Què és valuós per a mi?

33. La lectura restauradora

Hi ha moltes menes de lectures:

de distracció, de coneixements, 

de formació sobre qualsevol aspecte,

però jo em refereixo a aquella lectura

que fa reflexionar i que pot

restaurar-nos.

A vegades ens sentim una mica col·lapsats, més atrafegats del compte i molt cansats; necessitem sense cap mena de dubte estones buides, més hores de descans, delegar totes les tasques que puguem, buscar més col·laboradors, potser també airejar-nos una mica, canviant de tasques o de ritme.

Però no sempre el cansament és principalment de caràcter físic o psíquic; a vegades és bastant més profund: és més aviat d'ordre espiritual. Qui sap si hi ha hagut algun canvi en la nostra vida per al qual encara no estem prou preparats, o potser, sense adonar-nos-en, hem anat perdent consciència del propi camí i la nostra vida ha perdut progressivament altura i horitzó... Pot ser el moment de buscar una lectura restauradora: profunda, reflexiva, quieta, no per a il·lustrar-nos, sinó per a fer-ne experiència. Aquesta lectura no ens porta a la distracció ni ens encamina a l'evasió; al contrari, ens fa tancar una a una totes les portes per on ens podríem esmunyir i ens encara amb la pròpia realitat. És així com ens comencem a restaurar, perquè ens hem anat acostant a l'essencial.

No sempre tenim la sort de tenir a la vora, disponible, una persona profunda, cultivada, experimentada en això de viure amb sentit. Però hi ha centenars de llibres d'homes savis —no vull dir erudits, sinó mestres de vida— que ens poden ajudar molt. Ens encaren a la nostra realitat i ens ajuden a trobar tots els «punts escapats» per collir-los i continuar vivint, però amb més sentit i en la bona direcció. Això sí que és profundament restaurador! Llegir d'aquesta manera ens refà. I també rellegir. Hi ha llibres que tenen prou «substància» per a rellegir-los una bona colla de vegades. D'aquesta manera, recordant vagament el contingut del llibre o bé l'efecte que ens va fer treballar-lo en una ocasió determinada, el podem tornar a cercar en una situació semblant.

 

 

 

 

Què és valuós per a mi?

32. Temps quiet en porcions

A vegades la vida corre una mica massa de pressa

i diries que en un dia passen més coses

de les que sembla que pots realment «digerir».

Aquesta sensació desagradable d'anar tothora forçant la màquina per no perdre del tot el fil del que em va passant, segurament no em portarà a l'hospital ni encara menys al cementiri, però indiscutiblement m'allunya de la salut, de l'equilibri, en una paraula: del goig de viure.

La vida, imperceptiblement, deixa de fluir i es torna àrdua, esforçada. Ja no la percebo tal com és: un regal immerescut, i més aviat se'm va tornant feixuga i exigent com una obligació poc desitjada. Tot aquest procés s'ha anat desencadenant molt a poc a poc, de tal manera que m'ha passat ben desapercebut. Si faig una bona aturada, però, vaig descobrint algunes fites concretes en el camí d'una imperceptible pèrdua de sentit o d'orientació. Què m'ha passat? Què necessito per a refer-me? Què em cal recuperar?

Potser simplement necessito anar-me regalant petites porcions de temps quiet, de temps de qualitat: per a adonar-me del que passa dia a dia, per a fer-me'n conscient, per a recuperar i mantenir l'actitud més adequada per a afrontar tot allò que va venint... Necessito aquestes porcions de temps per a pensar, per a percebre, per a assimilar, per a cercar, per a agrair, per a ressituar-me, per a recuperar el buf si l'he perdut, per a restaurar el que se m'ha fet malbé, per a recuperar el meu lloc si m'he desorientat... I les necessito per a reordenar les meves expectatives, que sovint van per lliure i fan de les seves sense gaire seny. En una paraula: necessito temps quiet i de qualitat en porcions per a viure realment i no haver-me de conformar amb fer la viu-viu.

 

Què és valuós per a mi?

31. L'entrega

Si mirem el diccionari veiem que entregar-se

—o lliurar-se, tant se val—

no és sinó donar-se sense reserva.

A què?, podríem preguntar-nos per arrodonir-ho; a una de les moltes causes nobles que hi ha, que entregar-se a una cosa sense valor, per exemple, entregar-se a la beguda o a qualsevol vici, no deixaria de ser una immensa bestiesa sense cap mena de sentit. L'entrega i la noblesa de la bona causa a què un es dona sense reserves, diria que s'exigeixen l'una a l'altra. Potser sí que hi pot haver algú que s'entregui als negocis, per la simple motivació de fer calés; o bé que, per alguna raó lamentable, s'entregui a la desesperació perquè no sàpiga trobar cap altra sortida, però el que jo valoro és l'entrega com a capacitat de donar-se generosament a una bona causa.

No creix com un bolet, l'entrega, en qualsevol lloc, sigui de la mena que sigui. És ben clar que no sorgeix mai en un àmbit ple d'indiferència, competitiu ni farcit d'interessos egoistes, sinó en un context sensible, obert a les necessitats dels altres i ple de desig de fer-hi alguna cosa. L'entrega porta al compromís. I aquí hi ha un error molt estès: ¿quants n'hi ha que parlen de la persona entregada com si —pobreta— es tractés d'una víctima? No, senyors, estan ben equivocats: la persona entregada no hi perd, sinó que hi guanya, perquè resulta que només tenim el que donem. Per tant, donar no és perdre sinó guanyar.

Només una breu recomanació a tota persona bona i entregada: dorm vuit hores i, si ets gran, una mica més i tot. Menja a les hores, amb ordre i calma. No et deixis «menjar» ni per les necessitats, ni per l'aburgesament imperant ni per la por de treballar massa. Comparteix amb els bons amics, que són un autèntic tresor. Llegeix, cultiva't... Mantingues el sentit positiu i gaudeix de poder entregar la teva vida per una causa que valgui la pena. I que per molts anys puguis continuar sent una persona generosa, creativa i entregada!

 

Què és valuós per a mi?

30. Fortalesa davant la dificultat

La fortalesa

és una mena de força interior

capaç d'afrontar el perill amb coratge

i d'aguantar l'adversitat sense rendir-se

ni ensorrar-se.

Com la paciència i moltes altres actituds, com més s'exercita més se'n té, perquè és més un múscul que no pas un do extraordinari. Això m'omple d'alegria, perquè no és un bé per a quatre privilegiats, sinó per a tothom, ja que depèn sobretot de la voluntat i la perseverança, que són actituds que depenen sempre de cadascú.

La por, aquest ingredient tan indesitjable com esmunyedís, amenaça sempre la nostra fortalesa, com l'òxid amenaça qualsevol metall, per fort que sembli, o com els tèrmits amenacen la meva cadira de fusta, per bona que sigui. Em surt sempre de trascantó, intentant presentar-se d'una manera que faci patxoca, i no té cap angúnia de disfressar-se de qualsevol cosa, sempre amb el mateix objectiu: desactivar-me totalment sense que es noti gaire. La por és un enemic molt perillós, que sovint se'm presenta com a prudència, com a responsabilitat, com a seny..., també com a fatalisme —«d'això no me'n podré pas sortir mai...»— i així m'intenta engalipar i desactivar-me.

La por només serveix per a paralitzar-me fins a fer-me desertar de tot camí que porti vers els horitzons que anhelo. Per tant, m'he de concentrar a detectar-la ben aviat, porti la disfressa que porti, i a desempallegar-me'n de seguida. Potser no serà bufar i fer ampolles, però si una persona humana aconsegueix de fer-ho, una altra del mateix gremi, per què no hauria de poder? Realment, tenim molta més energia que no pensem. Al llarg de la vida, ¿quantes situacions difícils no hem sabut superar que al primer cop d'ull ens semblaven insuperables? Doncs continuem per aquest mateix camí, que no anem pas malament.

 Què és valuós per a mi?

29. La compassió

Sense gens de compassió

no podem arribar ni tan sols a ser humans,

perquè se'ns esfumen totes les actituds que

s'hi assemblen, en deriven o hi porten:

comprensió, solidaritat, bondat, generositat...

Contra el que creuen alguns sense haver pensat gaire, la persona que se sap compadir de qui ho passa malament per la raó que sigui, no hi perd, sinó que hi guanya. Sense cap mena de dubte, és molt més rica i millor la vida del qui és prou sensible per a intuir una necessitat i es presta a col·laborar amb el qui està amoïnat, que no pas la del qui viu només per a donar-se gust, i acaba, pel cap baix, ben fastiguejat d'ell mateix, com era previsible.

En la nostra societat veiem massa sovint rampells d'un egoisme molt decebedor, com si els individus s'haguessin tornat incapaços d'obrar amb bondat. Per això ens cal aturar-nos i preguntar-nos cadascú a si mateix: I jo, quina mena de persona vull ser? No pot pas ser que ens acostumem a obrar d'una manera automàtica, reactiva, rutinària i irreflexiva...

El qui es compadeix de debò es compromet en la millora de la situació de l'altre, és a dir, li ajuda a portar la càrrega, l'acompanya i l'anima perquè pugui sortir-se'n i tirar endavant. Si compadir-se comporta acompanyar en el patiment, sembla que, d'entrada, hauríem d'aprendre a patir bé. El fet de patir per ell mateix no beneficia ningú. Alerta, doncs! ¿No hauríem d'aprendre una mica més a dominar l'angoixa i la por, i a transformar decididament el patiment que generen en ajuda, en opcions de millora, en creativitat per a superar una situació negativa? Si hi ha una dificultat, ¿m'he de posar a patir com una desesperada? No, i ara! Més aviat he de mantenir el cap clar i ben despert per a poder descobrir aviat com anar superant el problema meu o de l'altre. Patir? No. De què serveix? Més val pensar, consultar, pregar, ajudar o demanar ajuda, inventar formes de suport..., coses evidentment molt més efectives. No us sembla?

 

Què és valuós per a mi?

28. L'obertura

Sense una mica mica d'obertura,

ens convertim en una mena de frontó

on s'estavella i rebota tot el que ens podria fer bé,

si ho deixéssim entrar i ho sabéssim acollir.

No es tracta pas d'un valor amb força prestigi, però més aviat extern i tirant a decoratiu, ja que és del domini públic que és més presentable ser una persona oberta que tancada... No. És molt més essencial. He vist persones amb dificultats que malauradament no saben acollir un concepte alliberador que podria esquinçar les tenebres en què viuen obsessivament recloses. I no el saben acollir perquè no saben reconèixer d'entrada els efectes benèfics que els poden arribar a produir.

Una de les primeres coses que hauríem d'aprendre és a reconèixer tota cosa bona —paraula, concepte, invitació, proposta, prec, consell, reconvenció, fins i tot un lleu suggeriment—, perquè pugui deixar-nos tots els beneficis que conté. En segon lloc, hauríem d'aprendre com més aviat millor a deixar arribar, deixar entrar, acollir tota cosa bona que ens és proposada, perquè no tots som capaços sempre i en tota circumstància de procurar-nos allò que més ens convé, sobretot en moments de dificultat. Sí, «com més aviat millor», abans el tancament no se'ns converteixi en rutina i la rutina no se'ns endureixi com una closca de tortuga.

Si aprenguéssim aquestes dues coses ben apreses —reconèixer la raó i la llum en tot allò de bo que ens ofereixen els altres, i acollir-ho, renunciant humilment a les nostres manies i obsessions—, tot seria més fàcil i viuríem més contents, exactament amb les mateixes dificultats que tenim ara: al nostre camí hi hauria aquí i allà moltes llums que ens evitarien d'extraviar-nos i ens ajudarien a caminar amb més confiança.

 

  

 

Què és valuós per a mi?

27. Tenir un criteri assenyat

El criteri es va construint amb l'experiència,

d'acord amb les pròpies conviccions

i amb el sentit comú.

No hi ha construcció de criteri sense consciència ni reflexió. Potser perquè això dels criteris és més racional que emocional, veiem de tot al nostre voltant: gent que tan aviat fa una cosa en una direcció determinada com en la direcció contrària; gent sense cap mena de criteri; gent amb criteris egoistes, o interessats, o d'autopromoció sense cap mena de vergonya... Tal com sigui jo, serà el meu criteri: potser estricte, potser desmanegat, qui sap si sense solta ni volta...

La construcció del propi criteri dura molts anys, més o menys els que dura la pròpia maduració. Hi intervenen bàsicament els criteris amb què vam ser educats —que sabem que són molt importants— i la reflexió que hàgim fet sobre aquests criteris i sobre la manera com ens els van aplicar. En una persona normal, els criteris no deixen mai d'estar en construcció: els anem perfeccionant sempre d'acord amb la nostra experiència i amb tot allò que anem aprenent dia a dia. El problema d'un criteri, però, no és que trigui més o menys temps a construir-se, ni fins i tot que sigui massa d'una manera determinada o massa poc, sinó que no n'hi hagi cap.

Avui dia em sembla que en la qüestió dels criteris encara ens falta molt per a arribar a uns mínims compartits pel comú de la gent adulta. Per això veiem coses tan aberrants com que un pare respongui al rebombori que fan els nens jugant, un dia amb una rialleta i l'endemà amb un càstig extremat. O bé com aquella tieta que em deia que comprava al seu nebot tot el que li demanava perquè només en tenia un. Manoi, quin criteri més galdós! ¿No se li havia acudit que, abans de mirar si ho podia pagar o no, li calia mirar si allò convenia al nebot capritxós, i anar d'acord amb la mare del noi? Sens dubte, trobo que ens cal continuar treballant bastant més tant els conceptes com els criteris.