Sóc com una casa deshabitada?

Seria una autèntica llàstima. Massa gent hi ha que ho és, com una casa deshabitada. Què pensaríem d'una persona que, tenint una gran mansió, visqués al jardí, encabida a la caseta del gos? Doncs així sóc jo sempre que oblido el meu món interior.

Per què visc per fora, si el millor és a dintre? La superficialitat em fa molt de mal... Em pren el bo i millor de la vida. És com si m'ensenyés a llençar el bombó i a quedar-me el paperet que l'embolica; ben planxat i plegat, això sí. 

El problema de les cases que no s'habiten és que fàcilment es van tornant a poc a poc inhabitables. Alguna gotera, una finestra que no ajusta bé, problemes en les canalitzacions, l'aixeta de pas que es va rovellant, una teula que vola un dia de grans ventades... Cada pega mirada sola és poca cosa, però tot plegat va fent feix i arriba un dia que està tan deteriorada que ja se'm fa difícil viure-hi. Fins i tot les ortigues i els esbarzers em dificulten d'arribar a la porta.

Un cop més, allò que passa materialment a fora és una bona imatge del que ens passa a dintre. Tant en l'aspecte intel·lectual, amb la reflexió, com en el més afectiu, amb el record agraït, com en el més espiritual, amb la contemplació comprensiva i silenciosa de la realitat, és bo que cultivi el món interior, no fos cas que em trobés un mal dia que les bardisses em priven d'accedir-hi. Seria com despertar-me encaixonada dins la caseta del gos.