21. L'egocentrisme,

uns bolquers de creixença

Quan som petits som el centre de la vida familiar:

les nostres necessitats marquen els horaris

i sovint fan canviar els plans dels pares.

Quan era xica i anàvem en tramvia, em deixaven sempre la finestra per a mi, perquè els meus germans eren més grans que jo. Els pares em donaven la mà i adaptaven la velocitat del seu pas a la meva, més lenta. Quan ja podia portar l'abric que la meva germana havia deixat perquè li venia petit, m'hi feien unes grans vores, que any rere any la mare anava deixant anar perquè em pogués durar unes quantes temporades, tot i que creixíem com carbasseres. Tot era de creixença: abrics, faldilles, jerseis, jaquetes... Però els bolquers no ho són, de creixença, perquè de seguida que creixem una mica ja no els hem de menester.

Quan som petits som el centre, fins que la pròpia maduració i els altres ens porten a deixar de ser-ho. Hi ha algunes persones, però, que continuen centrades en si mateixes: elles mateixes són el seu punt de referència i no tenen més horitzó que el seu. No saben escoltar, no saben acollir, no tenen lloc per a res que no sigui seu. El seu ego, com un globus que no para d'inflar-se, ocupa tot l'espai. El món per a elles no existeix, ni el més enllà, ni potser els que no són de la seva família... Quina pena!

Com defensar-se d'aquest enemic que esclavitza tanta gent? L'empatia ens pot ajudar a fer-nos càrrec de la situació dels altres, sovint bastant més complicada que la nostra. De fet, la interrelació amb els altres és el que ens pot ajudar a descentrar-nos, a deixar d'estar centrats en nosaltres mateixos, a sortir de la presó del nostre ego. Llavors, quan ho he aconseguit ja una mica, és quan començo a ser una persona centrada. Tinguem present que tota persona humana és per als altres; quan ens donem és quan ens trobem, quan ens sentim plens i contents, no quan ens dediquem a l'autobombo, una activitat pròpia de fantasmes, en el sentit que recull el diccionari: «Persona que fa el fatxenda, que presumeix molt, però que no respon a les expectatives que desperta». El meu condol més sentit per a ells i, sobretot, la meva més càlida felicitació per als qui abandonen per fi l'egocentrisme, veient que no du enlloc.

 

20. L'agitació,

cansar-se per no res

Agitar-se no serveix per a res.

És un succedani de fer, d'actuar o de crear

que desconnecta connexions interiors

i t'arrenca del propi centre.

Agitar-se és propi del qui s'enganya, del qui no sap ben bé qui és, quin és el seu rol i la seva missió. Sovint és el tram final d'un trajecte cap enlloc, en què ja fa força temps que anem a tomballons. ¿No us ha passat mai que, després d'una senyora ensopegada, tot i que no arribeu a caure, feu una bona colla de passes trontollant abans de recuperar del tot l'equilibri? Doncs això. Cansa molt, agitar-se, i no reporta cap profit, perquè la connexió interior ja ha saltat pels aires fa estona i anem rebotant pertot arreu, com una pilota embogida. Beneficis? Cap ni un. No tenim altra sortida que aturar-nos, tot i que reconec que no és pas fàcil per al qui s'agita per costum.

Quedar-se quiet permet refer-se, recuperar l'equilibri, tornar a la bona conducció de la pròpia vida, per a la qual no hi ha pràctiques, ni exàmens ni carnets, però que és imprescindible si no volem estavellar-nos contra la realitat i convertir-nos en un munt de faramalla inservible.

Si fos capaç d'escoltar, podríem proposar al qui s'agita revisar les seves motivacions reals i anar ajustant una mica més a la realitat el que proclama als quatre vents. Per què t'agites? Perquè et sembla que així arribes a més objectius en la teva actuació? Què pretens, exactament? Obtenir la patent de persona eficient?, de persona important?, imprescindible? Pretens marcar distàncies amb el comú de la gent?, distingir-te? Tal vegada busques protegir-te de prendre qualsevol compromís expandint aquesta fama de ser una persona ocupadíssima?... Si alguna cosa no lliga, val la pena d'ajustar-la, perquè enganyar-se és notori i fa molta pena.

 

19. El fatalisme,

un fiscal sota la pell

En el fatalisme tot està predeterminat:

tot s'acaba malament. 

Només me'n puc desempallegar

quan li arrenco el llençol sota què s'amaga,

com un vulgar fantasma.

Sempre ens fa creure el mateix, el fatalisme: que no hi ha res a fer, perquè tot anirà tal com ha decidit prèviament el destí, i que contra el destí no val la pena de lluitar-hi, perquè el destí és el destí. Ah... I sembla mentida que ens creguem una falòrnia així, de mida natural, i que ni tan sols se'ns acudeixi de posar-la en dubte, prenent consciència que, en qualsevol situació, quan aconseguim de reaccionar, tot millora de seguida.

D'una manera col·loquial, podríem dir que el fatalisme és com un cubell on recollim tots els missatges negatius que ens van arribant al llarg de la vida —«és inútil esforçar-se», «no hi ha res a fer», «soc un desastre», «els problemes no tenen solució», «tot és culpa meva», «no me'n sortiré mai»...— que després arxivem i guardem amb tota cura, no fos cas que en perdéssim algun..., i comencéssim a aprendre a viure d'una manera més positiva.

Com podem veure, es tracta d'un enemic inoculat, que, endormiscats com acostumem a estar, no ens hem adonat ni de per on entrava, i hem deixat que ens anés entabanant... La millor manera de desempallegar-nos-en deu ser no fer-n'hi cas ni un minut més i posar en marxa amb decisió algunes tasques urgents: engegar a dida la idea del destí totpoderós, que és una gran falòrnia, fer servir la increïble força de la ment —que tenim tots— per a enfortir les actituds positives i posar en marxa alguna de les moltes capacitats de reacció, canvi i millora que tenim a dins, que depenen de mi, no del destí. Què romanços!

 

18. La vanitat,

un enemic de cartó pedra

El qui és mogut per la vanitat fa llàstima:

només es mou pel desig de ser notat i admirat,

és a dir, posa les expectatives a fora,

però tot ell és ple de fum.

Pretendre convertir la vida en un aparador és bastant patètic, entre altres coses, perquè generalment el que s'hi exhibeix és un gran bluf: dins d'un contenidor més o menys vistós no hi ha cap mena de contingut, res de res. Aparença, vacuïtat, pur artifici. Per això diem que la vanitat és ben bé un enemic de cartó pedra.

Si amb un enemic tan tronat ja ens sentíssim amenaçats, això seria senyal d'estar bastant malament, perquè quedaria molt clar que els pilars que aguanten la nostra vida són ben corcats. Moltes coses en la nostra societat són vanes: un gran espetec de platerets que primer eixorda, però no dura gens i s'esvaeix com si res. Davant l'aparença, la vacuïtat, el pur artifici, sorgeix el desig d'una més gran solidesa: no buscar coses que semblin importants, sinó que ho siguin; no limitar-se a exhibir actituds espectaculars, sinó adquirir actituds valuoses per si mateixes. M'explico? Aquí ens juguem una cosa substancial: experimentar buidor o plenitud.

La vanitat té també el sentit de vanaglòria, de suficiència, d'ínfules, de fatxenderia..., fruit d'un ridícul malentès: no hi ha capacitat, do, talent o habilitat que neixi únicament d'un mateix; tot ho hem rebut, i, en el millor dels casos, ho hem volgut i pogut cultivar, treballar, fer créixer, que és ja en si mateix un gran regal rebut gratuïtament. Em sembla que la millor manera de protegir-me d'aquest enemic no és evitar-lo, sinó sobrepassar-lo. Des del desig infantil de ser notat i admirat, avançar fins a anar aprenent a percebre'ns vius, únics, lliures, poc o molt capaços en algun aspecte, lluminosos, plens de possibilitats humanes i humanitzadores, cosa que és infinitament més interessant. Si ho pensem bé, al costat d'això, qualsevol suficiència o ostentació faria riure, si no fes plorar de pena.