Bons propòsits per a viure de veritat

6. Una proposta mil·lenària

Enguany se celebra el mil·lenari de Montserrat

i, en tot el recinte, els cartells proposen

uns quants bons propòsits

per a viure de veritat.

Concretament, en la commemoració del mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat per part d'Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic, els bons propòsits proposats pels cartells són aquests: ora, lege, labora, rege te ipsum, in communitate. És a dir, prega, llegeix, treballa, regeix-te tu mateix, en comunitat.

No es tracta d'un eslògan més o menys ben trobat creat per un publicista, sinó d'una experiència de vida que aquell monjo i mestre de monjos que fou Benet de Núrsia (s. V-VI) va recollir en una Regla més que mil·lenària. Per aquest camí han transitat moltes generacions d'homes i de dones que cercaven i cerquen la millor manera de seguir Jesús de Natzaret. Aquestes propostes, doncs, neixen de la vida i condueixen a una vida més fonda i més viva, valgui la redundància. Per a tots són, en conjunt, «un repte, una interrogació i sovint una invitació al replantejament honrat» (Cassià M. Just, 1981).

A tots sense excepció ens és proposat sense embuts aquest enfilall de bons propòsits, partint de la interrogació que desperta sempre la radicalitat del monaquisme, amb la invitació implícita i respectuosa al replantejament honrat de les nostres actituds i maneres, un repte que cadascú acollirà com voldrà i, dins el sa exercici de la seva llibertat, com podrà.

 

 

Bons propòsits per a viure de veritat

5. Pensar quina

mena de persona vull ser 

Un dia o altre ho hem de pensar molt ben pensat,

això de quina mena de persona vull ser;

tant per tant, doncs,

val la pena que ho pensi com més aviat millor

i aprofiti la resta de la meva vida al cent per cent.

Què necessitem per a fer-ho? Determinació i una estona quieta, neta de converses i de distraccions. Formulem-ho de la manera que ens vagi més bé: què vull considerar important i valuós en la meva vida?, quins pilars crec que poden sostenir fermament la meva vida, tenint en compte que hi ha dies de bona mar i dies de galerna? En què puc posar tota la confiança, sense por de quedar decebuda?

Em pot guiar la meva pròpia experiència, i també la dels altres, que, ben mirats, poden arribar a ser ben bé un llibre obert per a nosaltres. La meva pròpia experiència em diu ben clarament que les mitges tintes no satisfan. I l'experiència dels altres em diu també una cosa semblant amb diferents matisos. N'hi ha alguns a prop meu que s'han sabut comprometre en allò que consideren essencial i, amb varietat de tarannàs, tenen una característica comuna: estan contents. També a prop meu n'hi ha molts altres que no paren de basquejar-se esforçadament a distreure's sense parar. Per què? Perquè potser, si no estiguessin sempre distrets, no podrien suportar la disgregació caòtica de la seva vida.

  

Val la pena que procurem concretar, ja que els pensaments difusos no arriben enlloc. Haurem de concretar el què i, sobretot, el com. És a dir, el primer pas serà concretar les actituds que creiem que val la pena de tenir, i el segon, pensar com hi podrem arribar. Potser ens caldrà una mica de reflexió per a aclarir els nostres desitjos difusos, o parlar-ne amb algú altre més experimentat, o, si el nostre desig ja és ben clar, segur que necessitarem un pla d'entrenament per a fer habitual allò que considerem beneficiós. Aquí la concreció serà un article de primera necessitat.

 

Bons propòsits per a viure de veritat

4. Mantenir l'estabilitat

de l'estat d'ànim

Per a viure de debò, tots hem de menester

una mica de pau interior,

d'estabilitat i d'equilibri,

lluny de vaivens i terratrèmols emocionals.

Les muntanyes russes poden ser divertides en un moment determinat —això depèn, sobretot, del gust de cadascú—, però no aporten les condicions necessàries per a poder viure conscientment i alhora créixer. L'àmbit emocional és molt més sísmic que el de la raó; per això reivindico una mica més de solidesa i d'equanimitat en la vida i en el tracte.

Perquè aquest propòsit sigui alguna cosa més consistent que un desig difús, em sembla que hem de treballar a més profunditat: si la meva actitud depèn principalment de les coses que passen —o que no passen—, és evident que el meu estat d'ànim tan aviat serà dalt de tot com s'estimbarà fins a l'abisme sense remei; però, si el meu sensor vital està ancorat, no en allò que passa, sinó en allò que és, és a dir, en l'àmbit de les conviccions, de la consciència de les possibilitats, és evident que la «navegació» per la vida no serà tan marejada ni tan marejadora.

I una segona reflexió: si espero que tot vagi bé per a mantenir una estabilitat raonable del meu estat d'ànim, ja he begut oli... Per què hauria de fer dependre la meva estabilitat de fets externs que no puc governar de cap manera? O de decisions que prenen o d'actituds que mantenen altres persones? ¿No seria més propi i més raonable que m'endinsés en el treball personal i intransferible de la construcció interior de la meva persona —responsabilitat meva indiscutible— i deixés ben tranquil·lament que les sirenes anessin cantant?

Bons propòsits per a viure

de veritat:

3. Visitar i fer companyia

Pal·liar una mica el problema de la soledat,

l'aïllament, l'individualisme i la fredor en les relacions

està també a les meves mans.

Si cadascú procurés que en el seu entorn familiar no hi hagués ningú que quedés despenjat de la relació —avis, pares, tietes i oncles, etc.— s'hauria resolt gairebé el noranta per cent del problema, sobretot, però no exclusivament, de la gent gran. Per a una persona el drama no és viure en una residència, sinó quedar-se aïllada, aparcada, sola, sense estimació ni estímuls i sentir al seu voltant la indiferència, closa i freda com el mur d'una presó.

Hi ha accions que requereixen unes condicions determinades i, sobretot, una preparació concreta, una formació que no tots tenim. Això és ben veritat, però tots disposem d'una mica de temps per a dedicar-nos a visitar i fer una estona de companyia a algú que passa moltes hores sol, perquè és gran, perquè està malalt o per alguna altra causa. És una acció senzilla, que tothom qui té una mica de sentit comú pot fer bé, ja que no és qüestió de sapiència, sinó d'humanitat i generositat.

Sobretot en el fet de valorar objectivament les meves possibilitats, és molt important actuar amb realisme: ni tenir la barra de dir-me que no tinc temps, ni voler visitar cada dos per tres una llarga llista de persones. Ni excuses ni somnis. Em caldrà anotar les coses que he de fer, el temps que m'ocupen aquests compromisos i el cansament que em produeixen. Si administro bé el temps, les vint-i-quatre hores que té cada dia donen per a molt. Si som mitjanament equilibrats, podrem donar moltes alegries a molts i tenir-ne encara més nosaltres mateixos, perquè «fa més feliç donar que rebre».