Bons propòsits per a viure

de veritat:

3. Visitar i fer companyia

Pal·liar una mica el problema de la soledat,

l'aïllament, l'individualisme i la fredor en les relacions

està també a les meves mans.

Si cadascú procurés que en el seu entorn familiar no hi hagués ningú que quedés despenjat de la relació —avis, pares, tietes i oncles, etc.— s'hauria resolt gairebé el noranta per cent del problema, sobretot, però no exclusivament, de la gent gran. Per a una persona el drama no és viure en una residència, sinó quedar-se aïllada, aparcada, sola, sense estimació ni estímuls i sentir al seu voltant la indiferència, closa i freda com el mur d'una presó.

Hi ha accions que requereixen unes condicions determinades i, sobretot, una preparació concreta, una formació que no tots tenim. Això és ben veritat, però tots disposem d'una mica de temps per a dedicar-nos a visitar i fer una estona de companyia a algú que passa moltes hores sol, perquè és gran, perquè està malalt o per alguna altra causa. És una acció senzilla, que tothom qui té una mica de sentit comú pot fer bé, ja que no és qüestió de sapiència, sinó d'humanitat i generositat.

Sobretot en el fet de valorar objectivament les meves possibilitats, és molt important actuar amb realisme: ni tenir la barra de dir-me que no tinc temps, ni voler visitar cada dos per tres una llarga llista de persones. Ni excuses ni somnis. Em caldrà anotar les coses que he de fer, el temps que m'ocupen aquests compromisos i el cansament que em produeixen. Si administro bé el temps, les vint-i-quatre hores que té cada dia donen per a molt. Si som mitjanament equilibrats, podrem donar moltes alegries a molts i tenir-ne encara més nosaltres mateixos, perquè «fa més feliç donar que rebre».