10. La banalitat,

un corrosiu de primera

Ho rebaixa tot, la banalitat.

Xucla el contingut de tota cosa i el volatilitza sense remei.

Llavors, sigui el que sigui, tot queda reduït

a l'embolcall, a la simple aparença.

Això ens pot passar en qualsevol àmbit: el de la relació, el del lleure, el del treball..., i pot abastar fins i tot la pròpia vida. Llavors podrien dir en veritat de nosaltres, que «estem sòlidament instal·lats en el no-res», la pitjor descripció que es pot arribar a fer d'algú.

Les coses banals no tenen pes específic, perquè la insubstancialitat se n'ha menjat el contingut —probablement de mica en mica i d'una manera força dissimulada—, com un corrosiu eficient que és. Així, un intercanvi d'experiències es pot convertir fàcilment en dos monòlegs intercalats; una conversa profunda, submergida en la banalitat, esdevindrà aviat una simple xerrameca buida que no comunica res pel motiu pitjor: perquè no té res a comunicar.

Com afrontar aquest enemic sense rostre, però invasor per naturalesa? Amb intel·ligència, amics. Què vull dir amb això? Com es pot comprendre fàcilment, no vull pas dir que calgui ser un superdotat intel·lectual per a combatre aquest corrosiu de primera que és la banalitat, sinó que tot intent de resoldre un problema nostre passa sempre per fer servir la intel·ligència rebuda, sigui de la mena que sigui —conceptual, pràctica, emocional, de l'espai, espiritual, etc.— i en el grau que l'hàgim poguda i sabuda cultivar. Cal comprendre com actua cada enemic concret i veure quins punts flacs meus aprofita per a entrar i suplantar-me, sobretot en la presa de decisions. En aquest cas i en molts altres, el sentit comú ens diu ben clarament que hem d'estar ben desperts, atents a tot el que passa sobretot dins nostre per a poder reaccionar sense por, no deixar-nos suplantar i decidir amb energia allò que, ben sospesat, ens sembla més convenient.