Què és valuós per a mi?

1. L'honestedat

El qui és honest és d'una peça:

el que pensa, el que diu i el que fa

és el mateix o s'assembla molt.

L'honestedat, sense cap mena de dubte, mereix el primer lloc en allò que valoro en la vida. De filosofies de vida n'hi ha moltes —unes amb més fonament, altres amb no tant, cert—, però d'honestedat només n'hi ha una. Si no és honesta, la persona ja no mereix aquest nom; pot ser que sigui un mafiós, un corrupte, un baliga-balaga, un tocat del bolet, qui sap..., però ja no és una persona de fiar.

L'honestedat és en una persona com ara el que són els fonaments en un edifici. No sent i pensa avui així demà aixà, segons d'on bufa el vent de les modes o del pensament dominant —que no deixa de ser una moda més—, no és fàcilment influenciable, sinó que els canvis li vénen més aviat de dintre que de fora: de les experiències seves o d'un altre i de la reflexió contrastada amb la vida.

La forma que pren diàriament l'honestedat és la rectitud: rectitud de consciència, rectitud en la manera de pensar i de fer. Té molt bones amigues: la responsabilitat, la justícia, la integritat, fins i tot la sinceritat, que a vegades ens serveixen de rampa per a arribar-hi. Quantes vegades hem estat víctimes de la irresponsabilitat d'altres sota qualsevol forma (manca de puntualitat, poca paraula, desmemoriament, etc.)! Quantes vegades ens ha remogut una injustícia patida en carn pròpia o en la d'un altre! Quina angúnia ens fa el parlar poc sincer, que no compromet a res, amb paraules buscades expressament per a sonar bé i no dir res! Tot plegat ens fa valorar més, molt més, l'honestedat, buscar-la, ampliar-la, exigir-la i gaudir-ne.

 

 

Què és valuós per a mi?

Allò que cada persona valora és el seu motor.

El que valoro realment és el que impulsa

el que faig, i també el que penso, sento

 i, doncs, el que transmeto.

Com està la meva capacitat de valorar? Soc capaç de concedir valor a allò que en té de debò? ¿O soc més aviat massa sensible a les veus que, sota la vana pretensió d'orientar-me, el que fan és més aviat confondre'm i desorientar-me perquè, en definitiva, el que pretenen és dur l'aigua al seu molí? En conec molts que valoren amb una devoció desproporcionada els diners i fan de tot per aconseguir-ne. En una versió una mica més elaborada, n'hi ha que es deleixen pel prestigi que poden arribar a donar: un cotxe ben llarg, vestits, sabates i complements de marca, ambients exclusius, etc.

Confesso que molts d'aquests que valoren tot això ho fan per «arrossegament»: ¿al seu voltant valoren aquestes coses? Doncs ells també les valoren. M'atreviria a dir que els és massa difícil valorar directament per ells mateixos. Això m'ajuda a ser més feliç?, em pot donar una mica més de sentit a la meva vida?, m'aporta alguna cosa que m'enriqueix?... Si normalment no entrem dins nostre és molt fàcil que en un moment donat que ho intentem ens extraviem: veient-ho tot sota la foscor de la manca de costum, és molt fàcil prendre un trencall per un altre. Una vegada més he de reconèixer que les coses realment valuoses no es poden improvisar. Més val practicar-les dia a dia perquè així les tindrem sempre a punt.

Sense pressa —però tampoc sense deixar-ho per a la setmana dels tres dijous—, preguntem-nos: quines coses són les que valoro de debò?, què és allò que és valuós de veritat per a mi?, allò que aporta més sentit, més qualitat, més veritat, més profunditat, més harmonia a la meva existència? El fet d'intentar-ho segur que ens ajudarà a viure més a fons i ens enriquirà a tots.

 

 

Algunes reflexions personals 

després de la Diada

En les construccions antigues es veu molt bé:

tota edificació és formada per pedres.

En el poble passa una cosa semblant:

l'acció col·lectiva es basa en l'acció personal.

Sempre que celebro la Diada veig molta gent que, com jo, ha sortit a manifestar-se per decisió personal i lliure, com a afirmació i com a reivindicació, perquè tots els pobles del món són tresors de la humanitat i no necessiten el permís de ningú per a existir. I això, encara que considerin que molts dels qui detenen el poder són una vergonya i una calamitat, i que alguns d'aquests que surten al diari a fer grans declaracions més valdria que es dediquessin a fer mitja, per exemple.

Tant si hi ha pont com si no, tant si plou com si fa sol, hi som. Per què? Perquè hi volem ser, perquè estem convençuts que la independència ens és indispensable per a exercir com a poble, perquè estem farts de tenir un estat en contra i en volem tenir un a favor i perquè és un dret. Traduït: per convenciment personal.

Ja sabem que la independència no ens la portaran els Reis. Mentre s'hi treballa, em pregunto: i jo què puc fer?, què cal que faci? L'acció personal és insuficient, diuen. D'acord. Però és insubstituïble! Ja tenim una estelada al balcó? És una reivindicació visual —estèticament molt vistosa—, continuada, una pressió permanent, respectuosa i engrescadora. ¿Ja tenim els estalvis en una entitat catalana? Per què hauríem de donar els nostres diners als de la llotja del Bernabeu? I els contractes de serveis —llum, aigua, gas, telèfon...— ¿encara els tenim amb empreses estatals com abans (Endesa, etc.) o ja ens hem ocupat de buscar alternatives nostres i millors (Som Energia, Som Connexió...)?. I a quines botigues anem a comprar? A mi m'agraden més els supermercats que tenen 'sardinetes en oli d'oliva', 'paper higiènic', 'filets de lluç', etc., perquè això és el que realment vull comprar; les 'sardinillas en aceite de oliva', el 'papel higiénico' i els 'filetes de merluza' no m'agraden tant. Quines coses, oi? De fet, els mateixos colonitzadors ens ho ensenyen. ¿Recordeu fa uns pocs anys amb quina pressa van fer tancar el web de les 'Eines de país', que recomanava precisament això? En general, curiosament, el que més els fa esgarrifar és el que és més aconsellable que fem. Fàcil.