33. Cultivar l'equilibri 

Sense equilibri tot va destarotat.

En la nostra societat,

prou afectada per la desmesura en tots els àmbits,

necessitem més que mai cultivar l'equilibri.

Tots notem el profund desequilibri de moltes persones que ens envolten: els qui només parlen d'ells, els qui no paren quiets ni un moment i sempre fan, fan, fan, els qui, per contra, es tanquen i no fan més que donar voltes a les coses... L'autoafirmació està molt bé, l'acció i la reflexió també, però tot ens cal en la justa mesura. Ens convé trobar l'equilibri entre pols oposats: el treball i el descans, la soledat reflexiva i la relació amb els altres, el silenci i la conversa, la responsabilitat i la distensió, la formació i l'acció transformadora...

No és fàcil. Passa una mica com quan has perdut el sentit de l'equilibri a causa d'alguna malaltia, experiència ben desconcertant: veus que els altres van i venen com si res, però tu, en canvi, no ets capaç de desplaçar-te sol i et sents les cames sense força ni pes, com si fossin de palla. Al cap de molt de temps i de molta rehabilitació, et sembla que les cames comencen a tornar a tenir una mica de pes: lentíssimament, sents que comences a recuperar l'equilibri que havies perdut.

Això que passa físicament, passa també interiorment: hi ha un pes específic a dintre —que és intel·lectual, emocional i espiritual tot alhora—, fet de l'acumulació d'experiències conscients, és a dir, de vida ben viscuda, que és el que et permet trobar un equilibri sempre creixent. En aquest sentit podríem dir que l'equilibri és un fruit: no el trobes directament, sinó en la mesura que aprens a viure una vida ben viscuda. Això les persones buides, superficials, que viuen d'estereotips no saben ni que existeixi. Llàstima...