Mirar els altres per aprendre

És bastant freqüent mirar els altres per xafardejar; també ho és mirar-los per criticar. Però tant una cosa com l'altra no ens aporta res de bo. El que sí que té sentit és mirar els altres per aprendre, com qui llegeix un llibre o escolta un testimoni.

Xafardejar i criticar tenen força coses en comú: hem de confessar que totes dues activitats són divertides (si no ho fossin, no tindrien tants practicants); exploten la part morbosa que tots tenim, més cultivada o no tant, depèn de cadascú; i, sobretot, desactiven el propi creixement perquè ens distreuen de la nostra tasca activa de viure i ens situen com a simples espectadors de la vida dels altres. És per tots aquests motius que podem afirmar en veritat que xafardejar i criticar no ens aporten res de bo.

Una altra cosa molt diferent és mirar els altres per aprendre. I això sí que és altament beneficiós i interessant. Mirar els altres amb aquest objectiu no m'aparta ni un mil·límetre de la meva tasca de viure. És com quan llegeixo un llibre de contingut, que no em distreu pas de la meva vida, sinó que l'alimenta i l'enriqueix.

Quan miro els altres per aprendre, la meva mirada és neta, lluny de la llefiscositat de la xafarderia o de la murmuració; també lluny de la duresa del judici i de la lletjor de la comparació. Només puc aprendre quan la meva mirada és neta i oberta.

Estar en la pròpia veritat

De fet, no hi ha altre "lloc" on estar i és el millor. És tan important, aquest "lloc", que tots hauríem d'aprendre el camí que hi porta, només si el que volem és viure de veritat, és clar. Perquè per a fer el paperina no calen indicadors.

Però (ai, mareta...) quina por que fa a més de quatre, això de la veritat! Com si fos un dimoni pelut!! Un dels drames dels humans és el gust per enganyar-se, quan això hauria de ser potser l'única cosa que hauríem de témer de veritat: enganyar-nos. El mal que té aquest gust és que es converteix ben fàcilment en una propensió.

Quantes persones veiem a prop nostre que tenen de si mateixes una imatge diguem-ne "corregida i augmentada". És clar que és molt convenient no considerar-se com un drap brut, perquè no hi ha ningú que ho sigui, però tampoc no és convenient considerar-se millor que els altres, perquè tampoc no hi ha ningú que ho sigui.

La millor posició en la vida em sembla la senzillesa de "ser" tal com s'és en veritat. ¿Us sona allò de: "Si no fos per mi no sé què faríeu"; o allò altre de: "Si no hagués tingut mala sort, jo hauria arribat a ser..."? El nostre ego, a part de ser falsari, que en pot arribar a ser, de ridícul i pallús!