19. El fatalisme,

un fiscal sota la pell

En el fatalisme tot està predeterminat:

tot s'acaba malament. 

Només me'n puc desempallegar

quan li arrenco el llençol sota què s'amaga,

com un vulgar fantasma.

Sempre ens fa creure el mateix, el fatalisme: que no hi ha res a fer, perquè tot anirà tal com ha decidit prèviament el destí, i que contra el destí no val la pena de lluitar-hi, perquè el destí és el destí. Ah... I sembla mentida que ens creguem una falòrnia així, de mida natural, i que ni tan sols se'ns acudeixi de posar-la en dubte, prenent consciència que, en qualsevol situació, quan aconseguim de reaccionar, tot millora de seguida.

D'una manera col·loquial, podríem dir que el fatalisme és com un cubell on recollim tots els missatges negatius que ens van arribant al llarg de la vida —«és inútil esforçar-se», «no hi ha res a fer», «soc un desastre», «els problemes no tenen solució», «tot és culpa meva», «no me'n sortiré mai»...— que després arxivem i guardem amb tota cura, no fos cas que en perdéssim algun..., i comencéssim a aprendre a viure d'una manera més positiva.

Com podem veure, es tracta d'un enemic inoculat, que, endormiscats com acostumem a estar, no ens hem adonat ni de per on entrava, i hem deixat que ens anés entabanant... La millor manera de desempallegar-nos-en deu ser no fer-n'hi cas ni un minut més i posar en marxa amb decisió algunes tasques urgents: engegar a dida la idea del destí totpoderós, que és una gran falòrnia, fer servir la increïble força de la ment —que tenim tots— per a enfortir les actituds positives i posar en marxa alguna de les moltes capacitats de reacció, canvi i millora que tenim a dins, que depenen de mi, no del destí. Què romanços!