Per camins de serradures

Bon Nadal a tots!

Us brindo un suggeriment per a les festes de Nadal:

entrar al pessebre.

Sembla una criaturada, però no ho és. Ni un joc, ni un entreteniment... Podria ser considerat una activitat espiritual, de coneixement de la realitat i d'un mateix, d'obertura a situacions poc conegudes o poc experimentades; també un entrenament. Si algú vol entrar al pessebre, jo l'hi acompanyaré. Això sí: amb els ulls ben oberts i poca xerrameca. Som-hi...

Ja se sap, un estable no és un equipament gaire confortable, per això Josep, aquest pare novell commogut i atrafegat, hi ha encès un foc amb quatre fustots i alguns branquillons. Se sent una olor intensa de fum i de bestiar: com és natural, la mula i el bou no es dutxen cada dia ni es posen colònia... Saludem la mare, aquesta noia joveníssima i vermelleta de galtes, i ens acostem al nadó, que està a la menjadora com en un bressol. Pare i mare l'han ben abrigat amb la roba més flonja que tenien. El menut belluga els bracets com si ens veiés i ens saludés, tot i que té els ullets tancats. Sense proposar-nos-ho, ens hem agenollat i li hem besat les manetes. Què dirien els parents o els veïns si ens veiessin? Tot d'una arriba una colla de gent amb sarrons i cistells; semblen pastors. Abans que ens ho demanin, fem lloc i ens entaforem cap al fons, vora el bou i la mula.

I aquesta galleda? Hi ha roba en remull: potser bolquers del bebè... Aquí mateix, una poma a mig pelar i un perol per a bullir-la. Josep, una mica atabalat, no dona l'abast: atén els pastors, gent ferrenya i poc delicada, però generosa com pocs, agraeix emocionat les seves ofrenes (llet, formatge, mel i mató, ametlles i tot de coses més), s'ocupa de la mare i del nadó, vigila el foc... Passada la primera timidesa, acabem de pelar la poma i la posem a bullir. La mare se la menjarà de gust... Això de rentar els bolquers ens ve una mica costa amunt, però tot és posar-s'hi... A més, pobre Josep, ja se li veu que està rebentat... Li prepararem pa amb formatge i llet amb mel, oi? Anirem a buscar més aigua i més llenya. On podrem comprar un pa ben gros? Bé ens podrem quedar una llarga estona, potser tota la nit: així es podrà estirar unes hores i fer un son...

Quan finalment sortim del pessebre, fem-nos la pregunta: qui té necessitat al nostre voltant? I segur que trobarem algú, encara que no estigui en un estable.

 

 

Tooots a comprar!!

«Au! No us distragueu! Que no em sentiu? Tooots a comprar!!

Us ho dic jo, el Sistema, que soc l'amo de tots i m'agrada manar-vos a tots

(mentre em deixeu, és clar)».

Quan s'acosta Nadal ja comença el festival: aglomeracions, cues, empentes... Sobretot, no oblidem les llistes (això per a aquest; allò per a aquell; això altre per a...). I el més curiós del cas és que tothom té de tot i li'n sobra. Però cal comprar, comprar, comprar... Toca comprar. Ho diu... Qui ho diu? Poca broma: ho diu el Sistema. I aquí una gran multitud, davant la majúscula, s'arronsa i diu «amén» amb devoció; un amén que, sumat amb tots els altres, sona d'una manera que s'assembla força als esquellerincs dels ramats.

I per què aquesta disbauxa quan s'acosta Nadal? Se celebra el naixement de Jesús de Natzaret, que les antigues profecies assenyalaven com a salvador de la humanitat. Resulta que no pertanyia a la casta dels importants i que de gran tampoc no va fer mai cap maniobra ni va repartir cap cop de colze per a entrar-hi. Ni tan sols va néixer a la capital, sinó en un poblet petit i insignificant; i encara, com que tot era ple, va haver de néixer en un portal sense comoditats i —com us ho diré?— sense gens de glamour. I..., per a commemorar aquest naixement tan senzill cal tota aquesta faramalla? No sembla que lligui gaire, oi?

Ah... Ja ho entenc! És una gran festa religiosa, tradicional, familiar, millor dit: unes grans festes, perquè al cap de vuit dies començarem un nou any... Tot són bons auguris i felicitacions, en un desig de pau i de felicitat digne d'aplaudiment si és sincer. Les famílies s'ajunten i ho celebren plegades, comparteixen la taula i alguns regals. Fins i tot m'asseguren que la nit de Nadal hi ha treva en totes les zones en conflicte. Que bonic! De tota manera, ¿no trobeu que potser, en lloc d'acumular tant en els que ja tenen de tot, valdria més repartir una mica entre els que no tenen gairebé res? Llavors els bons desigs de pau i felicitat, a més de ser sincers, serien reals. És a dir, de debò. Com a mínim trobo que seria més lògic, tan lògic que és el que faig.

 

La tossuderia

 

Tot i els anys que fa que corro pel món

i la gran quantitat de persones que he conegut

fa pensar molt el fet que no hagi trobat mai

un tossut intel·ligent. Ni un de sol.

L'obstinació, tant en allò que es refereix a les accions com en els conceptes o la seva argumentació, no crec que ens aporti pas res de bo, perquè del tancament i del bloqueig no en pot sortir res de constructiu. Per això la intel·ligència —la poca o molta que tinguem— no ens aconsellarà mai que siguem tossuts, obstinats ni tancats, ja que perdríem un bé de Déu d'ocasions de créixer i d'enriquir-nos.

Al contrari, el sentit comú ens impulsa sempre a obrir-nos: escoltant, observant, valorant sempre, tant en mi com en els altres, el bon fruit que dona l'obertura de ment i totes les actituds positives que hi van associades. Si repassem les experiències que hem viscut, segur que ens adonarem que moltes de les més bones les hem viscudes gràcies a l'obertura. Per exemple, algú que m'ha parlat de la possibilitat de fer un voluntariat interessant o de participar en alguna cosa necessària, i jo li he fet confiança i m'he decidit a provar-ho...

Si tenim la constància, la perseverança, la tenacitat, per a què necessitem la tossuderia? Per a res. Millor dit: per a res de positiu. Tot el que pot generar ja us ho regalo: rigidesa, blindatge, aïllament, irracionalitat, més obstinació... I tornem-hi, que és un bucle del qual costa de sortir. Obrar amb tossuderia és equivocar-se de camí.  

Tot és a dintre 

Per què tenim tanta tendència a buscar les solucions a fora,

si tots els camins que tenen sortida comencen a dins?

La propensió dels humans a la visió màgica de les coses pròpia de les criatures és gran. Gairebé tan gran com el gust per l'engany, que és enorme i molt estès. Segurament, totes dues coses tenen una arrel semblant: la mandra que fa a molts perforar la superfície de les coses per anar més a fons. O la por de veure, un cop perforada la superfície, un panorama que no els agradi gens.

Pensar que canviant de vestit o de pentinat —també de casa, d'activitats o de parella, entre altres possibilitats— un mateix serà ben bé un altre i tot serà totalment diferent i nou d'una manera automàtica és somiar truites, és a dir, una veritable falòrnia. Quants n'hi ha que busquen aparellar-se com si fos una fórmula segura per a superar els problemes personals... Doncs resulta que no.

Els problemes personals s'arreglen des de dins. La necessària renovació meva i de tot també es fa des de dintre. Tot es pot fer si ens atrevim a entrar a dins, a encendre el llum de la consciència per veure realment què hi ha i a començar a treballar per endreçar-ho una mica. Això és el que em cal: entrar a dins, deixant a fora la mandra i la por.