La cigala i la formiga

Us n'adoneu?

Cada dia vivim una mena de versió actualitzada

i lliure de la coneguda faula de la cigala i la formiga.

Ho veiem i ho diem sovint:

en la vida no es pot improvisar.

Quan ve el naufragi ja he fet tard per a comprar el salvavides; l'havia d'haver comprat bastant abans. El temps imposa la seva llei: hi ha un temps per a actuar i un temps per a lamentar amargament no haver actuat quan era l'hora de fer-ho.

Confesso que al llarg de la vida he tingut una marcada predilecció per la formiga que no para de treballar, encara que els tarambanes que té al voltant (tots en tenim) no paren de rascar-se literalment la panxa i de fúmer-se de la seva laboriositat.

Avui, però, vull fer un pas més en la lectura de la faula: feliç la formiga que sap treballar amb tota alegria! Feliços nosaltres quan descobrim el goig de fer alguna cosa positiva, de no ser uns simples paràsits (quina cosa més trista aquesta!), de donar bons fruits amb la laboriositat, i aprenem a celebrar-ho! Voleu dir que hi ha una manera de viure millor que aquesta?

 

 

Demanar disculpes i disculpar

"Qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca",

diu sàviament la dita popular.

Tots ens equivoquem, un moment o un altre;

per tant, demanar disculpes i disculpar

ha de ser una cosa natural, fluida, automàtica,

com ara una frontissa ben lubricada,

que no rasca ni grinyola mai.

Disculpar no hauria de ser un gest èpic, ampul·lós i teatral. És senzill i hauria de ser espontani. Perquè els altres, ves per on, són persones humanes imperfectes, fet i fet com jo. Per això, perquè ens equivoquem cada dos per tres, tot sovint ens cal disculpar i demanar que ens disculpin.

Demanar disculpes no és rendir-se, rebaixar-se, sinó ser realista i reconèixer que jo també soc una persona humana. Si em costa molt i molt, disculpar d'una manera espontània, sense resistències, o demanar que em disculpin, malament rai: algun òxid m'està rovellant les actituds.

Potser és que necessito una mica més de realisme, de senzillesa o de comprensió, o de totes tres coses alhora... Provant-ho ho veuré. Com que cap dels tres elements no pugen al cap ni fan mal, ja puc tirar llarg: jo notaré per dins la seva acció benèfica i els altres també, amb la millora de la convivència.

Que n'és de dolent agitar-se!

Quan m'agito em sembla que vaig de pressa,

que soc una persona dinàmica que arriba a tot arreu...

Quina miopia la meva! 

Quan m'agito no puc fer res de bo...

Dit molt esquemàticament: si m'agito no puc pensar i, si no penso, les meves accions no poden ser gaire encertades. De fet, com a éssers humans que som, tots tenim tres capacitats molt importants: llibertat, intel·ligència i voluntat. I aquestes capacitats no són pas per a tenir-les, com qui té un vestit penjat a l'armari, sinó per a fer-les servir: sent lliures amb lucidesa i responsabilitat, reflexionant i cultivant la intel·ligència, i concretant els bons desigs amb accions adequades.

He de reconèixer que si m'agito ja no sé el que em pesco: soc com un motoret espatllat que cada vegada fa més soroll i trontolla de mala manera, fins que no aconseguim desconnectar-lo. He deixat de viure i, a tot estirar, he passat a funcionar.

Quan m'agito no escolto. I això és greu, perquè els qui no escolten no creixen. Què hauria de fer, llavors? Callar per fora i per dins, aturar-me i pensar, i repensar amb calma què m'ha fet rodolar fins aquí, per no tornar-hi a caure.

  

 

Resulta que n'hi ha

que no volen ser feliços...

Aquesta és la conclusió a què arribo veient 

les actituds que tenen algunes persones: 

rondinen, tot s'ho miren a través 

d'un filtre dramàtic si no catastròfic,

no paren de queixar-se i lamentar-se,

i d'un simple gra de sorra en fan una muntanya.

Per més esforços que feu no aconseguireu que canviïn els seus esquemes tan negatius per altres de més raonables; i posats a no aconseguir, tampoc no aconseguireu que us escoltin, o que escoltin a un altre, tant se val.

Pobres, se senten fatal perquè tot el que els passa a ells és terrible, horrorós; en canvi, el que pateixen els altres, fet i fet és no res. La imatge que tenen de la realitat, doncs, no s'assembla gens a la realitat tal com és.

Si són solters, només us parlaran de la seva soledat, mai de la seva llibertat i de la seva independència; si tenen muller o marit, us ompliran el cap amb els seus suposats defectes inaguantables, però no us diran ni piu del goig de sentir-se estimat i acompanyat. Com podria mai ningú arribar a ser feliç amb aquestes disposicions?