Ser una persona lluminosa

No podem pas aspirar a tenir en tot moment idees lluminoses; això depèn més de les idees que de nosaltres mateixos. El que sí que està a les nostres mans és anar aprenent de mica en mica a ser persones lluminoses, a reflectir la llum cada cop més clarament.

Jo en conec, de persones lluminoses: no criden gens l'atenció, però després d'estar amb elles tens més pau, més lucidesa, més força, i, cosa curiosa, et fan venir ganes de reflectir, tu també, la llum que vas descobrint al llarg del camí. També conec gent que mereixeria el qualificatiu d'apagallums: en tot troben pegues, esculls, dificultats, desencerts i, cosa pitjor, descobreixen suposades males intencions en tothom. I entre les unes i les altres, un gran ramat de persones que pensen que la llum és únicament allò que paguem cada mes a la companyia corresponent. No saben ben bé si pugen o si baixen; més que viure, van fent la viu-viu, i no els vinguis amb romanços.

Ara és quan em cal la cadira de pensar. No tant per a triar quin dels tres perfils m'atreu més (per a fer d'apagallums no val la pena posar-s'hi i per a fer la viu-viu tampoc), sinó per a veure fins a quin punt estic en camí de ser una persona cada cop més lluminosa o, al revés, cada vegada més enfosquida i enfosquidora.

Perquè un mirall pugui reflectir la llum ha d'estar ben net, perquè si està entelat no reflecteix pas res. Això em fa pensar en la consciència que puc arribar a tenir, de mi mateixa, dels altres i de les coses. Aleshores puc descobrir dins meu una llum tènue, molt sovint feble, però càlida i única, i també una llum que ve de més enllà de mi, que veig brillar molt sovint en els altres, en la natura i també en la profunditat del pensament.

Ja tinc llum per a reflectir.

Fer-se resistent

Aprendre a viure comporta també anar-se fent resistent. Si no, malament rai: qualsevol coseta de no res ens farà anar de corcoll o ens deixarà desactivats. Com ens anem fent resistents? Doncs, és ben senzill: resistint.



Cada dia ens brinda tota mena d'ocasions per a resistir, externes i també internes: resistir al cansament, a l'avorriment, al mal humor, resistir al desànim, a les ganes d'engegar-ho tot a rodar, al fort desig d'enviar algú a pastar fang... Mantenir-me ferm en les meves  conviccions i actituds pacífiques, faci el que faci el sapastre del garrot que amb autoritat o sense es dedica a repartir llenya d'una manera o d'una altra, imposant el seu criteri.

No es tracta de reprimir els sentiments, ni d'enyorar el tipus de vida que feien els ciutadans d'Esparta, però tots hem conegut algun "reiet del meu cor" que ha crescut sense ni un bri d'exigència al seu voltant i entremig de cotó fluix, no fos cas, "pobret", que topés contra alguna cosa dura i li sortís un blau, i hem arribat a la conclusió que no hi ha qui l'aguanti. Per sort, la vida, tard o d'hora, li propinarà un parell de cleques ben donades i, probablement, començarà a fer-se una mica més resistent. I més suportable.

A tots ens agrada un cos resistent, àgil, ben entrenat, i, sobretot, un esperit fort i alhora flexible, resistent, en una paraula. Però ni una cosa ni l'altra no s'improvisa en un moment. Val la pena d'aprofitar tota ocasió per a resistir i fer-se més resistent.

Viure-ho tot
com una oportunitat

Segurament aquesta és la clau del creixement humà i de la saviesa de la vida: viure tot allò que passa com una oportunitat, per costerut que sigui. Si m'entristís amb la realitat que em toca viure o m'hi enfadés em faria mal i no en trauria res de bo.

Seria com si llancés un bombó al contenidor de les deixalles orgàniques perquè el paper que l'embolica té un color que no m'acaba de fer el pes. Quina ximpleria!, podríem dir, i amb raó.

Si és bo viure-ho tot com una oportunitat, per què ho deu ser? Segurament perquè tot, per més advers que sembli i que sigui, és exactament això: una oportunitat, una bona ocasió per a aprendre i per a créixer.

Davant d'això, doncs, per poc sensat que siguis, et surt de dintre un propòsit ben senzill, tot i les seves dificultats: viure cada dia com el que és, una ocasió única, una gran oportunitat per a créixer. Em cal obertura per a acceptar positivament el que hagi de venir sense saber ni poc ni gaire de què es tractarà. Aquest pas d'encaixar primer de tot la incertesa sobre "el menú" de cada dia és molt important, i és ja en ell mateix la prova que començo a viure-ho tot com una oportunitat.

El deixeble va preguntar: "Mestre, com s'aprèn a encaixar la incertesa de la vida?". I respongué el mestre: "Encaixant-la".

Elogi de l'alegria tossuda

No em refereixo a l'alegria que encara té molt d'eufòria, que neix d'un balanç d'aspectes positius i negatius clarament decantat als positius, sinó a aquella alegria tossuda, que sap aferrar-se a la realitat, per més boteruda que sigui.


Aquesta alegria no té res a veure amb aquelles rialles d'anunci de clínica dental, és clar. Quan te n'ha passada alguna, estàs un temps que no saps parlar d'alegria. Després tornes a aixecar el cap i t'adones que has fet un passet més en això de saber viure: arran de terra descobreixes més clarament petites coses que tenen un gran valor, un valor que en circumstàncies normals no havies sabut detectar, i descobrir-les et fa sentir agraït, content i et deixa un particular regust de victòria immerescuda.

L'alegria aquesta de què parlem té molt de realisme, d'humilitat, de llibertat, de fortalesa, també d'una certa saviesa, de creixement allà on tot això ja semblava ben bé impossible.

I, curiosament, la puc començar a experimentar quan he abandonat la vana pretensió d'explicar-ho tot, d'entendre-ho tot, de planificar-ho tot... Quan supero el somni de ser Déu i accepto de grat que sóc només (només?) una persona humana.

Mentir invalida

Popularment afirmem que al qui menteix li cauen les dents, una manera d'expressar que dir mentides no fa res més que rebaixar la persona que les diu. I aquest procés de rebaixar pot arribar fins a invalidar del tot el mentider.

La nostra pròpia experiència ens ho confirma amb rotunditat: quan un m'ha enganyat una vegada ja no me'l puc tornar a escoltar amb tota la confiança del món. Més aviat, quan se m'acosta de nou, no puc evitar posar-me a l'aguait, en estat d'alerta.

Hi ha moltes maneres de mentir: dir mitges veritats, generalitzar sense miraments, fer córrer notícies sense contrastar-les... Una dita prou coneguda afirma: "Si vols mentir, digues el que sents a dir". Estiguem alerta per no fer com una bona colla de bones persones que conec, que a poc a poc han anat perdent la rectitud en aquesta matèria. De tant parlar a la lleugera han acabat perdent la consciència de faltar a la veritat. Això, que és bastant gruixut, és també una llàstima.

I encara hi ha unes altres maneres de mentir no tan descarades, però més subtils i segurament més perilloses, perquè toquen les actituds més fondes, més vitals: ocupar-se més de semblar que de ser realment, instal·lar-se en la dissimulació, la indefinició sistemàtica, especialitzar-se tant a "nedar i guardar la roba"... que un pot acabar fàcilment perdent bous i esquelles, és a dir, perdent la roba i ofegant-se ell mateix en l'engany més lamentable.

Estimo la veritat?

No es tracta de respondre "sí" o "no" com si fos un test, sinó de revisar com estic en aquest aspecte tan central: veure la realitat sense judicis previs ni pors m'acosta a l'objectivitat; mantenir prejudicis, creure a ulls clucs el que sento dir... me n'allunya.

Si no estimo la veritat no puc viure autènticament. No és pas una qüestió matisable. Caixa o faixa. Per tant, val la pena que hi dediqui temps i esforç. Si no, pensant-me ser una persona, en qualsevol moment em trobaré reduïda a una mena de ninot. Cada dia he de fer servir els ulls per a veure clarament la realitat, i també el cap per a actuar sense enganyar-me ni enganyar.

Faré bé de prescindir dels prejudicis que tinc (tots en tenim) per no veure el que tinc a dins en comptes del que hi ha realment. Al capdavall, ¿sé ben bé d'on venen, els prejudicis que m'omplen el cap i el cor? Són judicis previs originats per vés a saber qui i en quina ocasió... Per què he de deixar que filtrin la meva percepció concreta de la realitat?

També faré bé d'espolsar-me el partidisme. A un culer a ultrança li costarà molt més que a mi apreciar un gol preciós d'un jugador del Celta, o del Júpiter, simplement perquè no l'ha fet un del "seu" equip. M'explico? En el fons el partidisme és un partit pres que m'impedeix obrir-me netament a la realitat tal com és. És una trampa que em duu lamentablement a l'única cosa que hauria de témer: l'engany.

Cada dia puc aprofitar moltes ocasions per a detectar i escombrar tots els obstacles que m'aparten de la percepció ajustada de la realitat: fílies i fòbies, exageracions, simplificacions, eslògans disfressats d'arguments... Mirant i pensant vaig aprenent a estimar la veritat.

Una cosa és una opció
i una altra, un dret

Aquesta distinció tan senzilla és imprescindible per a viure amb sentit, amb senderi, amb una certa objectivitat i dignitat. Si no distingíssim fàcilment una cosa de l'altra, malament rai: podria sortir de nosaltres qualsevol cosa i poc de bo.

Totes les opcions són igualment legítimes i respectables. I això val per a tot: l'esport, la política, el vestir i el menjar, la manera de distreure's... La meva àvia, que sabia molts refranys, tant en català com en castellà, en deia un de molt il·lustratiu del que afirmo: "Contra gustos nadie discuta, que por ser de gusto basta que guste". O aquest altre: "Contra gustos no hi ha res escrit". 

Podem triar seguir una opció o bé una altra, podem argumentar el que ens sembli sobre cada una de les opcions que es poden arribar a prendre. Una infinitat. Si bé és recomanable mantenir una actitud sempre respectuosa, perquè totes les opcions són legítimes, tant si les compartim com si no.

Ara bé, una altra cosa molt diferent és un dret, tot i que anem a parar sempre a la mateixa actitud: el respecte. Un dret no és opcional, no és un gust subjectiu, una cosa que jo pugui tractar de la manera que em sembli... Un dret està sempre vinculat a una persona, "és" d'algú. I s'ha de respectar sempre. Només faltaria! Veure clara aquesta senzilla distinció ens assegura evitar moltes arbitrarietats i no caure en la barbàrie més matussera i casposa.

Alerta amb els sofismes!

Alguns diran: "els soquè?" Però, tranquils, que el diccionari està sempre a punt per a ajudar-nos. Diu que un sofisma és un "argument capciós (és a dir, fet amb astúcia per enganyar) (...), que fa passar com a veritat el que és fals".

Si volem aprendre a viure de debò, saber destriar el que és veritat i el que és una enganyifa no és pas una qüestió menor. Ja està bé, molt bé, no ser malpensat ni suspicaç, però tampoc no es tracta, com diem popularment, d'anar amb el lliri a la mà. Una cosa molt bona és tenir bona fe i una altra de molt diferent és fer l'idiota.

Avui dia que ens arriba tanta informació (una autèntica allau) se'ns fa més necessari que mai estar alerta i saber qui hi ha darrere de cada capçalera, emissora o canal. Comparant notícies de coses que hem presenciat ens anirem fent una idea força exacta del grau d'objectivitat de cadascú, i sabrem a qui podem fer cas i a qui no.

Hi ha un sofisma que ja fa molts anys que ronda: quan procures viure sòbriament (sigui per necessitat, per filosofia o per franciscanisme, que també és legítim!) sempre hi ha alguna veu que invoca la necessitat d'anteposar la viabilitat del sistema econòmic a la meva llibertat. Com si jo tingués l'obligació moral d'apuntalar un sistema econòmic que ningú no m'ha consultat si era del meu grat, si em semblava prou just i humanitzador.

Últimament n'he ensumat un altre: he sentit parlar de concòrdia i d'unitat (que sona molt bé, la veritat), quan corresponia parlar de respecte a un dret concret. Poso un exemple que em sembla molt clar. Si un ciclista no respecta el semàfor vermell i envesteix un pobre vianant, oi que no pertoca d'esgrimir l'argument que tothom acostuma a tenir una part de raó? Doncs això. Ull viu!

Aprendre a ser més clarividents

Caldrà que ens apliquem a treballar molts aspectes que ens emboliquen la troca i ens aboquen a la confusió. Alerta amb els sofismes, els prejudicis, el partidisme, les fílies i fòbies, les simplificacions i també les exageracions, qualsevol partit pres...


Cada dia llegim i sentim informacions de tots colors, també en les circumstàncies tan extraordinàries que acabem de viure (els atemptats terroristes al nostre país). Evidentment, el rebuig més decidit i total a aquesta mena d'actes; només faltaria! Però em sembla que això és tan clar ("el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú"), que ja no cal ni clarividència perquè salti a la vista.

El que em preocupa més, en un cert sentit (enteneu-me bé), no és tant que els malfactors cometin actes abominables, cosa que tots podem esperar ("qui t'ha d'emmascarar sinó una paella?"), sinó que cometin accions censurables els que teòricament consten com a gent de bé o que tenen l'obligació de ser-ho. No sé si m'explico prou clarament... Aquí hi veig tant el miserable que aprofita l'enrenou i la confusió dels atemptats per a rampinyar tants pernils com pot, com el mandatari que no ha fet res de res i que quan finalment arriba procura, sobretot, fer-se notar; o aquell reietó que pressiona perquè li facin fotos quan visita els ferits (interès per l'altre o per la pròpia imatge?), sense deixar de mantenir una més que sospitosa connivència (llegiu-hi venda d'armes i diversos negociets...) amb els països que financen els malfactors que han fet aquests ferits...

En voleu una de més grossa? Doncs aquí la teniu: els manaies que han mantingut i mantenen apartats els mossos d'esquadra de l'Europol, o han interceptat avisos concrets d'alerta d'atemptat i després corren a fer compareixences a la premsa i s'omplen la boca de paraules que sonen molt bé, com ara "unitat" i "col·laboració"... 

Estic ben convençuda que és aquí on fa falta d'una manera molt especial exercitar la clarividència, per no acabar com tants combregant amb rodes de molí. Jo no puc evitar que alguns cometin actes impropis de persones honestes, però no em vull doblegar a veure-ho bé, com si fos normal. Matisar és necessari, però el que és admirable no es pot confondre mai amb el que és fastigós.

Elogi de la clarividència

La clarividència és veure-hi clar, distingir les coses tal com són, no confondre's... Pressuposa mantenir un nivell mínim d'objectivitat, lluny d'opinions arbitràries, exabruptes i també de la moda, que vol imperar en aquest àmbit com en tots.

Si realment volem viure de debò, haurem de reconèixer que veure-hi clar és fonamental i decisiu en tot lloc i moment. L'experiència demostra que no és qüestió únicament de cultura o de formació. Hi ha gent sense estudis que és clarivident i altres que podrien empaperar-se l'habitació amb els diplomes obtinguts que no ho són pas gaire.

Tot i ser tan necessària la clarividència, avui com sempre, hem de convenir que és un bé més aviat escàs. També estarem d'acord a dir que està a les nostres mans procurar ser una mica més clarividents. 

Tots sabem el conte del vestit de l'emperador, en què uns engalipadors amb molta psicologia, traça i penques l'arriben a convèncer del gran valor de la tela que li proposen per a fer-li el millor vestit del món: una tela que només veuen els intel·ligents. Tots fan la comèdia per no passar per rucs. Finalment el qui trenca l'engany de masses és un nen petit que veu passar la comitiva: "L'emperador va despullat!" És l'únic que veu les coses tal com són. 

És un conte ple de saviesa. I un toc d'alerta que ens convida a no beure a la pica dels indiots, per no acabar combregant amb rodes de molí. Perquè la situació que descriu es repeteix a cada generació amb variacions molt lleus.

Que en sóc, de desconcertant!

Sovint faig allò que no voldria fer mai. Com més convençuda estic de la importància d'un aspecte, més forta és la pulsió que sento dintre meu de l'aspecte contrari. Al mateix temps, allò que proclamo als quatre vents sovint és el que em costa més de fer.

Fins a tal punt sóc desconcertant, que neix en mi una mena de necessitat imperiosa de tapar aquest desconcert amb una mena de "decorat", en què tot lliga. Es tracta d'un autoretrat molt "arreglat", en què se'm veuen totes les gràcies, i tots els meus descosits són màgicament dissimulats o, encara pitjor, traslladats al retrat dels altres. En aquest darrer cas, els meus descosits són normalment molt ben destacats perquè es vegin bé. 

El pitjor del cas és que aquest mecanisme amb què ens defensem del desconcert és inconscient. És com si a casa tingués una mena de fantasma, que noto, però que sempre se m'esmuny, amb qui no puc parlar obertament, de tu a tu, a cara descoberta.

Val a dir que el desconcert que em provoquen les meves incoherències internes és difícil de mastegar i encara més difícil de pair. També hem de reconèixer que no estem gaire ben preparats per a encaixar tot allò que no ens agrada de nosaltres mateixos. De tota manera, viure amb un fantasma tampoc no és gaire confortable...

Se m'acut una bona manera de créixer: anar amb la cadira de pensar a trobar el meu fantasma, la meva realitat desconcertant. Res d'evitar-lo o d'esquivar-lo. Sortir-li a l'encontre, mirar-lo a la cara i començar a jugar a descobrir les sis diferències entre la meva realitat sovint desconcertant i l'autoretrat que m'he anat fabricant sense ni saber-ho.

Us prometo que és molt interessant!

Som com una ceba

Sí, som com una mena de ceba. Ho dic per les diverses capes que tenim sense saber-ho gaire. També hi ha persones que ho són perquè, en lloc de ser confortables fan plorar els qui tenen a prop. Tant de bo que no siguem d'aquestes...

Normalment estem convençuts, amb la millor bona fe, que ens coneixem molt bé; i no és pas així. En tot cas, el que tenim bastant conegut són les capes de sobre de la nostra personalitat, aquella petita part en què la persona es barreja amb el personatge. Per sort, de tant en tant es presenta una crisi inesperada (totes les crisis ho són, d'inesperades) i, si no estem absorts del tot en les nostres lamentacions, podem descobrir alguna cosa interessant sobre nosaltres mateixos.

Com aquell home que gairebé presumia de tenir-ho tot controlat, fins que la vida li va clavar un cop baix i tot ell es va esmicolar com una fràgil terrissa. Pobre home..., s'ho va passar ben malament, però com que no va perdre gaire temps llepant-se les ferides, el seu desconcert el va empènyer a descobrir al seu moment que això de tenir-ho tot controlat no era un tret que el definia, sinó més aviat una mena d'anunci promocional d'ell mateix. 

Que poc sabem de nosaltres mateixos...! Davant d'això, jo mateixa em recomano humilitat i ganes renovades d'anar endins.

Més sobre la caixa de ressonància

Anthony de Mello, un jesuïta indi, terapeuta i escriptor molt llegit, afirmava en un curs: "Una cosa és el dolor i una altra el sofriment". Recordo que, en llegir-ho, no hi vaig veure res més que dos sinònims. Ara comprenc que es referia també a la caixa de ressonància.

Parlava concretament de l'experiència que fa patir, una experiència que tard o d'hora tots vivim, perquè viure-la no depèn pas del fet que ens vingui de gust o no. Si fos així, no programant-la ja hauríem acabat. Toca quan toca i no ens demana permís ni cita prèvia.

Amb aquesta frase, Anthony de Mello diferenciava el dolor objectiu (una pèrdua, sigui una malaltia, la mort d'algú que estimem, el distanciament d'algú amb qui vivíem molt units...), de la vibració amplificada d'aquest dolor, que ell anomenava sofriment i que és produïda per moltes expectatives que havíem deixat créixer com una mala herba al voltant d'això que acabem de perdre. Vet aquí la caixa de ressonància...

Segurament, tots hem viscut totes dues coses, i, si encara no, reflexionar sobre tot això ens pot ajudar força al moment que ens toqui experimentar-les. Com he dit una mica de passada, les expectatives són com una mena de males herbes que se'ns fiquen pertot arreu i ens ho fan malbé tot. Més valdria prescindir-ne. Aquesta és la conclusió a què he arribat. Perquè, fet i fet, per a què serveixen? Per a distorsionar la realitat amb els meus somnis i per a fer-me patir més el dia que em toca el rebre. Voleu dir que paga la pena?

La caixa de ressonància

Encara que no ens ho sembli ben bé, tots en tenim, de caixa de ressonància, i prou la portem sempre posada. Així, doncs, no és pas una peça exclusiva d'alguns instruments musicals. Dins nostre amplifica vibracions, per a bé i per a mal.

Aquests dies que fa tanta calor, la caixa de ressonància funciona a tot drap. O quan fa molt de fred, tant se val... Si estem a trenta-dos graus, això no és pas obra de la meva caixa de ressonància: és que objectivament fa molta calor. El que passa és que si tant ho dic i ho redic, encara en tindré més, de calor. O, si no, feu la prova i ja m'ho sabreu dir. 

La focalització subratlla i ho amplifica tot, i de quina manera! Si no em puc ventar, ni refrescar, si no puc fer baixar una mica la temperatura fent corrent d'aire o connectant l'aire condicionat, segurament el que em sortirà més a compte serà desconnectar la meva caixa de ressonància. El termòmetre marcarà el mateix, però, probablement, sense deixar anar tantes exclamacions, lamentacions i escarafalls no em sentiré tan rebullida. I segurament els altres que m'envolten també m'ho agrairan de tot cor...

Bromes a part, estic convençuda que ens convé, i molt, de tenir més consciència d'aquest element que duem incorporat i d'aprendre a desconnectar-lo de tant en tant. Al capdavall, com menys escarafalls fem, més benestar tenim, oi?

Del vi, el temps en fa vi ranci
o vinagre

Per tant, no tot ho devem només al temps passat. Els anys viscuts poden haver estat ben viscuts o no gaire ben aprofitats. L'experiència ens ensenya que no sempre la persona amb més anys és la que té més saviesa.

El pare d'una amiga meva, un octogenari amb tot el seny, s'afarta com un lladre de tot allò que no li convé, sembla que només visqui per espaterrar els coneguts, es queixa de tot com un rondinaire professional i no hi ha manera que accepti amb un sa realisme que la suma d'anys comporta, naturalment, una bona colla de limitacions. Estar a prop seu és una autèntica penitència. Aquest bon senyor no està al segon curs, ni tan sols al primer: està a P3! Tots els anys viscuts no li han servit més que per a avinagrar-se, i de quina manera.

És el rei de les queixes i les lamentacions, però no de l'agraïment, el somriure i el bon humor. Ni del sa realisme que porta a la veritable saviesa. De què li ha servit viure més de vuitanta anys? De ben poc, perquè s'ha convertit en una mena de vinagre piquent per a tots els que té al voltant. 

D'ençà que naixem, ja ho sabem que, si no ens morim, ens farem grans i tindrem limitacions: l'un en la mobilitat, l'altre en la vista o en l'oïda, l'altre en la memòria... Ja ho sabem que és penós, però, si som raonables, haurem de reconèixer que prenent-ho amb paciència, les limitacions ens ensenyaran moltes coses: que no ho puc tenir pas sempre tot; que segurament hi ha moltes coses que no havia valorat mai i que tenen molt més valor que no em pensava; a sentir i expressar un agraïment sincer; potser també a no fer tants escarafalls d'allò que han experimentat totes les generacions d'ençà que el món és món...

Si volem arribar a grans madurs i gustosos com un glopet de vi ranci, no badem. Les dificultats que cada dia ens presenta són els diminuts esglaons que ens duran fins a l'autèntica saviesa de la vida. Tot és una oportunitat, que cal no desaprofitar. 

Hi ha coses de primer curs...

I altres que són de segon. De primer curs seria estimar, ajudar, cosa bona entre les bones, essencial, necessària, imprescindible. I de segon curs seria deixar-se estimar o ajudar..., una cosa igualment bona, necessària, essencial, però més difícil de fer.

Això del primer i el segon curs és una manera de dir que hi ha coses més fàcils, que és lògic que aprenguem primer, i altres que no ho són tant, de fàcils, perquè només les podem fer quan tenim més maduresa, un ego més primet i desinflat, una bona dosi de realisme, d'humilitat i de paciència.

Mentre ajudo, em basquejo, estimo generosament, suo pel bé d'algú altre, encara puc sentir-me valuós, important, protagonista al capdavall, i el meu ego pot estar infladet, satisfet, llustrós i tot. Però quan és un altre el qui m'ajuda, tot això cau com les fulles seques a la tardor. L'autocomplaença ja no m'hi cap, ni la presumpció, sigui de la mena que sigui. És com si l'estança s'hagués encongit i l'ego ja no m'hi entrés ni embotint-lo: tot l'espai l'ocupa la realitat.

Estar malalt, fer-se gran, tenir dificultats és penós, no dic pas que no; però és una ocasió magnífica per a conèixer millor la meva naturalesa, la meva persona, amb tot el conglomerat de pensaments i sentiments, i per a desinflar una mica l'ego, ben bé com si li traguéssim el tap.

Sóc com una casa deshabitada?

Seria una autèntica llàstima. Massa gent hi ha que ho és, com una casa deshabitada. Què pensaríem d'una persona que, tenint una gran mansió, visqués al jardí, encabida a la caseta del gos? Doncs així sóc jo sempre que oblido el meu món interior.

Per què visc per fora, si el millor és a dintre? La superficialitat em fa molt de mal... Em pren el bo i millor de la vida. És com si m'ensenyés a llençar el bombó i a quedar-me el paperet que l'embolica; ben planxat i plegat, això sí. 

El problema de les cases que no s'habiten és que fàcilment es van tornant a poc a poc inhabitables. Alguna gotera, una finestra que no ajusta bé, problemes en les canalitzacions, l'aixeta de pas que es va rovellant, una teula que vola un dia de grans ventades... Cada pega mirada sola és poca cosa, però tot plegat va fent feix i arriba un dia que està tan deteriorada que ja se'm fa difícil viure-hi. Fins i tot les ortigues i els esbarzers em dificulten d'arribar a la porta.

Un cop més, allò que passa materialment a fora és una bona imatge del que ens passa a dintre. Tant en l'aspecte intel·lectual, amb la reflexió, com en el més afectiu, amb el record agraït, com en el més espiritual, amb la contemplació comprensiva i silenciosa de la realitat, és bo que cultivi el món interior, no fos cas que em trobés un mal dia que les bardisses em priven d'accedir-hi. Seria com despertar-me encaixonada dins la caseta del gos.

Reaccionar

Aquest impuls vital de primera categoria ens ha salvat molts cops d'acabar de ser engolits del tot per qualsevol dels remolins que aquí i allà, com un parany, ens obliguen a anar amb els ulls ben oberts per no acabar malament.

I acabar malament pot voler dir moltes coses: embarrancar-se, equivocar-se de camí o de trencall, sobretot encallar-se, deixar-se anar en qualsevol llot enganxós, fins a no tenir ja sortida. I l'experiència ens ensenya que precisament en un mal moment és quan es manifesta la capacitat de reacció. On va i d'on ve, aquesta poderosa capacitat? Normalment, quan hem reaccionat ens quedem tan alliberats, que ja no se'ns acut plantejar-nos res més enllà d'exhalar un sospir d'alleujament.

Reaccionar apunta a restablir, refer, retrobar, allò que havíem estat a punt de perdre. Desemboca en una nova plenitud que havia estat en joc, en una energia que, lluny de malmetre's, s'ha revifat sense que sapiguem gairebé com.

I d'on ve, aquesta força? Indiscutiblement, de dintre. Cadascú, havent viscut la seva experiència, podrà determinar més exactament d'on, de què o de qui li sembla que ve, però tots farem bé d'observar amb molta atenció, humilment i amb tota cura aquesta meravella que és el nostre món interior.

Primavera = transformació

A la primavera cada any veiem la renovació de la natura i cada any ens meravella com si ho veiéssim per primera vegada. Les branques i els branquillons pelats i secs que semblaven ben morts durant tot l'hivern rebroten i treuen lluquets pertot arreu.

La natura és reveladora del que passa a fora i també del que ens passa a dins. També a dintre vivim experiències que s'assemblen bastant a la gelor de l'hivern i que ens deixen atuïts, mig glaçats i erts. És temps d'hivernar, només d'aguantar i resistir; no podem pas aspirar a més. Més endavant ja vindran temps millors, que seran com una primavera: les condicions milloraran, no seran tan dures i per dins ens sentirem renovats, revitalitzats.

Tenim la capacitat de reaccionar, d'aixecar el cap i de respirar de nou a ple pulmó. Vivim normalment posant en joc molt poques de les possibilitats que tenim. Diu que tot just fem servir un deu per cent de la nostra capacitat cerebral... I físicament ens passa el mateix, i moralment, i espiritualment...

Però d'una banda ens costa de fer-nos-en el càrrec i, de l'altra, també ens costa admetre que hi hagi altra força que la nostra, i això de "fer-se a si mateix" que es diu tant ens fa anar de cap. Ho volem aplicar en tots els aspectes i ja no ens sabem adonar d'allò que no ve dels nostres propis esforços, sinó d'aquesta força indiscutible que ens transforma, com la misteriosa primavera fa reverdir els arbres secs.

Relaxem-nos, que només així podrem agrair de cor tot el que ve de més enllà de nosaltres, que és molt més del que se'ns acut d'imaginar, gràcies a Déu...

El sentit de la vida és estimar

Repassant la pròpia experiència, trobem que quan realment hem estat més feliços és quan hem estimat de cor, generosament, sense cap mena d'interès. Tot s'ha omplert de llum i de colors, aleshores, i ja no vèiem foscor per enlloc.

Això (veure què em fa feliç de veritat) és la prova dels nous. Estimar és el que veritablement dóna sentit a la nostra vida. Podem afirmar, doncs, que l'autèntic sentit de la vida és aquest: estimar.

Estimar vol dir moltes coses: comprendre, fer-se el càrrec, posar-se en la pell de l'altre, escoltar a fons, tenir en compte les opinions, les necessitats, els desigs de l'altre, respectar-lo amb tota delicadesa, no jutjar mai (i mai vol dir això: mai), no interpretar com si fóssim guionistes professionals, deixar espai, permetre que l'altre sigui com és i tingui defectes, com jo, com tothom. També vol dir ser amable, tenir bon humor i bones maneres, fer companyia sense envair, compartir els moments difícils amb el qui ho passa malament, però, sobretot, celebrar les alegries de l'altre i alegrar-se'n, donar un cop de mà, estar disponible, no enganyar ni dissimular, reconèixer amb senzillesa, doncs, fins i tot les pròpies mancances. I, a més, vol dir també deixar-se estimar i ajudar per l'altre (per als qui sabeu una mica de gramàtica, això és com la veu activa i la passiva), agrair i acollir l'agraïment sincer...

Per això, un home tan savi i tan bo com sant Joan de la Creu afirma amb la rotunditat del qui ha descobert una cosa essencial: "Al capvespre de la vida serem examinats sobre l'amor". I ens el podem ben creure, perquè no tenia un pèl de pallús ni d'engalipador.