Bons propòsits per a viure de veritat

11. En comunitat

Fins aquí la mil·lenària proposta de Benet de Núrsia:

ora, lege, labora, rege te ipsum, in comunitate.

No és una proposta passada;

és atemporal.

És veritat que la proposta de Benet de Núrsia (s. V-VI) s'adreçava a unes persones determinades: els monjos, però també és cert que una proposta valuosa pot ser aplicada perfectament en qualsevol època i context, que es mostrarà tothora plena de sentit.

Avui mateix, tot i l'ambient fortament secularitzat i ple d'individualisme, té tot el sentit la proposta de fer-ho tot en comunitat, és a dir, comptant amb els altres. Potser la primera virtut que té aquesta proposta és cridar la nostra atenció i alertar-nos sobre la poca-solta de creure's suficient en tota circumstància i ocasió. No hi ha ningú que hagi vingut a la vida tot solet, que es pugui realitzar com a persona comptant només amb ell mateix i que no hagi de menester l'ajut dels altres al llarg dels seus dies.

No es tracta pas d'ofegar la pròpia personalitat ni de convertir-se en una mena d'ovella, que no sap anar enlloc més que allà on van totes les altres —i ara!—, sinó de tenir present que no estic sola al món i que la meva vida té sentit només quan beneficia els altres. Necessito els altres per a tot, sobretot per a créixer. Si no ho acabem de veure clar, podem anotar en un full el nom de cada una de les persones de qui hem après alguna cosa de bo. Moltes ens han ensenyat en positiu —amb les seves bones actituds— però també algunes ens han ensenyat en negatiu, tot fent-nos exclamar amb convenciment: «De cap manera no voldria pas tornar-me així!». 

 

Bons propòsits per a viure de veritat

10. Regeix-te tu mateix

La vida, per a arribar a viure de veritat,

l'hem de conduir com un vehicle

i no deixar-la a mercè del vent com si fos una fulla seca.

No és pas fàcil regir-se un mateix... Primer de tot has hagut d'aturar-te i pensar, fins a arribar a la conclusió que és el millor que pots fer. Després, com que no acostuma a ser pas el que fa tothom, has hagut de sostenir la pressió de l'entorn —l'explícita i la implícita— i aquí ja n'hi ha molts que fan figa, per allò del gregarisme. A partir d'aquí, com que el treball queda dintre de tu mateix, les pegues són d'una altra mena: tens ganes de deixar-ho córrer, mandra de continuar o alguna cosa que s'hi assembla. I si encara aguantes, que ja és un mèrit, et trobes que no saps ben bé com fer-ho, com si haguessis de conduir un cotxe sense haver-ne après.

Regir-se un mateix necessita un temps: un temps per a poder-me conèixer mínimament; un temps per a trobar els valors que podran sostenir fermament el meu projecte de vida; un temps per a començar a conèixer els rudiments de com conduir-se; un temps per a provar-ho, per a equivocar-me, per a aprendre de l'error i per a tornar-ho a provar, i no pas una sola vegada. Aprenent a regir-se un mateix aprenem un munt de coses bàsiques: les dificultats i, alhora, la necessitat peremptòria del treball interior, la humilitat i la modèstia que em desperta haver de reconèixer aquestes dificultats dintre meu, la temptació constant d'engegar-ho tot a dida, la murga del cant de les sirenes que sempre intenta distreure't de tot projecte que tingui una certa profunditat...

Però si aguanto, si tot i les dificultats continuo i no em rendeixo, començo a percebre el goig —un goig serè, profund i gens espectacular, que precisament em costarà de fer entendre al primer que passi— de començar a viure de veritat.

  

 

Bons propòsits per a viure de veritat

9. Treballa

Treballar no és cap maledicció,

sinó la manera normal d'anar millorant el món

amb la nostra actuació.

Alhora, si ho fem com cal, és així com ens realitzem.

Molta gent té una idea bastant equivocada de diverses coses, una d'elles la realització personal: es pensen que estar bé, ser feliç i gaudir d'un benestar suficient és fruit de reservar-se, de no fer res. I res més lluny de la realitat, tal com tothom en pot fer experiència. En una societat en què abunden els esquenadrets i els escarxofats, no és estrany que proliferi el culte fervent al dolce far niente.

No es tracta de valorar la persona amb criteris únicament productius i, encara menys, d'agitar-se —cosa nefasta— o d'anar pel món com un ventilador engegat, sinó de descobrir el valor del treball, de la pròpia aportació a la col·lectivitat que, a més d'enriquir els altres, segurament, sobretot ens enriqueix a nosaltres mateixos. Si un prepara, per exemple, un tema de reflexió sobre qualsevol punt, segur que serà el més beneficiat per aquest treball. Si ho fa mínimament bé, els receptors s'enriquiran amb les seves reflexions, descobriran potser alguna cosa desconeguda fins aleshores, redescobriran moltes realitats gairebé oblidades..., però, sens dubte, el qui en sortirà més enriquit serà sempre el qui ho ha preparat.

Aquest gran mestre de monjos que fou Benet de Núrsia, amb el seu ora et labora, ens proposa una vida equilibrada, oberta a la contemplació de la realitat més profunda, i també ocupada, laboriosa, dedicada a coses d'interès, sigui preparar el dinar, atendre una persona, escriure per compartir la pròpia reflexió o la pròpia experiència, netejar, endreçar, arxivar... Una vida així és una vida de qualitat, allunyada de l'ensopiment, de l'egocentrisme i de qualsevol dels vicis que genera sempre l'ociositat.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

8. Llegeix

Llegir és alimentar el pensament.

Amb la lectura aprenem conceptes, experimentem sentiments,

reflexionem sobre moltes situacions que no hem viscut.

Llegint se'ns eixampla la vida.

Els llibres són bons instruments: ens acosten el pensament i la vivència de moltes persones que potser fa anys i panys que han deixat aquest món. No sempre podem sentir directament el raonament d'un pensador, però en tot moment podem llegir les seves reflexions recollides en un llibre. Si mirem enrere i pensem en el nostre creixement com a persones, segur que trobarem alguns llibres significatius que ens han eixamplat horitzons i ens han enriquit en molts aspectes.

És ben veritat que un bon llibre pot ser tan beneficiós com la companyia d'un bon amic. Tanmateix, quantes dificultats tenen encara avui moltes persones —i en les nostres latituds!— amb la lectura... Dificultats en la comprensió, potser per manca d'atenció, potser per un vocabulari tan reduït, que és gairebé esquelètic, falta d'estímuls per a avançar, manca de guiatge per a aprofitar els esforços i un llarguíssim etcètera. Aquest panorama no ens hauria de desanimar, sinó engrescar-nos a fer un voluntariat assequible per a molts de nosaltres i molt útil per a moltes persones que han tingut la desgràcia de tenir una formació escarransida i plena de llacunes.

El saber més bàsic és llegir i escriure. Si llegir és un aliment per a la vida, escriure ens permet una comunicació profunda i treballada, reposada i beneficiosa per a tots els qui la comparteixen, començant pel qui escriu. Un exemple? Aquest mateix blog. Sabem llegir, i la lectura ens enriqueix i ens aporta molt. Sabem escriure? Per què no escrivim? Si és per falta d'idees sobre què escriure, us en puc oferir un munt: a) Escriure cartes a persones que són lluny, que estan soles, que no poden sortir (proveu-ho i ja veureu quina alegria els donareu). b) Escriure un diari, de les vacances, d'una malaltia o una rehabilitació, del que penso i sento... c) Escriure records, per exemple, de les persones interessants que he tingut la sort de conèixer i de tractar... d) Escriure sobre projectes que m'agradaria tirar endavant en una etapa futura...  En voleu més?

 

 

Bons propòsits per a viure de veritat

7. Prega

Pregar és un bon propòsit per a viure de veritat,

per a tothom, sigui creient o no.

És una invitació a anar una mica més enllà

de les coses materials

i a obrir-se a tot el que existeix.

Llegim-ho com el que és: una proposta que neix de l'experiència i que convida a fer experiència per a viure de veritat. És com una campana de so vellutat, que avisa i convoca tothom qui vulgui ser convidat. No es necessita res previ per a pregar, ni tan sols la fe. Jo entenc aquesta proposta com una invitació a no quedar-nos encasellats en les coses materialment comprovables, com si estiguéssim obligats a donar sempre voltes per un pati petit i tancat, sense ni intentar de treure el nas i mirar per damunt de la tanca que el delimita.

El món immaterial és infinitament més gran que el món d'allò que es veu, es toca i es pot mesurar de diverses maneres. Sempre m'ha semblat una niciesa —amb tots els respectes— reduir el meu camp de visió, de percepció i d'experiència a allò que fins avui he pogut experimentar. Per què m'entesto a viure com aquell quisso que l'amo té lligat a un arbre, al qual dona voltes tota l'estona: no para de moure's i de trotar, però en realitat no va pas gaire lluny... I negar d'entrada que pugui existir res que jo no hagi ni endevinat prèviament em sembla —també amb tots els respectes— ben bé una exhibició lamentable de suficiència, com si jo fos una mena de superhome que tingués la missió de repartir llicències al que pot existir i al que no.

Tornem a la proposta de pregar. Entrem en contacte amb qualsevol parcel·la del microcosmos (plantes, bestioletes diminutes...) i, si ens és possible, anem almenys una vegada de nit a ple camp, en un paratge sense il·luminació, i contemplem en silenci el cel estrellat. I després, amb el cor quiet i sincer, deixem aflorar els nostres sentiments i pensaments, i comuniquem-los, segurament sense paraules —no calen—, perquè sempre som misteriosament escoltats i acompanyats.