lo encara millor. Considerar sense mandra com funcionen els meus criteris, en què es basen i com els qüestiono quan cal. I reflexionar sobre les meves decisions, tenint en compte el bon exercici de la responsabilitat, les meves conviccions i els meus gustos, que no són pas el mateix...

Ja ens adonem fàcilment que existir bé és viure a fons, lluny de l'abúlia imperant en alguns ambients, en què se'ns ofereix una manera de viure de mínims: no pensar gaire, fer el que fa tothom, no sortir de la cleda del que es porta i és benvist... En definitiva, resumit i condensat en poques paraules, podríem dir que viure bé és ser un mateix, amb goig i tota la gràcia de què siguem capaços, i amb més fidelitat a les pròpies conviccions que a l'aprovació i l'aplaudiment dels altres.

 

Donar-se importància

No cal pas donar-se importància, perquè tots ho som, d'importants:

tenim una vida que ens ha estat regalada;

amb molts dons i capacitats per a oferir als altres;

som capaços de reflexionar, de créixer, d'aprendre dels errors...,

podem ser amics de tota persona i estimar...

Aquesta és la veritable importància de la vida.

Molts n'hi ha que no deixen passar cap ocasió per a donar-se ni que sigui una mica d'importància. Hi ha qui ho fa dedicant molta atenció al seu aspecte —vestit, pentinat i un llarg reguitzell de complements, retocs i altres galindaines—; hi ha qui ho fa exhibint un pressupost de futbolista sense ètica; hi ha qui ho fa magnificant les activitats que fa; fins i tot alguns es donen importància amb les malalties que pateixen, com si els seus tropells els donessin més valor...

Ben mirat, aquests comportaments fan riure perquè més aviat són propis de criatures petites, que no saben ben bé què es pesquen. Quan som grans ja tenim edat d'haver descobert que la veritable importància d'una persona no li ve de res de fora (diners, posició social, tren de vida, bellesa, poder...), sinó del fet d'existir, i hi podríem afegir: d'existir bé.

En comptes de donar-nos importància, potser que procurem descobrir que som molt importants, i que ho som gratuïtament, de franc, sense cap mereixement previ de part nostra. Si ens sabem meravellar d'aquesta realitat nostra —som fruit d'un acte d'amor i tot ho hem rebut—, podrem deixar aprimar tranquil·lament el nostre ego i gaudir de les nostres magnífiques possibilitats fent de cada dia una senzilla donació, generosa i afable. Per què intentar donar-nos importància, si ja sabem que en tenim?

L'enjardinament vital 

Allà on el ruc de set soles es lamenta del que li manca,

el que és veritablement intel·ligent està content com un gínjol,

sabent que pot fer de la seva vida un autèntic jardí.

La meva àvia materna no va anar gairebé mai a l'escola: el seu pare li va ensenyar a llegir i a escriure bé i a fer servir les quatre regles aritmètiques amb precisió i facilitat. Li encantava llegir i tenia sentit comú, dos elements que van fer d'aquella joveneta de les acaballes del segle dinou una dona culta i amb molt bon criteri. No va estudiar cap carrera, però tenia una bona filosofia de vida. Repetia sovint una frase que havia llegit en una novel·la de Martínez Sierra que li agradava molt: «Este que es mi camino es mi jardín», i puc donar fe que la posava en pràctica.

Fer del propi camí un jardí és tot un programa de vida: acceptar la realitat de la meva vida, amb tots els seus condicionaments —remarco que no hi ha cap realitat que no en tingui, de  condicionaments—, i fer-ne un jardí, és a dir, un «lloc» bonic i de bon estar per a mi i per als altres. Saber crear harmonia dintre meu és l'única manera de poder-la escampar al meu voltant. Això millora la meva vida —i també la dels que m'envolten—, fent-la valuosa i molt interessant, encara que sigui molt humil i plena de limitacions.

A una cosa semblant es devia referir el filòsof Francesc Torralba quan parlava de la possibilitat de fer de la pròpia vida una petita obra d'art... Reconèixer que això no és gaire fàcil em sembla una obvietat una mica sobrera. ¿Per ventura sabeu d'alguna qüestió interessant que sigui bufar i fer ampolles? ¿No seria millor preguntar-nos com ho podríem fer per anar-ho aconseguint de mica en mica?

Posar-se a to 

Cada dia, a moltes persones corrents com ara jo,

ens és impossible mantenir el to d'una manera inalterable.

Per això ens és essencial aprendre a posar-nos a to

sempre que perdem l'oremus.

Tots aspiraríem secretament a aconseguir la clau, el truc, que ens arreglés les coses una vegada per totes, però no, per sort, no hi ha cap truc ni cap clau que ens estalviï la modèstia d'acceptar-nos tal com som i de lluitar i treballar per recomençar cada dia, posant-nos a to en tots els camps. I, ben pensat, n'hem d'estar ben contents, d'això: ens fa més humans i senzills, i com que no aconseguim mantenir-nos sempre desperts, ens «obliga» a despertar-nos tantes vegades com ens calgui.

Aprendre a posar-se a to comporta una infinitat de coses, començant per iniciar el dia d'una manera conscient, és a dir, connectar un cop més amb les respostes que ja he anat trobant sobre les preguntes existencials que és bo que em rondin sempre: «què en vull fer, de la meva vida?», «què puc aportar als altres avui?», «què podrà donar sentit a aquest dia que potser es presenta gris i anodí?»... Vol dir també detectar aviat estats indefinits d'ensopiment i d'insatisfacció i reaccionar-hi, sense necessitat de quedar-nos-hi aparcats dies i dies. O fer net d'alguna enganxada amb algú, recomponent tot el que calgui...

I, com aprendre a fer això tan essencial de posar-se a to? Doncs tal com hem après a caminar: caminant, primer tentinejant, també caient, tornant-nos a aixecar, provant-ho de nou... Viure és això, amics, molt lluny del tan practicat «mam, cac i non», en el qual faríem bé de no caure mai.

Elogi de la bondat 

Avui vull elogiar aquella bondat

que no necessita retallar res:

ni la intel·ligència, ni l'energia,

ni l'esperit crític, ni res.

Una bondat que retallés una altra cosa bona ja no mereixeria el nom de bondat, sinó el de ximpleria, encongiment o badoqueria, per exemple. Hi ha subjectes que confonen lamentablement les coses i es pensen que una persona plena de bondat per força ha de ser un lironet, un encantat o un badoc que ho troba sempre tot bé. I, evidentment, s'equivoquen de mig a mig.

Les persones plenes de bondat que tinc la immensa sort de conèixer —tant homes com dones— són llestes, eixerides, clarividents. I tenen una gran sagacitat per a fer-se el càrrec del que pretén realment aquell amb qui parlen, posar-ho al descobert i per a guardar-se'n, si calgués. En tots ells no hi trobo ni un bri d'estultícia, ni tampoc de falta d'energia o d'esperit crític. Cal tenir en compte que la bondat no és de cap manera una mena d'amabilitat ensucrada que ens «obliga» a tractar bé tothom, sinó una opció lliure, lúcida i decidida pel bé. De l'altre, de mi, de tots.

La vida és molt més bonica si tenim a prop persones plenes de bondat; molt més que si tenim a la vora persones interessades, egoistes, amargades, paràsites, dominadores i altres espècies semblantment tòxiques. Això ho sabem tots ben bé, gràcies a la nostra experiència tant en positiu com en negatiu. ¿No us sembla que el món rodaria més fi si hi augmentés el nombre de persones bondadoses? ¿No sentiu que el sol fet d'adonar-nos-en ja és una crida a cultivar la veritable bondat dins nostre?

Conduir la pròpia vida

Si volem viure amb sentit

hem d'aprendre a conduir la pròpia vida

com aquell qui condueix un vehicle a consciència.

Hi ha molta gent—massa— que s'acostuma a viure sense direcció, com si anés en un cotxe sense volant. Es deixa anar com una fulla seca que s'endú el vent: no sap ni on vol anar ni per què. Això com a forma de vida no porta enlloc. A tot estirar, només pot produir un cert pessigolleig que s'assembla al rodament de cap, com quan giravoltes fent «el ganxet» tan de pressa que quedes una mica enterbolit i marejat...

Una altra cosa és que momentàniament ens desgavellem i anem a tomballons. És indiscutible que no hi ha ningú que ho tingui tot superat. A vegades jo també em trobo que, gairebé sense adonar-me'n, per alguna causa que faré santament d'investigar, m'he col·lapsat, he perdut l'oremus i he de reconèixer que ja no condueixo la meva vida, sinó que va per les seves, com un cotxe descontrolat en una baixada forta sense frens. Aquesta cursa esbojarrada no em satisfà i tot d'una me n'adono. Llavors ve aquell moviment tan interessant de reconduir-ho tot al seu lloc. Sembla gairebé res i ho és tot.

Em serveixo del magí —que per a alguna cosa el tinc i no per a fer bonic— per a adonar-me'n, detectar el baix nivell de satisfacció i de goig que tinc, i reaccionar per a trobar la manera de tornar sense entretenir-me al punt d'on no voldria pas haver-me mogut. És ben veritat que, tot sovint, allò més divertit o entretingut no és pas el que més ens construeix, ens omple i ens satisfà.

 

Jo soc com l'altre 

Si estem convençuts que no som ni més ni menys que els altres,

aquesta convicció ens pot ajudar a tractar-nos amb més objectivitat.

Malament si em sembla que soc més que els altres: aniré tothora mirant-los per damunt de l'espatlla amb aires de perdonavides, em semblarà que no puc aprendre res de ningú, i al final resultarà que m'he equivocat de mig a mig: tots tenim llums i ombres, punts forts i punts febles, segur.

Però aquest no és l'únic error que podem cometre els humans: també em puc equivocar per l'altre extrem, és a dir, estant convençut que soc menys que els altres, o bé que les meves necessitats no compten gaire i que sempre m'he de quedar a la cua, lluny del més estricte sentit de justícia. Es tracta de viure de tal manera que tots puguem anar sempre endavant, perquè totes les persones són de la mateixa categoria: de primera preferent.

Diuen que els nens més petits ja tenen molt afinat el sentit de justícia i deuen tenir raó perquè ho he pogut comprovar moltes vegades. Seria una llàstima que de grans perdéssim aquesta objectivitat tan sana, que ens permet tenir molt en compte les necessitats que tenen els altres i també les que tinc jo per intentar cobrir-les totes amb dedicació i creativitat.

Donar-se permís

Quantes vegades les coses no ens funcionen

perquè no ens les permetem nosaltres mateixos

o, millor dit, «nosaltres mateixes». 

Ho subratllo perquè és un mal costum tradicionalment femení.

Alguna vegada sí que hi ha algun condicionament extern que em lliga i m'impedeix fer el que em sembla convenient —fixeu-vos que no dic «el que em dona la gana», perquè no es tracta pas d'això—, però hem de reconèixer que molt sovint l'impediment no és extern ni objectiu: soc jo mateixa que no em dono permís per a fer allò que em convindria tant. Per què? Bona pregunta per a la cadira de pensar de cadascú!

Sens dubte cadascú sabrà trobar la seva resposta sense enganyar-se, és a dir, jugant net amb un mateix, que és la millor garantia de saber jugar net amb tothom... Però l'experiència ens demostra que no és bufar i fer ampolles; al contrari: quants mecanismes inconscients distorsionen les nostres percepcions i invisibilitzen completament les nostres necessitats més reals i legítimes! Sovint fem com el qui serveix a taula i omple el plat de tots, però deixa buit el seu. A aquest «qui» li cal aprendre que un no és ni més ni menys que els altres.

I ara un exemple entranyable: els meus pares tenien molta amistat amb un matrimoni; ell tenia un problema als ossos; de ben jove ja coixejava, després va anar amb bastó, amb crosses, amb cadira de rodes i quan jo el vaig conèixer feia anys que estava al llit. Era un home cultíssim, educat, i la conversa amb ell era una delícia. A la seva dona, que l'acompanyava d'una manera admirable, li agradava molt fer teatre: era la seva passió i no solament s'hi esbravava sinó que hi trobava forces per a donar més vida al seu marit. Ell gaudia de l'afició d'ella, i ella es donava permís per a aquesta expansió. Tant de bo tots sabéssim fer com ells!