29. Les expectatives

sobre els altres, un error estès

Els altres són i seran com voldran,

dins les seves possibilitats.

La conducta és una carta de presentació

de qui és cadascú.

Sovint cometem l'error de tenir expectatives sobre els altres, i les expectatives són gairebé sempre irreals. Ens costa veure que les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. De fet, les expectatives que tenim són una bona matèria d'estudi per al propi coneixement. En lloc de fer-les servir per a «millorar» els altres, les hauríem d'utilitzar per a conèixer les nostres motivacions i adequar la nostra relació amb els altres.

Com es comporta cadascú és una carta de presentació, muda però molt eloqüent, que ens mostra què en podem esperar. Vull deixar clar que no es tracta de jutjar ningú ni de posar-li etiquetes. Però si una de les capacitats que té tota persona que estigui mitjanament bé és la capacitat d'anàlisi, per a què ens ha de servir si no per a saber una mica com és l'altre amb qui ens relacionem? D'acord amb aquest coneixement, sabré davant de qui he de fugir corrent, davant de qui puc compartir el més valuós que em defineix, qui hauré de tenir a ratlla, en qui puc confiar i fins a quin punt... Hi ha persones bones, profundes, assenyades; n'hi ha de ximpletes, d'aprofitades, de superficials; n'hi ha fins i tot de dominants, de tòxiques, de destructives..., i si vull conservar la salut no les puc tractar a totes igual, ni tenir-les a la mateixa distància. Ser bo no ha estat mai ser banau.

És una llàstima que mantinguem expectatives irracionals sobre els altres i, al revés, encara és més llastimós que a hores d'ara ens pensem que per a ser bons hem de complir les seves expectatives. No hem vingut pas a l'existència per complaure ningú, sinó per aportar amb llibertat les nostres conviccions i els valors que estimem fets vida. Les expectatives són un enemic molt ben camuflat, disposat a fer-nos confondre: alerta tant amb les expectatives posades en un altre com amb el desig de complir cegament les que han posat en nosaltres! Colonització? Domini? Control? Les bones intencions no fan tornar automàticament bones aquelles accions que tot s'ho han de ben menester.

  

Una foto, 

al·legoria del Nadal

Aquesta foto és per a mi

una autèntica al·legoria del Nadal.

Faltaven ben poques setmanes per al Nadal, quan voltàvem per la petita serra de Malacara, a la Segarra. Feia fredor, però el sol anava esquivant els núvols. Tot d'una ens va cridar l'atenció el contrast del camp amb els cereals tendres encesos pel sol i del bosc fosc que l'emmarcava. Just al moment de fer la foto, un cap de núvol va amagar el sol i la foto es va esvair literalment. Sense la ullada de sol no tenia cap gràcia. Vam esperar poca estona i el sol va tornar a encendre el camp verd, com mostra la foto.

I l'al·legoria? La nostra vida, senzilla i normal com un camp qualsevol, canvia quan és il·luminada. I això és el Nadal: Jesús de Natzaret, que de gran deia «Jo soc la llum del món» (Joan 8,12), va venir i ve per donar llum, color i ple sentit a la nostra vida. Som estimats i només vivim de debò quan estimem. Tot plegat viscut, d'un cap a l'altre de la terra, de maneres tan diverses com diversos som els uns dels altres.

Tot i les moltes incongruències que hi pugui haver en la celebració del Nadal, després de vint segles el Nadal continua despertant en gairebé tothom un desig de bé, d'humanitat i de bonesa. Que sigui així també aquest any per a nosaltres i que sapiguem convertir el desig en moltes realitats positives, per petites que siguin. Bon Nadal a tots!

 

28. L'èxit,

un enemic ben disfressat

.

Ai, caram... L'èxit pot ser enemic meu?

No ho hauria dit mai...

A veure si en trec l'entrellat.

Podríem dir que l'èxit és com els diners: depèn de l'ús que en sapiguem fer, ens podrà construir o destruir. Això, si tenim una mica de memòria, recordarem haver-ho vist clarament amb molts futbolistes o altres esportistes d'elit: a quants xicots forts i destres amb la pilota, per exemple, els puja al cap l'èxit —els guanys exorbitants, els focus, la premsa i la fama— i acaben perdent-se en un laberint d'orgies etíliques, de drogues..., fins a morir de mala manera o acabar fent la viu-viu enmig de sordidesa i penúries. Com a mínim, una versió actualitzada de l'antiga faula de la cigala i la formiga.

En una aplicació més d'estar per casa, entre els companys d'escola tots recordem també «les nenes maques»: realment agraciades, vestides sempre amb les últimes novetats, amb uns pares disposats a trobar-los-ho tot bé, i a no donar-los mai un «no» a cap dels seus capricis... A primera vista diries: «quina sort!», però passats uns quants anys, comproves que s'han desmuntat davant d'una dificultat ben petita o que els ha augmentat l'estupidesa fins a un nivell alarmant, o que no són capaces d'afrontar qualsevol repte sense l'ajut del papà i la mamà... Per tant, de sort res de res.

Jo crec que faríem bé de repensar el concepte «èxit». El diccionari diu que és un bon resultat. I què és un bon resultat? Per a mi un bon resultat és aquell que ens fa bé, a mi i als altres, que ens fa millors com a persones, i no únicament un resultat que aporta, posem per cas, molts beneficis econòmics. En la nostra societat tan materialitzada, els bitllets de banc sembla que ho puguin cobrir i compensar tot; però si jo no tingués ni senderi ni personalitat, què en faria d'una gran fortuna? Potser és que la veritable fortuna és precisament tenir senderi i personalitat? Segons el concepte que en tingui, l'èxit serà una sort o un perill.

 

27. La rancúnia, un mal hoste

A cop calent,

sovint se'ns encén, com una flamarada,

el rebuig irat davant d'algun fet que sentim

ben bé com una agressió.

En refredar-se,

farem santament de treballar-ho una mica.

El problema no és que acusem el cop al primer moment, ni fins i tot que diguem penjaments —tot i ser una cosa poc recomanable—; el problema és que, en refredar-se, se'ns quedi petrificat a dins, convertit en rancúnia. I, quin és el problema de la rancúnia?, ens podem preguntar. Doncs, d'entrada, que em fa mal a mi i no a l'altre, tal com suposen alguns il·lusos. I que, a sobre de rebre la diguem-ne agressió, m'hagi de fer mal a mi mateixa trobo que és una mica massa. Que no cal, vaja.

En l'etapa del refredament no cal córrer: no hi ha pressa. Necessitem temps per a calmar-nos, per a veure què ha passat exactament, per a fer-nos càrrec del context, per a intentar comprendre què deu haver fet descarrilar l'altre i, sobretot, per a veure quin punt flac m'ha tocat que m'ha fet tant de mal...

El que no convé és arxivar l'incident sense elaborar-lo, perquè segur que no m'ho mereixo, això. Els il·lusos a què m'he referit abans es pensen que guardant rancúnia fastiguegen i castiguen l'altre, mantenint-lo lligat a la seva irritació, però s'equivoquen, perquè això va al revés: soc jo que quedo presonera de la meva enrabiada i, en lloc de mantenir el qui m'ha agredit ben agafat pel coll, és ell que m'hi té agafada a mi. Quan ho tingui elaborat, podré perdonar-lo, és a dir, desempallegar-me'n, no perquè capituli o em rendeixi, sinó perquè ja hauré acabat la meva feina: anar aprenent de tot el que passa dia a dia. I a la rancúnia, bon vent!, perquè és un mal hoste, que obra com una pedra a la sabata: em forada el mitjó i em fereix el peu a cada pas.

 

26. Les facilitats,

un remei que no cura

Sembla que ens ajuden, però no:

les facilitats més aviat ens fan afluixar.

Tots sabem per experiència que prou ens fa més bé

aprendre a pescar que no pas esperar

que ens portin el peixet guisat.

Quan ja som una mica grans comencem a entendre què volia dir Buda amb una frase seva que sovint desconcerta: «Si vols ajudar algú, deixa'l sol». Si donem moltes facilitats, ho fem amb tota la bona intenció del món, això no es pot discutir, però amb més bona intenció que encert. Quan suprimim tota exigència en el propi treball interior no avancem, ens estanquem, ens deixem abatre amb facilitat i ens sentim i som en realitat més fluixos.

Podríem dir que l'exigència és com la sal: massa és insana i no es pot aguantar, però si la suprimim, la vida perd tota la gràcia. Amb la sal passa una cosa semblant: els millors guisats amb un excés de sal queden fets malbé i no hi ha qui se'ls mengi, però si no n'hi ha gens, no valen res. Seguint la comparació de l'exigència i la sal, podríem assegurar que avui més aviat patim de falta d'exigència; per això en general tot té gust de res... No ens sorprenguem, doncs, dels resultats de l'últim informe PISA.

Potser és qüestió de tornar a revisar el nostre vocabulari vital i de reincorporar-hi alguns conceptes que n'havíem esborrat massa aviat: esforç, entrenament, constància, perseverança, resistència, valoració feta amb sentit comú, reajustament d'objectius i sant tornem-hi... Però alerta amb les facilitats, que no ens proporcionen allò que prometen, sinó que normalment ens fan cedir en el coratge, el tremp i la fortalesa que tant necessitem, sobretot quan el vent bufa contrari.