Elogi de la prudència

No vull elogiar de cap manera una prudència que sigui por disfressada, sinó aquella actitud raonable que no pot néixer de res més que de la consciència o percepció ajustada de la realitat i de la humilitat (digueu-ne realisme, si us agrada més).

Si volem viure de veritat, més tard o més d'hora ens haurem d'apartar de les actituds grandiloqüents, ampul·loses, podríem dir-ne operístiques... No som gladiadors, sinó homes i dones que volem ser autèntics i aprendre a viure de debò.

Hi ha consignes voluntaristes que poden sonar tan bé com vulgueu i fer molt de goig per a un anunci, però que em queden tan lluny de la normalitat que, en lloc de motivar-me, m'embafen, m'enfarfeguen i, fet i fet, més aviat em bloquegen.

Reconec que el que em dinamitza i treu el millor de mi és aquesta prudència humil que elogio, que parteix raonablement d'allò que puc considerar factible, i que m'empeny a fer-ho possible, posant en joc tots els ressorts de què disposo (que sempre són més, molts més que no em semblava). És això que crec que ens fa laboriosos i lluitadors, lluny tant de la grandiloqüència com del conformisme.