El bé de tots

També en podríem dir el bé dels altres o el bé comú,

un pas més enllà de la mesquinesa de l'egoisme.

Un sol pas i, tanmateix, un pas decisiu.

A vegades oblidem que el bé de tots és precisament l'objectiu últim. Sovint veiem que l'horitzó final de moltes persones és exclusivament individual: el propi benestar. Malament rai... No em sembla pas un mal objectiu, però sí un mal objectiu últim. Evidentment, pel benestar propi hi he de passar, però quedar-m'hi seria retallar moltes coses. Si no anés més enllà, retallaria la realització dels altres i, doncs, la meva pròpia realització, el meu goig i la meva felicitat. Si retallar el bé dels altres ja és retallar el meu, ¿com em podria funcionar la vida amb aquest horitzó tan escarransit i centrat en un mateix? De cap manera, és clar.

El sentit de la meva vida concreta també quedaria retallat, diluït i perdut. I, ¿com podria donar alegria una vida sense sentit o amb un sentit tan descolorit i esborrat que no veiem ni que ens posem ulleres d'augment?

Aquest és el problema de moltes persones, que, tot i saber més coses que una enciclopèdia, ho desconeixen gairebé tot de com funciona la vida: pateixen del que podríem anomenar analfabetisme vital. Podríem dir que els falta descobrir una gran veritat ben senzilla d'experimentar: «Fa més feliç donar que rebre». Quan ho has tastat ja no et calen més explicacions: et queda clar per sempre més.

 

Deixar-nos millorar pels altres

Com reacciona la gent quan li corregeixo alguna cosa que ha dit o ha fet?

Com reacciono jo quan algú m'avisa d'alguna afirmació no exacta,

d'una actitud poc adequada o de qualsevol altra cosa que no va a l'hora?

La veritat és que moltes vegades els altres no reaccionen pas gaire bé: fan cara de sentir-se una mica molestos, sembla que tot d'una se sentin amenaçats i reaccionen una mica alarmats, com aquell qui veu un subjecte que s'abraona just sobre la seva bossa de mà. Aquesta reacció espontània de posar-se a la defensiva em crida molt l'atenció, perquè em sorprèn que pesi més la pròpia susceptibilitat que no pas el coneixement que en tota correcció se'ns brinda. ¿Tant costa admetre senzillament que no he plantejat bé un càlcul o bé que encara no sabia que l'expressió ni mucho menos en català es diu «ni de bon tros», per exemple?

A tots ens encanta que ens diguin que hem fet molt bé allò que havíem de fer, però tampoc no n'hi ha per a ensorrar-se si veiem que ens hem equivocat. Al capdavall som humans i hem d'anar interioritzant de mica en mica i amb tota naturalitat —aquí sinònim de realisme o d'humilitat, que ve a ser el mateix— que és propi de la persona humana equivocar-se. Com diu la dita, «qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca». El que és important és que corregeixi l'error.

Si veus que l'altre es molesta quan el corregeixes, ja no goses avisar-lo mai més de cap equivocació; i és una llàstima, perquè es perd un bé de Déu d'ocasions d'augmentar els coneixements i —encara més— de transformar el rebot emmurriat de l'ego en un sincer agraïment per l'avís rebut. Fa anys i panys sentia les correccions que em feien gairebé com un atac personal; en canvi, avui me'n ric, de tot allò... Senyal que amb dedicació i una mica de bonhomia podem aprendre a encaixar les correccions sincerament contents i agraïts.

La riquesa més gran

L'autèntica riquesa de les persones no és la que es pot dipositar en un banc:

es té a dintre, es descobreix en la consciència

i es comparteix en la paraula.

El que té més valor, sempre, és el que hi ha a dintre. Però resulta que massa sovint n'hi ha molts que no volen fer l'esforç d'entrar a dins i es queden en la superfície. Per aquest camí no arribem a viure; ens quedem en l'estadi de funcionar o en el de vegetar, que encara queda més curt. Llàstima! Fer la viu-viu no s'assembla pas gaire a viure. Però si un opta per no fer cap esforç i quedar-se en la clofolla de les coses, ja té el que buscava: no esforçar-se, dormitar i fer la viu-viu. Realment no pot aspirar a res més.

El qui vol viure ha de descobrir la dimensió de la profunditat i cultivar-la. No hi ha dreceres per a estalviar-s'ho. Ha d'anar més enllà del semblar i endinsar-se amb tota senzillesa però sense por en el ser. Després de passar moltes pàgines —la d'aparentar, la de lluir, la de dominar, la d'impressionar...— arriba a l'àmbit de l'autenticitat, on es respira harmonia i es pot trobar el sentit, silenciós, però més eloqüent que un discurs molt brillant. Aquest camí no és per a quatre iniciats ni per a uns individus molt preparats o especials, sinó per a tota persona. És el camí de ser persona: anar a dins, percebre, reflexionar, veure i comprendre cada vegada més, prendre consciència del que cadascú té a dintre... 

L'amistat és l'àmbit de la comunicació de la pròpia riquesa, que no es pot compartir en la xerrameca de la banalitat, sinó en el col·loqui respectuós i atent d'uns amics que comparteixen senzillament la riquesa interior que van descobrint i elaborant cadascun dintre seu: saviesa, percepcions, coneixements... És a dir, un discret esclat de llum i harmonia.

 

Elogi de la lentitud

Per què correm tant?

I no s'hi val a dir que la vida ens hi empeny

perquè no hi ha qui s'ho empassi ni bevent molta aigua.

Quan es tracta de fer vacances, que en principi tots podem triar lliurement, per què ens embranquem en una mena de cursa estressant? Si diem que el que necessitem és descansar, per què ens dediquem frenèticament a visitar deu pobles cada dia? Perquè ens imposem de viatjar fins als límits del món com si fos una obligació?

Potser caldria que em preguntés: de què fujo amb tanta pressa? Qui sap si fujo sobretot d'entrar dintre meu i de preguntar-me què necessito, què em caldria, què em faria més falta, més bé, més goig... Quan estem instal·lats en la superficialitat, el que ens resulta més fàcil és imitar automàticament el que fa la majoria, i això equival a ofegar el que és més nostre, més genuí, l'art de descobrir quina necessitat i quin desig em mouen, i de procurar fer-lo realitat.

Quan anem molt de pressa —podríem dir a tota vela o amb la maneta al nou, entre moltes altres expressions— perdem de fet moltes facultats: sentir, reflexionar, assaborir, experimentar, percebre, copsar... Pensar-hi una mica potser ens ajudarà a frenar i a recuperar aquestes magnífiques possibilitats que ens permeten viure realment les coses senzilles que donen relleu a cada dia i el fan únic i significatiu. La vida no és cap cursa i viure de debò necessita una certa calma. Faríem bé, doncs, d'incorporar a la vida diària un ritme més lent, perquè més lentitud equival a més qualitat.

 

L'autèntica qualitat de vida

Com ens cal recuperar el sentit veritable de la qualitat de vida!

No es tracta sobretot de tenir més diners,

sinó de ser més persones, més lliures

i de ser més amics de nosaltres mateixos.

Què en trauria de fer molts diners que no m'aportessin més llibertat ni em fessin més persona? Per què sovint valorem més allò que va per fora, la presentació, l'embolcall, que no pas el contingut? No cal pas tenir un màster per a distingir que té més valor el bombó que no el paper, per brillant i vistós que sigui... Més ben dit, per a distingir que l'únic que té valor és el bombó!

Per la mateixa raó hem de valorar les persones pel que són, no pel que tenen; és a dir, hem de valorar en nosaltres mateixos, en els altres i en tot, allò més valuós, no allò més vistós. I en les persones el més important sempre és a dintre: les bones actituds, els bons sentiments, les bones decisions...

La roda consumista ens tempta sempre amb aparells que ens ofereixen noves possibilitats, sempre més i més, amb objectes que ens permeten fer un gavadal de coses, amb milers de facilitats que, sovint, més que fer-nos la vida més fàcil ens la compliquen, i de quina manera. I ens sentim atabalats fins que no ens aturem a pensar i ens adonem que el que és important de debò no és res del que omple els aparadors, sinó precisament tot allò que no podem pas comprar: el temps, que puc omplir de bona companyia, comunicació i activitats interessants per a mi i per als altres; el benestar i la pau de dins, que omplen tot allò que faig i s'irradien als que hi ha al voltant; la consciència d'existir, que quan hi és ho il·lumina tot... Aquesta és l'autèntica qualitat de vida, que faríem bé de valorar, desitjar per a tothom i cultivar amb sàvia dedicació!