35. Cultivar la calidesa

Viure de veritat? No.

Sense un mínim de calidesa

no podem aspirar a viure.

A tot estirar, només podríem arribar

a fer el paperot.

En la nostra societat hi sobra fredor i hi falta calidesa, molta calidesa. En segons quins àmbits et trobes ben acollit, respectat, sents que hi tens un lloc i que pots mostrar-te tal com ets sense cap por; però en segons quins altres, la indiferència, l'extrema competitivitat o el simple desinterès per l'altre formen una gruixuda capa gèlida que aïlla unes persones de les altres. A vegades aquests àmbits semblen un frigorífic i altres, un congelador; i la vida hi mor petrificada, en un congelador.

Per una banda, sapiguem triar bé les persones i els grups amb qui compartim el temps per no posar en perill la nostra vida i, per l'altra, no deixem de cultivar la calidesa i d'irradiar-la al nostre voltant, perquè és un article de primera necessitat per a tots i perquè sense donar calidesa no podem pas viure de debò.

Al fons de nosaltres mateixos tenim la font de la calidesa: som estimats incondicionalment, gratuïtament. Aquesta mena de guèiser interior és permanent i inesgotable. D'aquí neix la calidesa que podem repartir a tothom amb generositat, en l'acollida que els donem, amb paraules, gestos i fets. Cultivar la calidesa comprèn dos moviments: un cap endins i un cap enfora. En primer lloc, entrar dins per contemplar aquest guèiser interior i fer-nos-en càrrec per tenir-lo sempre present —tinguem en compte que oblidem fàcilment, sobretot les coses importants— i, en segon lloc, sortir cap als altres per fer-los sentir l'escalforeta de sentir-se dignes de ser respectats i estimats.

34. Cultivar la serenor

Difícilment podrem arribar a viure bé

si ens mantenim agitats o desassossegats,

si ens deixem trasbalsar l'ànim

pel que ens digui el primer beneitó que passi

o per qualsevol cosa que succeeixi,

encara que no ens vingui gaire de gust.

Tots plegats necessitem aprendre a mantenir l'ànim calmat, sense deixar-lo alterar per provocacions, neguits o problemes que no són nostres. Per què hauríem de donar tant de poder als altres fins al punt de deixar que qualsevol subjecte aconsegueixi fer-nos sortir de fogó? En general, acostumem a ser molt reactius, massa. Així, si un em fa un desaire, per exemple, sento dintre meu moltes ganes de cantar-li les quaranta, mentre gairebé sento amb les orelles una veu interior que s'exclama: «Què s'ha cregut, aquest?». Ens és massa fàcil enrabiar-nos, picar-nos i alterar-nos. I així no anem enlloc.

Ens cal cultivar la serenor, de manera que puguem mantenir l'estabilitat de l'ànim per a afrontar adequadament el que vagi venint dia a dia. De fet es tracta de viure des del propi centre, des de les pròpies conviccions i desigs, atents a no deixar-nos arrencar del nostre lloc natural per res ni per ningú.

Arribarem a la serenor gràcies a valorar el silenci i a adquirir-ne l'hàbit —l'agitació i la cridòria no són pas pas camins que acostin a la serenitat; no cal ser gaire savi per a veure-ho—, també gràcies a valorar l'ordre, la regularitat, l'harmonia, la bellesa de les coses ben fetes... Necessitarem ser reflexius per a analitzar, comprendre, refer el que no va gaire a l'hora, plantejar nous camins de coneixement i d'experiència, inventar maneres de superar esculls... Ens caldrà també redescobrir la lentitud i incorporar la calma al nostre ritme personal, encara que ens costi. En el fons —un altre dia en parlarem—, també és una qüestió de llibertat.

 

33. Cultivar l'equilibri 

Sense equilibri tot va destarotat.

En la nostra societat,

prou afectada per la desmesura en tots els àmbits,

necessitem més que mai cultivar l'equilibri.

Tots notem el profund desequilibri de moltes persones que ens envolten: els qui només parlen d'ells, els qui no paren quiets ni un moment i sempre fan, fan, fan, els qui, per contra, es tanquen i no fan més que donar voltes a les coses... L'autoafirmació està molt bé, l'acció i la reflexió també, però tot ens cal en la justa mesura. Ens convé trobar l'equilibri entre pols oposats: el treball i el descans, la soledat reflexiva i la relació amb els altres, el silenci i la conversa, la responsabilitat i la distensió, la formació i l'acció transformadora...

No és fàcil. Passa una mica com quan has perdut el sentit de l'equilibri a causa d'alguna malaltia, experiència ben desconcertant: veus que els altres van i venen com si res, però tu, en canvi, no ets capaç de desplaçar-te sol i et sents les cames sense força ni pes, com si fossin de palla. Al cap de molt de temps i de molta rehabilitació, et sembla que les cames comencen a tornar a tenir una mica de pes: lentíssimament, sents que comences a recuperar l'equilibri que havies perdut.

Això que passa físicament, passa també interiorment: hi ha un pes específic a dintre —que és intel·lectual, emocional i espiritual tot alhora—, fet de l'acumulació d'experiències conscients, és a dir, de vida ben viscuda, que és el que et permet trobar un equilibri sempre creixent. En aquest sentit podríem dir que l'equilibri és un fruit: no el trobes directament, sinó en la mesura que aprens a viure una vida ben viscuda. Això les persones buides, superficials, que viuen d'estereotips no saben ni que existeixi. Llàstima...

 

32. Cultivar la modèstia

Molt sovint oblidem que som humans

i mantenim unes expectatives,

sobre nosaltres mateixos i sobre els altres,

que no són pròpies de la nostra naturalesa humana,

sempre fal·lible, imperfecta i limitada.

Una mica més de modèstia, amics.

Avui dia la modèstia no té gaire bona premsa. Ara bé, perquè tots plegats vegem ben clar el poc cas que hem de fer de la popularitat d'una determinada actitud, l'experiència ens diu exactament el contrari: que bé que estem al costat d'una persona que se sap i s'accepta com a persona humana, que no s'exigeix a si mateixa allò que no pot donar i que no es deixa imposar expectatives exagerades pels altres...! No ens sentim pressionats per la seva exigència, ni amoïnats pel seu perfeccionisme, més aviat ens sentim convidats sense paraules a ser tal com som.

Cultivar la modèstia no és de cap manera abaixar el llistó, ni retallar les aspiracions, ni afavorir la mandra, sinó treballar sempre per millorar, però tocant de peus a terra, recordant que la perfecció no és pròpia de la naturalesa humana i que ningú de nosaltres no pertany a la nissaga dels deus de l'Olimp.

Les actituds pomposes i «operístiques» no serveixen per a cultivar la modèstia. Sí que poden servir les actituds en si ja una mica modestes: la constància, la perseverança, la reflexió sobre el camí que anem fent, l'observació i l'escolta atenta dels qui van més endavant que nosaltres, almenys en aquesta faceta, la renovació del bon ànim, com qui recarrega les piles gastades, el bon humor, que contraresta tan bé els moments de desànim i que sempre fa més lleuger allò que és feixuc, la gestió adequada dels conflictes i de les discrepàncies amb els altres...