Els bons propòsits

per a l'any vinent

Fer bons propòsits és encomiable, sempre que siguin bons de debò

i fets amb sinceritat i determinació de complir-los.

Al qui els fes sense ganes de convertir-los en accions concretes,

més li valdria pentinar el gat. Ve-t'ho aquí.

Això de fer bons propòsits em fa pensar de seguida en dues coses: la capacitat que tots tenim (tots, sí!) de millorar com a persones i la necessitat de fer alguna cosa positiva davant l'adversitat. Entre les moltes coses que podem aprendre de la situació de pandèmia que vivim hi ha la conveniència de ser creatius: si ara no puc fer el que feia sempre, potser per rutina, em puc inventar alguna alternativa que encara sigui millor, almenys en algun aspecte. Fer com els cuiners —provar, investigar i temptejar— és infinitament més útil que lamentar-se o queixar-se. I molt més intel·ligent.

Suggereixo que a l'hora de fer bons propòsits no ens descuidem de la solidaritat. No descobreixo res de nou si dic que hi ha gent que ho ha perdut tot o que s'ha quedat sota mínims. Ara és el moment de compartir el que tenim: temps, dons i capacitats naturals, també diners. El que tinguem, sigui poc, sigui molt, pot arribar per a tots. Ser solidari és implantar "la nova cultura de la sobrietat compartida" (John Sobrino dixit). I és una manera segura de ser feliç, perquè la satisfacció que dona compartir no hi ha res més que la doni.

I no ens oblidem del nostre sofert i maltractat planeta, a l'hora de fer bons propòsits. No és pas veritat que no hi puguem fer res (el sistema sempre ens voldria ben aclaparats i desactivats). Encara que no sigui bufar i fer ampolles, les accions que podem fer en benefici de la bona salut de la Terra són innombrables: reduir els residus, sobretot de plàstic; suprimir articles d'un sol ús; estalviar energia; millorar l'alimentació; contractar energies renovables; informar-nos i formar-nos; participar en accions de protecció de la natura...

 

Què vull dir quan dic "Bon Nadal!"? 

Per a cadascú el Nadal deu ser una cosa diferent,

per això cadascú el viu a la seva manera.

Fer les coses maquinalment no omple pas ningú,

per això trobo que té molt de sentit plantejar-se aquesta pregunta.

Quan desitjo a algú un bon Nadal vull fer-ho de tot cor, superant el simple costum de formular un bon desig que és benvist d'expressar aquests dies. Ja n'hi ha prou de formalismes sense ànima i de fer coses perquè toca... Desitjar coses bones als altres és evident que ens enriqueix a tots: als qui reben el bon desig i a mi, que tinc el poder enorme de crear un sentiment positiu que comença sent momentani, però que es vol consolidar en una actitud permanent.

Quan dic "bon Nadal!" a algú, li desitjo que el sàpiga viure tan profundament com és capaç de percebre'l, que s'atreveixi a fer conscient el que celebra, i que ho faci de tot cor, no perquè toca o perquè ho fa tothom, que són raons que més aviat fan plorar. Desitjo que cadascú el celebri com senti que és millor i que ningú no en faci una caricatura.

Us desitjo de cor un Nadal ric en humanitat, en sensibilitat i empatia. Un Nadal sincer, coherent amb el que cregui, pensi i senti cadascú. Un Nadal tirant a sobri, que no són pas els galets, ni el gall farcit, ni les neules i els torrons, ni la histèria col·lectiva dels regals o l'elegància dels comensals l'essencial de la festa, sinó la calidesa, la proximitat dels altres i la solidaritat amb els qui més la necessiten.

Bon Nadal a tots!

La Covid-19, encara

Quantes coses ha trastocat, la Covid-19!

Els costums, les relacions, els hàbits, el treball, l'economia...

I moltes idees que teníem dins el cap i que semblaven inqüestionables.

Alguns parlen d'una manera com si amb la Covid-19 hagués entrat la incertesa en la nostra vida... I em sembla que això no és pas així. En tot cas, la pandèmia ha arrencat el vel que cobria i dissimulava la incertesa inherent a la vida; i als humans, que en general estem encantats amb els enganys i les dissimulacions, ens ha vingut molt de nou veure la realitat tal com és, sense maquillar. Més d'un i més de dos han tingut un espant majúscul en veure la realitat sense pal·liatius: no controlem res. I doncs, què ens havíem cregut?

En la vida humana tot és incert, començant per la mateixa vida. Qui pot afeg¡r ni un sol minut a la seva vida? Ningú, per savi, ric, ben plantat, famós i intel·ligent que sigui. En matèria de salut, seguretat i planificació, com en molts altres aspectes, no tenim pas capacitat per a decidir el que passarà ni com passarà... Això ha estat sempre així, però com que ens agrada enganyar-nos, ho hem tapat rere un munt de coses: una fe desmesurada en la tecnologia, una profusió de recursos molt superiors a les nostres necessitats, una apologia del "jo", que es fa la il·lusió de planificar i decidir...

Voleu que us ho digui clar? No em fa cap gràcia mantenir tabús, dissimulacions i eufemismes de cap mena, que l'únic que fan és que la cleca en un moment de crisi sigui més gran. Oi que soc vulnerable i fràgil de mena? Doncs no em penso moure d'aquí. El més alliberador és la veritat: mentre volti per aquests paisatges coneguts em vull dedicar a viure tan positivament com pugui la meva realitat vulnerable i fràgil. Senzillament perquè és així com soc.

El camí del pont porta...

fins al pont!

Normalment els indicadors de camins no s'equivoquen.

I, tot i que en els camins de la vida no n'hi hagi, d'indicadors,

el sentit comú més elemental ens fa veure on ens porta cada un.

La vida, normalment, desemboca allà on apunta: el qui viu caòticament se'n va directe al caos; el qui viu d'una manera materialista acaba perdent la poca humanitat que tenia; el qui cada dia fa el fatxenda i poca cosa més, al cap dels anys no recull gairebé res, per dir-ho matisadament; el qui és senzill i estima els seus amics sap mantenir-los al llarg dels anys; el qui perd el control cada dos per tres acaba descontrolat del tot; el qui viu com un ximple acaba víctima de la seva pròpia ximpleria...

Tothom recull el que sembra, perquè tot té les seves conseqüències. La dita ho diu d'una manera gràfica i molt original: "Les processons entren per allà on surten". L'experiència de cadascú ho pot corroborar amb múltiples exemples. El que és molt curiós és veure que més de dos i més de quatre no se n'adonen —com pot ser que no se n'adonin?— i pretenen arribar a gaudir de la llibertat interior i la pau de l'anacoreta fent vida de disbauxat. Però en aquesta estrambòtica pretensió qualsevol amb dos dits de front hi endevina una barreja de mandra, molt poc senderi i un sentit màgic d'allò més infantil.

Per a què serveix la cadira de pensar? Per a pensar, oi? Doncs això: farem bé de reflexionar què ens agradaria recollir amb la nostra manera de viure, per començar a cultivar-ho sense perdre temps. O bé on ens agradaria que arribés la nostra vida per a prendre el camí més adequat, no fos cas que volent arribar a Montcada enfiléssim el camí de Tortosa.