Bons propòsits per a viure de veritat

29. Començar jo

Per què he d'esperar que s'hagi apuntat tothom

a alguna bona causa per a apuntar-m'hi jo?

¿I si la bona causa fos a casa

on no em veu ningú més que els de sempre?

Si fos més conscient del meu poder, començaria jo, faci què faci la mare, el marit, la germana, el veí del costat o el fill de la portera. M'explico. El qui comença obre camí, interpel·la, crea preguntes, mostra coratge, genera dinàmiques noves, contagia bones decisions... Per què, doncs, no seria bo que comencés jo?

Per què em costa tant decidir-me a començar alguna cosa bona, si la decisió no porta més que bons fruits? ¿Potser perquè tinc el mal vici de donar voltes i més voltes a les coses i no acabar-me de decidir mai? L'experiència repetida una vegada i una altra em diu que no pensar és un defecte, evidentment, que pot tenir molt males conseqüències; però jo hi afegeixo: i pensar massa, ¿no torna a ser un altre gran defecte, que acostuma a tenir un efecte desactivador horrorós, deixant espai a la por, la mandra o la covardia, que sovint acaben decidint en lloc meu? També pot ser que ho faci per aquest orgullet ben disfressat d'equanimitat que tots —jo també— portem a dintre i que em fa esperar que sempre sigui l'altre el qui faci el primer pas, sobretot després d'una discussió o una conversa poc afortunada...

Hi ha una tècnica desastrosa en la manera de viure dels humans: perdre temps. Això és una estratègia futbolística que a vegades ha funcionat: adormir el partit si tinc un bon resultat en el marcador per conservar-lo fins al final del temps reglamentari. Però la vida no va així. Soc un ésser temporal, com tots els altres éssers humans; tinc data de caducitat com un iogurt qualsevol; per tant, no tinc tot el temps del món a la meva disposició, perquè el temps passa i s'acaba. Això hauria de tenir-ho més present, sense tics melodramàtics ni ais ni uis. Si me'n faig ben conscient, m'adono que el temps no és per a perdre'l ni per a arrossegar-lo, sinó per a aprofitar-lo, i em dic a mi mateixa: vinga, que no val a badar! Els altres que facin el que creguin convenient, que jo faré tot el que tingui possibilitat de fer sense entretenir-me, no fos cas que marquessin el final del partit i jo encara no hagués marcat ni un mal gol!

 

Bons propòsits per a viure de veritat

28. No picar-se

Això de picar-se i saltar a la primera de canvi

és propi de la canalla i de tots els qui pretenen optar

al Premi Nobel de la susceptibilitat

sense ni saber-ho.

Per què hauria de donar la clau de l'armari dels meus comandaments al primer que passi pel meu davant, ni que sigui un amic, un veí o un parent? La clau de l'armari dels meus comandaments només l'hauria de tenir jo, perquè és únicament responsabilitat meva. En aquest armari es decideixen totes les meves accions i reaccions, és a dir, paraules, gestos, actituds..., i l'estat d'ànim, que sovint ho vol decidir tot, encara que no li correspongui, perquè per damunt seu sempre hi ha —o hi hauria d'haver— la raó.

Sempre que deixo que un altre decideixi per mi la meva manera de sentir-me, de fer, d'estar, les meves paraules o el meu estat d'ànim, el que estic fent és això: oferir en una safata d'argent la clau de les meves decisions més íntimes. I sovint la safata l'ofereixo servilment a un poca-solta, tirant curt, a un mal educat, un carallot, un provocador, o d'aquí per amunt. No és veritat? Quantes vegades deixo que el mal to d'una pregunta contamini i tenyeixi el to de la meva resposta? Si ho pensés bé, segur que no ho faria.

Això que acabo de dir no solament passa amb alguns passavolants: el veí morral que no saluda, el carallot que sembla ben bé que em volgués amargar el dia..., si jo li ho permetés. A vegades s'esmuny també a casa i amenaça de contaminar la convivència familiar, que és per excel·lència l'àmbit de la col·laboració, mai de la competitivitat. Llavors que? És el moment de donar la clau a la meva raó i de vigilar amb atenció que no se la deixi prendre. I jo centrar-me a mantenir la serenitat pensant en tot moment: «Quina mena de persona vull ser?», «quina actitud em sembla millor mantenir?», «què decideixo dir i fer en aquest moment?»... I no s'hi val fer-ho amb aires dramàtics de llibret d'òpera italiana ni fatalismes poc realistes... A vegades m'equivoco jo i, a vegades, el qui conviu amb mi, oi? ¿No afirmem que som humans i, doncs, limitats? Doncs això.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

27. Acceptar la realitat

No serveix de res negar el que ve i no m'agrada,

perquè la realitat s'imposa i s'imposarà sempre.

És, simplement, el que hi ha. 

Després vindrà aprendre a gestionar de la millor manera possible la meva realitat (malaltia, pèrdua, dificultat, també èxit...), tant si és conseqüència dels meus actes com si m'ha vingut donada. Què en trauria de discutir amb la realitat? Res. O encara pitjor: perdria inútilment les energies que necessito per a afrontar el repte de viure de veritat en les circumstàncies que la vida em presenta. Aquestes energies, les necessito totes i encara unes quantes més, perquè —diguin el que diguin els anuncis que prometen benestar i felicitat bevent tal beguda o comprant tal cosa—, viure de veritat és molt interessant, però no és pas fàcil.

Quanta gent no hi ha arrossegant-se pel món terriblement molesta i enfadada, fins i tot diria enfurismada o, si m'ho permeteu, emprenyada, simplement perquè no accepta les seves circumstàncies...! Dintre el seu cap i el seu cor hi ha una discussió permanent, una queixa rancuniosa i inacabable, que gairebé és una guerra contra tot: contra els altres, que consideren sense fonament que són uns pocavergonyes privilegiats a qui totes ponen... «A tu tot et va bé!», et diuen en un to acusador, encara que arrosseguis les seqüeles d'una operació, posem per cas, només perquè intentes mantenir la racionalitat i el bon humor; contra Déu, en qui molt sovint afirmen estentòriament que no creuen, però a qui no es cansen de tirar en cara naps i cols; contra la vida, com si fos algú que els tingués mania i els maltractés; i contra ells mateixos —aquest cop trobo que amb una certa raó—, que són tan desgraciats. M'explico: desgraciats no pel que els hagi passat, sinó per viure-ho tan malament.

Si en lloc de fer totes aquestes coses o altres de semblants, intentéssim aprendre a acceptar el que hi ha, descobriríem que això —acceptar— és sempre el primer pas de sortir-se'n. Ep! I prenguem nota que l'acceptació no té res a veure amb la resignació. És més aviat mirar-te allò que t'aclapara com una oportunitat —que ho és!— per a aprendre i créixer. Però, és clar, aquestes coses no s'improvisen, i això vol dir que ens hem d'anar entrenant a encaixar el que va venint, tant el que ens ve de gust com el que no.