La por que duem encastada

Quan tinc por, concretament, què és el que temo? En el fons, el que més por em fa és que em vegin tal com sóc realment... i que no els agradi. Un cop en aquest punt, només tinc dues opcions: decantar-me per la transparència més lliure o per la disfressa més absoluta.

El gregarisme de la societat ens fa témer la solitud. Però buscar l'aprovació dels altres per a sentir-se segur i bé és equivocar-se de mig a mig, perquè el que realment em convé és l'esforç d'integrar-ho tot: aspiracions, conviccions, pensament, sentiments, accions... i aquest treball és bàsicament personal. ¿Com podria aspirar a la unió amb els altres (alguns dels altres), si per dins no estic ni unida amb mi mateixa?

Potser el que em cal en primer lloc és entrar endins, anar més a fons, allunyar-me decididament de la superficialitat. Des de ben endins puc gaudir de la meva pròpia amistat i companyia (fonament necessari per a totes les altres relacions autèntiques) i de la veritable companyia i amistat amb molts altres. Aquesta amistat meva és, si fa no fa, una gran complicitat de totes les meves facetes apuntant sempre al creixement i a la plenitud.

Quina llàstima que tantes persones visquin encara en estat de recriminació constant, barallades amb si mateixes! Tiren pedres a la pròpia teulada en lloc d'anar a favor seu. Si un mateix no és el millor amic, sinó un enemic, alguna cosa grossa passa...

Aprendre a confiar

Saber confiar deu ser gairebé sinònim de saber viure. Hi ha massa gent que no acaba de saber viure del tot perquè no ha acabat d'aprendre a confiar. I quan dic això no elogio pas una candidesa acrítica i babaua, sinó que subratllo que controlar és una il·lusió.

Conec algunes persones controladores, i els estic molt agraïda, perquè m'ensenyen que intentar controlar-ho tot no serveix de res; bé, sí: serveix per a augmentar gratuïtament la pròpia tensió i ansietat, mentre la vida fa el seu fet, i sembla ben bé com si em fes pam i pipa. És a dir, que no val pas la pena d'anar per aquest camí. Ens cal aprendre a respirar a fons i confiar. Simplement confiar. 

Per què ens ha de costar tant confiar? Sospito que la confiança va associada a molts altres valors: el reconeixement dels propis límits, diguem-ne humilitat o realisme, tant se val; la capacitat d'admiració d'allò que jo no tinc i l'altre sí, o simplement que té la vida; la senzillesa en la percepció de la realitat i també com a actitud permanent. En la mirada de les persones controladores que conec, hi llegeixo por, una por tremenda que les du a controlar, sempre a l'aguait de qualsevol cosa imprevista... Quin estrès més gran! 

Aprendre a confiar comporta també distingir en quins altres concrets puc dipositar la meva confiança i en quin grau. I de quins altres més val que passi de llarg després d'una salutació tan versallesca com vulgueu. No és qüestió de judici. És qüestió d'experiència, de nas i també, i molt, d'autoconeixement.

El miracle de cada any

Després del fred, o convivint encara amb ell, amb ruixats, ventades, temps inestable, castells de núvols més o menys espectaculars, cada any arriba la primavera, amb el seu esclat de llum, de colors, de verdor i de vida renovada.

Per a viure la primavera em sembla que primer de tot em cal adonar-me'n, d'aquest miracle, respirar-lo més a fons, omplir-me'n els ulls, els porus, tot el cos... Quants urbanites sembla que hagin oblidat que són natura, i que cada any també dins seu es produeix el miracle de la rebrotada i de la florida! 

És quan me n'adono, que en puc gaudir i alegrar-me'n. La primavera porta vida, renovació, alegria... És ella mateixa una prova indiscutible per a l'optimisme: una força que ve de dins rebenta totes les branques resseques i les cobreix d'un nou fullatge tendre i gemat.

Ara que comença la primavera vull viure-la més de ple en tots els àmbits: estètic, vital, físic, mental, espiritual... Córrer les cortines i omplir-me els ulls de la verdor acabada d'estrenar; sentir-me i sentir-ho tot des d'aquest miracle repetit i sempre nou; anar a la muntanya i respirar a ple pulmó; deixar entrar el sol també en la ment, que fongui la boira de tot pessimisme, d'esquemes inamovibles, de la mandra de pensar, de pors resclosides...; i també deixar entrar el sol de la Pasqua, la Primavera dels cristians, en l'esperit: només de tu, Jesús, puc esperar-ho tot.