L'enemic invisible

Estic ben convençuda que el consumisme ho continua sent, un enemic de tots, i ara més que mai perquè no se'n parla. I quan en parlo jo veig que molts fan cara de gran estranyesa, com si els digués que em compraré un mirinyac...

Quan som conscients de qualsevol cosa que comporti un perill, ja estem previnguts i podem prendre les precaucions que convé. El problema és quan estem a la lluna i fem el badoc.

Posem-hi un exemple real: un dia que vaig anar a buscar una amiga que venia de fora em van cridar l'atenció les maniobres sospitoses que un home feia al metro i, gràcies a haver-les-hi endevinat, li vaig poder clavar una bona empenta quan, simulant perdre l'equilibri, va anar a parar just sobre la bossa de costat que ella portava (quina casualitat, oi?).

No es tracta de viure amb una prevenció constant, però tampoc de fer el babau i d'empassar-s'ho tot. No podem aspirar a viure de debò sense fer servir unes quantes actituds de vital importància: atenció, observació, esperit crític, reflexió i personalitat.

Donar, donar, donar...

"La vida ens ha estat donada i la mereixem donant-la". La frase del poeta, pensador i escriptor indi Rabindranath Tagore ens confirma en les nostres conviccions: vivim d'una manera veritable quan no ens retenim, sinó que ens donem.

L'experiència, que normalment és una mena de prova dels nous del que pensem, ens demostra que quan donem i ens donem generosament experimentem un goig difícilment superable.

Tots coneixem persones despreses, generoses, ben poc o gens calculistes. I també en coneixem altres d'aferrades a tot: el seu temps, les seves coses, els seus plans, els seus diners, els seus costums... M'atreviria a dir que les primeres estan bastant més endavant en el "màster" de la vida que les segones.

I afirmo això perquè donar no solament beneficia el qui rep, sinó també i principalment el qui dona. ¿Per què us penseu, si no, que molts que tenen de tot i que viuen centrats en ells mateixos fan cara de prunes agres perpètuament? Donar els faria més rics i més feliços, però no s'ho creuen.

Donar és perdre o guanyar?

No és pas una qüestió bizantina per a desvagats, sinó una bona pregunta per a la nostra particular cadira de pensar. Segurament, aclarir aquesta qüestió ens pot ajudar a desfer un malentès molt general, cosa que ens beneficiarà a tots.

Des d'una visió molt materialista de la vida, n'hi ha que pensen que allò que dono ja no ho tinc jo a la meva disposició, per tant creuen que donar alguna cosa és perdre-la. Però quan intentem donar coses immaterials, com ara confiança, caliu, acollida, consol..., ja veiem que més aviat sembla al revés.

"Només tenim el que donem", afirma Isabel Allende, i em sembla que té raó. Quantes vegades les accions possibles i convenients ens queden reduïdes a bons desigs, a bons sentiments eteris i inconcrets, com una mena de boira que no triga a dissipar-se... Això sí que se'ns perd, perquè ho deixem perdre.

L'experiència del voluntariat ens convenç que allò que hem donat és l'únic que de debò tenim: allò que hem ensenyat, preparat, compartit, ens ha enriquit més a nosaltres que a ningú dels que ho han rebut. I, per postres, ens ha donat un goig que no podem comparar a res. M'he alçat de la meva cadira de pensar ben convençuda que donar és sense cap mena de dubte guanyar.