Vulnerables, però no massa

Tots ho som, de vulnerables, i és bo que ho reconeguem.

Però també hem d'aprendre a fer-nos forts,

a saber-nos defensar de depredadors,

dominadors de via estreta i poca-soltes de tota mena.

Si jo tingués quatre gallinetes en un galliner, prou les defensaria de raboses i lladregots d'aviram, ni que fos a cops d'escombra! A la nit les tancaria ben tancades i, si calgués, em gastaria el que fos per adquirir un bon cadenat a prova de patacades. ¿Oi que si veiés algú que fa mal a una dona, un ancià o una criatura, saltaria a defensar-los com fos? Doncs igualment he d'aprendre a defensar-me decididament a mi mateixa. Per modesta que arribi a ser, he de ser conscient que la meva vida val més —molt més!— que la de quatre gallinetes hipotètiques, oi que sí?

Per què hi ha tantes persones, doncs, que, potser dominades per una gran sensibilitat, van pel món mostrant-se vulnerables, fràgils i indefenses als quatre vents? ¿No s'han adonat que atreuen totes les raboses i altres depredadors que sotgen i pul·lulen pertot arreu? No es tracta de posar-se una armadura, ni de repartir castanyots entre els que se m'acostin. Es tracta més aviat de prendre consciència del que proclama el meu posat, el meu to de veu, la meva manera de mirar..., que sempre denota el que encara no tinc gaire conscient, o gens, però que si miro a dins, prou que trobaré: un sentiment difús i irracional d'impotència, d'indefensió i de fragilitat, un convenciment amagat que jo no tinc cap mena de força i que només em podrà defensar un príncep blau que més tard o més d'hora segur que trobaré.

Aquesta idea que les solucions que necessito em vindran de fora és equivocada: les solucions sempre —i 'sempre' vol dir precisament això: sempre!— són a dins i és tasca de cadascú trobar-les i aplicar-les a la seva vida concreta. Pensem-hi. I si estic convençuda que he trobat un príncep blau, alerta!, segur que no és cap príncep —per sort!—, probablement va disfressat de barrufet o és que té una malura estranya, pobre. Si estem en aquesta situació, no fem el tanoca. Hem de reaccionar, deixar de fer el «pobre de mi» i recuperar tota l'energia que tenim a dintre, com té tothom.