Elogi de la prudència

No vull elogiar de cap manera una prudència que sigui por disfressada, sinó aquella actitud raonable que no pot néixer de res més que de la consciència o percepció ajustada de la realitat i de la humilitat (digueu-ne realisme, si us agrada més).

Si volem viure de veritat, més tard o més d'hora ens haurem d'apartar de les actituds grandiloqüents, ampul·loses, podríem dir-ne operístiques... No som gladiadors, sinó homes i dones que volem ser autèntics i aprendre a viure de debò.

Hi ha consignes voluntaristes que poden sonar tan bé com vulgueu i fer molt de goig per a un anunci, però que em queden tan lluny de la normalitat que, en lloc de motivar-me, m'embafen, m'enfarfeguen i, fet i fet, més aviat em bloquegen.

Reconec que el que em dinamitza i treu el millor de mi és aquesta prudència humil que elogio, que parteix raonablement d'allò que puc considerar factible, i que m'empeny a fer-ho possible, posant en joc tots els ressorts de què disposo (que sempre són més, molts més que no em semblava). És això que crec que ens fa laboriosos i lluitadors, lluny tant de la grandiloqüència com del conformisme.

Recuperar els plaers naturals

Tant ens podem deixar artificialitzar a poc a poc i dissimuladament pel sistema que arribem fins a perdre el goig dels plaers naturals. El contacte amb la natura i la pràctica de l'excursionisme ens ajuden molt a recuperar-los.

Quan ens esforcem en una pujada costeruda i la motxilla sembla que cada vegada pesi més, aturar-nos i simplement treure'ns-la de l'esquena és un gran plaer. I si, a més a més, trobem una pedra plana on seure, dono fe que ens sembla el més flonjo dels seients encoixinats. És l'esforç de la pujada qui ens retorna l'enorme plaer del descans.

I quan arriba el moment de fer un mos més o menys complet, com que el nostre cos, trescant, ha consumit un munt de calories, aturar-se, menjar i fer un bon traguet d'aigua fresca és un gust com pocs n'hi ha. Aleshores un senzill entrepà de qualsevol coseta té un gust immillorable. Res a veure amb tastar llepolies sense gana ni set, gairebé perquè toca o perquè ho fa tothom... 

Una vida cada cop més natural ens aporta moltes coses bones, que és una pena que ens perdem. Cadascú sap o hauria de saber el que vol i el que més li convé. Mentre ho anem aclarint, ens pot ser bo obrir més els ulls i anar-nos fent conscients de per què fem el que fem. Així potser evitarem que ens facin beure a galet.

Fer muntanya:
una escola de vida (4)

A la muntanya més val no anar-hi sol. Tant en les excursions com en la vida diària, els altres són molt importants. Però, quina mena d'"altres" desitjo a la vora? I jo, quina mena d'"altre" vaig aprenent a ser per als qui fan camí amb mi?

Fent muntanya aprenc a ser col·lega, en lloc de rival o competidor, o simple estaquirot. La companyonia és una de les experiències més maques de la vida i un dels principals ingredients d'una amistat veritable que vulgui durar anys, lluny tant de la cobdícia del rival com de la inexpressió de l'estaquirot.

La rivalitat ho espatlla tot, perquè neix d'interessos egoistes. Malament rai si volgués demostrar als meus companys d'excursió (o potser a mi mateixa?) que soc més ràpida, més forta, més àgil que ells... Potser més ens valdria a tots plegats quedar-nos a casa. I de l'estaquirot, què voleu que us digui? Que ni en vull ser ni em ve de gust envoltar-me'n.

Si fent muntanya cultivem tantes amistats i tan bones, potser és gràcies a la reciprocitat de mil detalls espontanis al llarg de l'itinerari: esperar-nos, oferir-nos un ganyip substanciós... I l'hora de les postres és com el castell de focs de la festa major, perquè tots hem portat alguna cosa per compartir que agradi als altres. Fer muntanya és, realment, una escola de vida i d'amistat.

Fer muntanya:
una escola de vida (3)

Fer la motxilla és un moment important: què necessitaré? Com que l'hauré de carregar a l'esquena, miraré de portar sols l'imprescindible i, encara, triant el més lleuger. Hi podem aprendre a ser realistes, sobris i, alhora, prudents.


L'experiència m'ajudarà a encertar la tria del que portaré: un dia potser passaré fred, però, si no soc del tot babau o babaua, aquest dia em salvarà de moltes altres situacions semblants.

En general tenim tendència a acumular i a tenir molt més del que necessitem per a viure. Fer la motxilla és un bon moment per a prendre bones decisions tenint com a fons allò de les tres llistes: el que és imprescindible (poques coses!), el que és útil o ho pot ser i el que és superflu (moltes coses!).

La gràcia està a saber anar incorporant a la vida diària tot el que aprenem fent bé la motxilla. Com ara el valor de la sobrietat: tot el que cal, però no pas més. O bé el de la previsió (aquells guants o aquell "buf" que en una baixada brusca de la temperatura ens donen confort, i que per això ja no es mouen de la motxilla). Fent muntanya sovint es demostra més útil un tros de cordill que deu mil euros, sobretot quan se'ns trenca una sabata...