Bons propòsits per a viure de veritat

27. Acceptar la realitat

No serveix de res negar el que ve i no m'agrada,

perquè la realitat s'imposa i s'imposarà sempre.

És, simplement, el que hi ha. 

Després vindrà aprendre a gestionar de la millor manera possible la meva realitat (malaltia, pèrdua, dificultat, també èxit...), tant si és conseqüència dels meus actes com si m'ha vingut donada. Què en trauria de discutir amb la realitat? Res. O encara pitjor: perdria inútilment les energies que necessito per a afrontar el repte de viure de veritat en les circumstàncies que la vida em presenta. Aquestes energies, les necessito totes i encara unes quantes més, perquè —diguin el que diguin els anuncis que prometen benestar i felicitat bevent tal beguda o comprant tal cosa—, viure de veritat és molt interessant, però no és pas fàcil.

Quanta gent no hi ha arrossegant-se pel món terriblement molesta i enfadada, fins i tot diria enfurismada o, si m'ho permeteu, emprenyada, simplement perquè no accepta les seves circumstàncies...! Dintre el seu cap i el seu cor hi ha una discussió permanent, una queixa rancuniosa i inacabable, que gairebé és una guerra contra tot: contra els altres, que consideren sense fonament que són uns pocavergonyes privilegiats a qui totes ponen... «A tu tot et va bé!», et diuen en un to acusador, encara que arrosseguis les seqüeles d'una operació, posem per cas, només perquè intentes mantenir la racionalitat i el bon humor; contra Déu, en qui molt sovint afirmen estentòriament que no creuen, però a qui no es cansen de tirar en cara naps i cols; contra la vida, com si fos algú que els tingués mania i els maltractés; i contra ells mateixos —aquest cop trobo que amb una certa raó—, que són tan desgraciats. M'explico: desgraciats no pel que els hagi passat, sinó per viure-ho tan malament.

Si en lloc de fer totes aquestes coses o altres de semblants, intentéssim aprendre a acceptar el que hi ha, descobriríem que això —acceptar— és sempre el primer pas de sortir-se'n. Ep! I prenguem nota que l'acceptació no té res a veure amb la resignació. És més aviat mirar-te allò que t'aclapara com una oportunitat —que ho és!— per a aprendre i créixer. Però, és clar, aquestes coses no s'improvisen, i això vol dir que ens hem d'anar entrenant a encaixar el que va venint, tant el que ens ve de gust com el que no.