L'urc, 
una gata en el nostre teixit interior

El teixit interior de les persones també té algunes gates, aquells defectes que tota persona que ha vist i tocat molta roba coneix prou bé: una mena de grumoll del mateix fil que enlletgeix la tela amb una discontinuïtat.

Per dins tots tenim tares, i aquesta de l'urc (digueu-ne orgull, altivesa o sentiment de superioritat, fals, és clar) és especialment lletja i, pitjor encara, és nefasta per a la qualitat de la nostra vida. Si em deixo dominar per l'urc, m'enganyo lamentablement, pensant que sóc més que l'un i que l'altre. Amb l'estarrufament, les proporcions se'm distorsionen i no hi veig clar: miro amb llàstima els altres, quan el qui de debò fa llàstima sóc jo. És com si anés pel món amb un mapa equivocat... Així no puc fer pas gaire camí.

Si vull aprendre a viure de veritat, he de vigilar que aquest fons d'urc que tinc, com tots, no prengui el timó i em domini, perquè si això passa ja he begut oli. Per què? Perquè el qui es deixa dominar per l'urc només pot fer el ridícul. No pot créixer, ni aprendre gran cosa de la vida perquè porta una bena als ulls. ¿Us heu fixat que l'orgull es detecta molt més fàcilment en els altres que en un mateix? I quins sentiments produeix? Menyspreu, burla i riota, pel cap baix. I força pena. Gairebé a ningú no se li fa simpàtic un bufat... Aquests mateixos sentiments genero jo quan l'urc s'apodera de mi i em domina: faig pena i, alhora, faig venir ganes de riure, perquè no sé veure el que és tan clar: que no sóc superior a ningú, sinó de la mateixa pasta que tots, ni que vagi més estirada que un gall.

Potser reflexionar tot això m'ajudarà a detectar l'urc dins meu. I quan l'hagi detectat, ja em serà més fàcil desactivar-lo.

Un bon consell de la meva àvia

La meva àvia, que tot i tenir una instrucció escassa era molt i molt intel·ligent, observava la vida quotidiana i constatava sovint que alguns regals que ens fan amb la millor voluntat són, francament i parlant clar, una autèntica plepa.

I per a nosaltres sincerament són una plepa perquè o no ens agraden (el gust és una qüestió molt personal), o perquè no ens serveixen per a res, o perquè ens fan canviar decisions que havíem estudiat i pres a consciència, o, pitjor encara, perquè ens imposen una nova despesa sense tenir cap mena de ganes de fer-la. Un regal desencertat pot arribar a ser viscut com una imposició. Per això ens donava a tots un consell molt pràctic: com que normalment cadascú ja té tot allò que necessita, millor que els regals que ens fem no deixin rastre ("comer, beber y arder", concretava ella).

Hi ha persones que són amants de fer i rebre regals, i altres que no ho són gaire. Que cadascú faci el que vulgui, evidentment que sí. Però no oblideu el consell de l'àvia, que és ple de sentit comú.

I deixeu-me, encara, fer un apunt sobre la llibertat. Concretament en defensa de la llibertat que tenim tots de regalar a un altre allò que ens acaben de regalar a nosaltres. Ja sé que més de quatre en sentir una cosa així s'esquinçaran les vestidures sorollosament en senyal de desaprovació, però ho sento molt: si m'acaben de regalar alguna cosa i perquè no em fa el pes, o ben al revés, perquè de tan bonic que ho trobo veig que faria feliç una persona determinada, per què no li ho puc regalar? Allò que m'han regalat, per ventura no és ja meu? Doncs del que és meu, tinc entès que en puc fer el que vulgui. O no?

Elogi de la simplificació

Tots ens queixem que la vida és molt complicada, com si tota la complicació vingués només de fora, però en la vida personal, un àmbit en el qual no sembla que ens mani ningú, la simplificació no acaba de trobar el seu lloc.

Simplificar la nostra vida és una decisió alliberadora a l'abast de tothom. Sigui en l'àmbit que sigui, simplificar està a les nostres mans, depèn de cadascú. Si tot es pot complicar més i més, també i per la mateixa raó tot es pot fer d'una manera més simple i senzilla: els horaris, el mobiliari, el rebost i la manera de preparar i de servir els àpats, els armaris i el que hi guardem, els hàbits d'higiene, d'esbarjo, d'estalvi, la relació amb la família i els amics..., tot.

La tendència general és acumular. Acumular papers, roba, menjar, publicacions, tota mena de recanvis, eines per un si de cas, etc. Simplificar comporta un seguit d'operacions molt saludables: remoure-ho tot, adonar-me de la gran quantitat de pertinences que no faig servir gairebé mai i que en realitat no he de menester, seleccionar el que em quedo i el que em trec del damunt i, finalment, donar un nou destí a allò que no vull continuar conservant (regalar, reciclar, modificar, reutilitzar...).

Aquesta tria no es pot pas fer cada setmana, però és convenient no deixar-la indefinidament per a la setmana dels tres dijous. Potser em convindrà revisar i ajustar alguns dels hàbits que tinc, a veure si això m'afluixa alguna de les diverses cotilles invisibles amb què els humans acostumem a fer-nos la vida impossible, molt resignadament, això sí. Sé d'una persona que ha decidit extremar els controls al moment de rebre papers impresos de tota mena (paperera o carpeta) i així ha aconseguit eliminar revisions, simplificar molt els seus calaixos i prestatges, i sentir-se més ampla. En conec unes quantes que s'han atrevit a modificar el sistema de regals establert en la família i, evitant un estrès evitable, han millorat la seva qualitat de vida.

Una felicitació cordial a totes!

L'afany de notorietat

Mirant a dreta i esquerra descobrim que molts són moguts per aquest afany, és a dir, que es tracta d'una motivació que té molts usuaris abonats, i no cal pas ser gaire perspicaç per a adonar-se'n. 

El primer pas del treball a fer cadascú dintre seu és conèixer-nos tan bé com puguem. Què em mou?, què busco, en el fons?, quin és el desig que tinc més endintre? Si no sé veure'm tal com sóc realment, com puc cultivar res de bo dintre meu?, quina mena de treball puc fer en mi?

L'afany de notorietat mou molta gent. I a mi, també em mou? Em xucla, m'arrossega i se m'endú? Simplement m'atreu? M'agrada fer-me notar sense que es noti gaire? Sóc conscient de l'atractiu que té per a mi la notorietat? Seria una llàstima que fes com aquell que molt sovint obrava amb gelosia manifesta i no parava d'afirmar amb tota rotunditat: "Jo no sóc gelós". No es tracta d'amagar res sota la catifa de la dissimulació, sinó de reconèixer el que hi ha i de començar-ho a treballar. 

Aquest atractiu de fer-se notar és evident i natural en les primeres etapes de la nostra maduració. En l'adolescència tots hem desitjat, d'una manera més o menys inconscient, ser admirats, o, si més no, ser vistos, molt vistos, no passar desapercebuts. El que passa és que alguns s'han acostumat a viure en la mena d'aparador en què havien convertit la vida quan eren adolescents i s'hi queden, tot i que vagin passant els anys, per por o per mandra de continuar creixent.

Més val que tots plegats procurem anar madurant. Aleshores ja no ens caldrà cridar l'atenció constantment. La vanitat i l'ego no se'ns fondran, és clar, però se'ns aprimaran molt i ja no ens pesaran tant. Nosaltres estarem molt més contents i els altres també.

Elogi del bon humor

El bon humor tot ho millora: la percepció personal de la realitat, la convivència, la relació amb els altres, fins i tot la salut. Als seus antípodes, el mal humor genera problemes fins i tot allà on no n'hi havia cap.

El bon humor no vol pas dir burla, ni frivolitat, ni poca-solta. És lleugeresa en l'ànim, pirueta de la intel·ligència, espinguet inesperat que esquerda l'enterca closca del dramatisme, aquesta temptació permanent que ens empeny a prendre'ns-ho tot pel cantó que crema, amb uns aires marcadament teatrals. ¿Us heu fixat que hi ha persones que viuen amb la mateixa ampul·lositat i prosopopeia amb què interpretarien una òpera?

Amb un xic de bon humor, la vida no pesa tant. El bon humor no és mai monocromàtic, sinó que pot tenir una gran riquesa de formes i matisos: segons el moment pot ser tendre, sarcàstic, simplement còmic, dolç, surrealista, combatiu, agut, afable, crític i un llarg etcètera d'adjectius tan variats com els diversos prismes i moments de la mateixa vida.

Sovint ens prenem a nosaltres mateixos molt seriosament, massa seriosament. El bon humor ens permet relativitzar aquesta importància una mica excessiva que tendim normalment a concedir-nos. 

Dues preguntes per a la cadira de pensar: com estic de bon humor?, i de dramatisme?

Tirar de veta

El diccionari diu que tirar de veta és no mirar prim en les despeses. No diu pas que sigui viure més bé. De cap manera! Però avui molta gent sembla que s'ho hagi cregut i s'hi aplica amb una tenacitat digna de millor causa.

El nostre planeta Terra va malament precisament per això: perquè una multitud incomptable dels qui hi habitem viu tirant de veta en tots els sentits. I ho fa per sistema, com si cadascú disposés d'un rebost il·limitat, una mena de bóta de Sant Ferriol, vaja. La seva vara de mesurar assenyala sempre "més que no caldria".

Evidentment, tothom viu com li sembla. Però jo trobo que és un despropòsit, això de viure tirant de veta sistemàticament. I no estic fent de cap manera l'elogi de la gasiveria. Em sembla molt més assenyat aprofitar per sistema, tant aplicant el terme a les coses materials (menjar, roba, paper, sabó...) com a les més abstractes (aprofitar el temps, aprofitar les experiències dels altres per a aprendre i créixer, per exemple). Aprofitar no té res a veure amb no permetre's una cosa bona ni amb ser garrepa. Es tracta de fer servir el que necessitem "tant com cal", però no pas més. Per què, doncs, en sentim parlar tan sovint com si fos un desmèrit, alguna cosa de la qual ens hàgim d'avergonyir?

Senyores i senyors, si alguna cosa és un desmèrit, ¿no és més aviat viure tirant de veta de tal manera que fins s'arribi a queixar llastimosament el planeta on vivim?

La meva cadira de pensar m'ajudarà a veure com estic i si podria estar més bé; no tirant de veta, sinó aprofitant més i millor en tots sentits.

Viure el present amb atenció

De fet, el moment present és l'únic que tenim: el passat ja se'ns ha esfumat i el futur encara ha de venir. Viure el present amb tota l'atenció és l'única manera segura de construir un futur de qualitat.

Això de viure el present amb atenció és lògic i, teòricament, fàcil, però quan ens hi posem, ens adonem que no ho és pas tant com semblava. La pràctica ens fa saber que en general tenim un dèficit d'atenció bastant important. Depèn de qui té un dèficit mitjanet, però hi ha qui en té un de colossal.

I és una autèntica llàstima, perquè sense atenció no vivim autènticament; funcionem, vegetem, fem la viu-viu o alguna cosa que s'hi assembli, però a viure no hi arribem. Si volem aprendre a viure, estiguem contents perquè en el mateix problema hi trobem, feta i pastada, la solució. Com podem aprendre a viure el moment present amb atenció? Doncs vivint amb atenció el present. Sembla un joc de paraules, però no ho és.

Em costa? Vol dir que ho haig de practicar més que no ho practico. Vol dir que he de tornar a començar una vegada, una altra i mil vegades més. Que m'hi he d'aplicar més, perquè és molt probable que el meu dèficit d'atenció sigui bastant gran... No hi fa res. Jo, a la meva feina. ¿O és que m'havia pensat que adquirir bons hàbits era qüestió de màgia?

Som massa contorsionistes: amb els peus posats en el passat, les expectatives apuntalades en el futur i el cap migpartit entre el que ja hem viscut i el que ens espera, estem en perill constant de prendre mal. Val més que visquem el present amb atenció, havent après del passat tot el que ens podia ensenyar.

Encarar bé el futur

Això també és important per a viure d'una manera que ens sigui satisfactòria. Tots els humans vivim dins el marc de l'espai i del temps, tant si ens agrada com si no, per això tots avancem cap al futur, deixant enrere el passat ja viscut.

Algunes maneres de viure allò que tenim al davant són estranyes i ens espatllen aquest temps que anirà venint, ja abans que no ens arribi. Una de les maneres guerxes d'encarar el futur és fer-ho amb por. El temor ens pot esguerrar tot el que tenim al davant convertint-ho en una amenaça. I viure encongit sentint-se sempre amenaçat és una manera de viure ben galdosa.

A l'altre extrem hi tenim els somnis i les expectatives irreals, que és una altra manera d'espatllar l'avenir, molt romàntica, però igualment segura. "En el futur tot serà millor i anirà com una seda". Doncs, no. No ens enganyem. En el futur hi haurà de tot, tal com en el passat hi ha hagut coses de tots colors. L'únic que és indiscutible és que, si vivim a fons, cada dia anem aprenent una mica més a viure, a encaixar tot el que va venint amb més flexibilitat i encert.

Em sembla que la millor manera d'encarar el futur és viure amb un sa realisme, acceptant tot el que el temps ens pren i ens regala, i amb confiança.

Gestionar bé el passat

Per a viure satisfactòriament és molt important gestionar bé el passat. El passat és el que hem viscut i, si no el gestionem bé, se'ns torna una llosa feixuga que ens aixafa o que ens impedeix avançar a bon pas.

Del que ha passat en podem aprendre, i molt. És d'aquí que surt l'experiència. Aquesta hauria de ser la primera funció del passat: aprendre'n. I això no es fa sense reflexió. Però una reflexió ben neta tant d'excuses com de culpabilitzacions, tant si van contra altres com si van contra mi.

Si eludeixo de fer aquesta reflexió, sigui per mandra o per por, de moment em semblarà que m'he estalviat feina, però a la llarga em trobaré que, llastimosament, no aprenc res de res de tot el que vaig vivint. Subratllo que la mandra i la por, com sabeu molt bé per experiència, són dues sòcies que es volen ficar a tot arreu i fer-hi de les seves. Em sembla que no es desactiven precisament posant un vigilant a la porta, sinó actuant. Quan jo penso, decideixo i actuo, les dues sòcies queden anul·lades i ja no tenen res a fer.

Depèn de com gestioni el meu passat, el meu present serà d'una manera o d'una altra. Em convé prendre consciència de tot, tant de les coses positives com de les negatives. I aquí comencen les disjuntives: admetre la realitat o negar-la? Sentir-me responsable o culpable? Lamentar o agrair? Guardar ressentiment o disculpar?...

Quan sé mirar el passat amb comprensió i bonhomia, perquè tot és ocasió de créixer i madurar, és molt bon senyal. Vaig bé!

Elogi de la dosi

En totes les coses de la vida, com en els ingredients per a preparar qualsevol mena de menjar i en l'administració dels medicaments, la dosi és una qüestió molt i molt important.

La dosi és necessària en tots els aspectes. Mirem el descans: si no reposem prou, anem cansats, patim d'estrès, no estem d'humor per a res i fins i tot podem caure malalts; si descansem massa, ens emmandrim i quedem ensopits i engorronits. Amb el menjar passa el mateix: menjar massa ens fa anar carregats de quilos i alimentar-nos massa poc ens pot deixar sense forces, sense vitalitat, sense reserves. Fer feina és una activitat molt positiva, però treballar sense dosi ni mesura ens esgota i empobreix la nostra vida. A l'altre extrem, també lluny de la dosi adequada, hi ha la ganduleria, l'ociositat més estèril, l'endropiment, la nyonya vital que ens mata abans d'hora.

Necessitem la dosi equilibrada en tot: en la tasca en bé dels altres, en la lectura, en les distraccions, en tota mena d'activitats solidàries, formatives, de creació, lucratives, culturals, espirituals, esportives...

Fins i tot en el tracte amb els altres necessitem una certa dosi. Hi ha persones amb qui podem conviure, compartir unes vacances i moltes altres coses. N'hi ha d'altres amb qui necessitem posar una certa distància, i finalment, amb algunes només podrem suportar una relació d'un cop l'any, i millor encara si és de traspàs. Procurem no ser d'aquestes.

Elogi de la modèstia

Crec ben sincerament que la modèstia mereix ser elogiada, i tant que sí! Sobretot si tenim en compte les muntanyes de vanaglòria (vana glòria, sí) que dificulten el pas de la gent normal i que arriben a fer l'aire irrespirable.

No és curtedat, la modèstia, ni encongiment. Té lucidesa i realisme. Conté senzillament i amb fermesa, com un dic, la presumpció, la suficiència, la fanfàrria i allò que popularment anomenem l'"autobombo". Impedeix decididament que el nostre ego se'ns torni fofo i que se'ns infli sense aturador. En aquest i en molts altres aspectes podríem dir, i en veritat, que és un article d'utilitat pública.

La gràcia de la vida està a saber-ho valorar tot d'una manera ajustada, ni més del que mereix ni tampoc menys. I no admetre altres criteris distorsionadors com ara: valorar més un aspecte simplement perquè és meu; o també al revés, no valorar-lo tant o fins i tot menystenir-lo, precisament perquè el tinc jo. Tots aquests excessos els coneixem i no ens fan cap mena de gràcia, segur. En canvi, molts valorem la contenció que ens aporta la modèstia, servint-se dels límits assenyadament. 

La vida de moltes persones és millor gràcies a aquesta virtut. La nostra també ho és o ho podria ser. Com ho podem fer per a cultivar-la una mica més?