10. La banalitat,

un corrosiu de primera

Ho rebaixa tot, la banalitat.

Xucla el contingut de tota cosa i el volatilitza sense remei.

Llavors, sigui el que sigui, tot queda reduït

a l'embolcall, a la simple aparença.

Això ens pot passar en qualsevol àmbit: el de la relació, el del lleure, el del treball..., i pot abastar fins i tot la pròpia vida. Llavors podrien dir en veritat de nosaltres, que «estem sòlidament instal·lats en el no-res», la pitjor descripció que es pot arribar a fer d'algú.

Les coses banals no tenen pes específic, perquè la insubstancialitat se n'ha menjat el contingut —probablement de mica en mica i d'una manera força dissimulada—, com un corrosiu eficient que és. Així, un intercanvi d'experiències es pot convertir fàcilment en dos monòlegs intercalats; una conversa profunda, submergida en la banalitat, esdevindrà aviat una simple xerrameca buida que no comunica res pel motiu pitjor: perquè no té res a comunicar.

Com afrontar aquest enemic sense rostre, però invasor per naturalesa? Amb intel·ligència, amics. Què vull dir amb això? Com es pot comprendre fàcilment, no vull pas dir que calgui ser un superdotat intel·lectual per a combatre aquest corrosiu de primera que és la banalitat, sinó que tot intent de resoldre un problema nostre passa sempre per fer servir la intel·ligència rebuda, sigui de la mena que sigui —conceptual, pràctica, emocional, de l'espai, espiritual, etc.— i en el grau que l'hàgim poguda i sabuda cultivar. Cal comprendre com actua cada enemic concret i veure quins punts flacs meus aprofita per a entrar i suplantar-me, sobretot en la presa de decisions. En aquest cas i en molts altres, el sentit comú ens diu ben clarament que hem d'estar ben desperts, atents a tot el que passa sobretot dins nostre per a poder reaccionar sense por, no deixar-nos suplantar i decidir amb energia allò que, ben sospesat, ens sembla més convenient.

9. Les comparacions, 

sempre odioses

No ni ha dues persones iguals,

perquè tots som únics i irrepetibles.

No hi ha ningú al món que hagi estat fet amb un motlle; així és impossible que «l'escultor» hagi caigut en la temptació d'aprofitar-lo. El fet de ser tots únics, tot i haver-hi tants milions de persones al món, és una de les característiques que ens haurien de meravellar, si estiguéssim ben desperts.

El mal vici de comparar pertany als costums rutinaris, que es mantenen al llarg del temps i que semblen intocables. No té ni base ni justificació i és per això que és un enemic perillós: si no és raonable no pot ser bo de cap manera. Els costums rutinaris es mantenen perquè ningú no els ha posat en qüestió. Si hi reflexionem una mica, veurem que no pot anar ni amb rodes i que farem bé de no seguir-lo mai més.

Les comparacions han estat considerades sempre odioses, i sembla una consideració enraonada si pensem en el mal que fan. Quan comparem dues persones, sempre n'hi ha una que queda malparada, en segon terme, menystinguda. Prèviament els posem una etiqueta, cosa injusta. Qui soc jo per a emetre un judici sobre un altre amb un mínim d'objectivitat? Ningú. Jo, que no em puc definir a mi mateixa, i que no soc capaç d'afirmar en veritat que em conec del tot, com podria conèixer un altre prou per a atrevir-me a definir-lo? Jo no puc evitar que molts comparin i deixin algú desqualificat, però sí que puc aprendre a acollir la profunditat i la integritat de cada persona amb tot respecte, recordant que no n'hi ha dues d'iguals, perquè tots som únics. Si ho faig d'aquesta manera, ja no necessitaré per a res les comparacions, que —diguem-ho així— es revelaran com un enemic totalment sobrer.

 

8. Les excuses, 

als antípodes de la responsabilitat

N'hi ha que els costa de veure un enemic

en una cosa tan anodina com les excuses,

que sovint van de bracet

amb justificacions inacabables,

amb subterfugis, evasives i pretextos.

Fer passar amb raons no és pas camí de creixement, perquè ens allunya de la pròpia responsabilitat. I això ja no és tan anodí. És aquí que s'amaga la perillositat d'aquest enemic, que desitjaria tenir-nos a tots per clients.

Això de les excuses és propi de la quitxalla, que en general té dificultats per a reconèixer la seva responsabilitat: mira que ens arribava a costar, quan érem petits, admetre que érem els autors d'alguna malifeta, per exemple, que havíem trencat alguna cosa o havíem fet qualsevol disbarat...! Encara recordo la rocambolesca història que es va empescar un vailet company de classe, tan talòs com esbojarrat, per justificar que no havia estudiat la lliçó que tocava: que si havia ensopegat al costat d'una claveguera —quina mala sort!—, que si li havia caigut la cartera forat avall amb tots els llibres... El que ja no recordo és com justificava el fet de tornar a tenir els llibres intactes... La història es va acabar amb un parell de bolets, com era esperable.

La responsabilitat no s'aprèn en dos dies i quan som petits anem aprenent a ser responsables de mica en mica i amb reculades. Si ens instal·léssim en el joc de les excuses, però, potser no n'aprendríem mai. La nostra immaduresa, que busca sempre truquets màgics per a evitar-se esforços, ens tempta amb pretesos camins sense pujades, però no, si les excuses ens allunyen de la pròpia responsabilitat, ja és ben clar que no és un bon camí i, per tant, si volem arribar a terme, farem bé de no passar-hi.