3. El mal humor,

un negoci desastrós

Sempre que el deixo entrar 

ja he begut oli: se'm fica fins al moll de l'os,

m'ho fa veure tot distorsionat i negre,

m'irrita, i de quina manera,

i m'empeny a tornar-me bròfega

i a fer cara de jutge.

Com a negoci és desastrós, perquè no produeix cap rèdit ni benefici. Quan deixo que s'apoderi del meu estat d'ànim, començo a trobar-ho tot malament i entro en una espiral malsana: com més malhumorada estic, més salto amb agressivitat i més em creix el mal humor. És un peix que es mossega la cua. I Déu nos en guard que em pessigui un dit tancant un calaix, perquè, en un tres i no res, la realitat més pacificada se'm pot convertir en un autèntic delírium trèmens.

La meva equanimitat s'esfuma totalment, l'equilibri que tenia desapareix, el gust per les coses se m'evapora en un tancar i obrir d'ulls, les meves bones maneres habituals es tornen aspres com un paper de vidre... Ho dic i ho sostinc: el mal humor és un negoci desastrós, que no em reporta res de bo.

Com sortir d'aquest laberint? Res de córrer, res d'enrabiar-se, res de fugir: aturar-me i pensar; calmar-me i veure finalment que, lluny de ser una expansió alliberadora, el mal humor em destarota, m'esclavitza i em porta a obrar d'una manera incongruent, estrafolària i ridícula. Sí, a sobre, ridícula; perquè, ¿hi ha cosa més grotesca que un que ha perdut els papers i que està fora de si? Indiscutiblement, faré bé de guardar-me d'aquest enemic.

 

2. La queixa, un mal camí

Queixar-se és un mal camí que no du enlloc.

I el pitjor és que ho sabem prou bé.

És un estat negatiu i llefiscós que no m'aporta res a mi

ni aporta res de bo a ningú.

Queixar-se és, d'alguna manera, haver tirat el barret al foc sense motiu i justificar-se amb excuses de mal pagador: que si a mi tot em ve costa amunt, que si aquell, aquell altre i el de més enllà sí que ho tenen tot de cara, que si jo sempre tinc mala sort... I que si naps que si cols... Seria un bon moment per a fer-se alguna pregunta directa: Què hi faig, jo, rabejant-me en un estat negatiu i llefiscós que no aporta res a ningú, ni a mi ni als altres?

La queixa és un enemic que m'estova, em rebaixa i, a sobre, em fa sentir fleuma, estomacada i fins i tot ridícula. En el mateix moment que la detecti valdrà la pena que me'n desempallegui sense contemplacions: una bona empenta i a pastar fang! No és pas l'ocasió de pensar i preparar una bona estratègia, de donar-hi voltes: és el moment de reaccionar amb determinació i rapidesa, i de recuperar la meva equanimitat.

D'alguna manera, per sort, és un enemic que es veu venir de lluny, com un cobrador del frac que, a més, anés tocant la trompeta. Si visquéssim una mica més atents, podríem reaccionar abans que s'apoderés de nosaltres, perquè s'anuncia clarament amb una pèrdua de l'alegria que ens bloqueja i ja ens fa impossible agrair res. Quan ens n'alliberem ens tornem a sentir amples, contents, prou forts per a tirar endavant amb els propis recursos i els que, arribada l'hora, sabrem posar en joc.

1. El desànim, un enemic temible

Si ens falta l'ànim ens falta tot

i no podem fer res de bo.

Així, viure és impossible.

Considero que el desànim és un enemic molt temible, perquè arriba sense fer gaire soroll i se m'instal·la a dintre sense demanar-me permís. Un cop dins, va arrelant i es va estenent per tots els raconets, i quan me n'adono, em costa molt fer-lo fora, per dues raons: perquè va molt ben disfressat i perquè se m'arrapa amb força com una llagasta.

Al desànim li agrada molt engalipar la gent i es defensa disfressant-se: de realisme —que queda molt bé i passa bastant desapercebut—, de consciència desapassionada, d'humilitat i de modèstia, de criteri entenimentat... Qualsevol disfressa li és bona per a aconseguir el seu objectiu: desactivar-me! Sovint ho intenta emboirant-me el pensament, atabalant-me i contaminant-me l'autoconcepte amb alguna de les seves frases preferides: «Soc un desastre», «No hi ha res a fer» o altres per l'estil...

Si el que vull és viure realment, l'he de fer fora amb dents i ungles, a cops d'escombra, com sigui... I recuperar tan de pressa com pugui l'objectivitat, és a dir, acceptar-me sense escarafalls amb les meves llums i també les meves ombres, i sense perdre més temps, reflexionar per trobar la millor manera de continuar lluitant per superar les dificultats, que la vida no és de cap manera un conte de fades. És molt millor!!

 

Tots tenim molts enemics...

Tots tenim molts enemics...,

però no acostumen a ser els que ens pensem:

no és aquell que em sembla tan antipàtic,

ni aquell altre que em mira malament,

ni aquella que sovint em porta la contrària...

Els meus enemics tenen nom, però no tenen DNI. Han nascut dintre meu i formen part de mi, perquè, encara que no m'ho sembli, no solament tinc parts lluminoses, sinó també racons ombrívols i molt foscos. Encara que sens dubte puguem ser inclosos dintre el gran grup de les bones persones, tenim, a més de molts aspectes positius, altres de negatius. Els podem detectar en molts indicis, com ara el goig insà que ens produeix la crítica esmolada —sempre dels altres, és clar—, o alguns ressentiments desproporcionats que guardem com una relíquia...

Es manifesten en exabruptes, rebequeries peculiars, cops de geni, enduriment i judicis inapel·lables... Als éssers humans en general no ens fa gaire gràcia anar a fons, més aviat ens fa mandra i, sobretot, por. A alguns fins i tot els fa un pànic terrible —que potser disfressen hàbilment de pragmatisme, d'excés d'ocupacions, etc.—, però la veritat és que mantenir les nostres zones més fosques en una inconsciència indolora és molt perillós: així les fem invisibles i, mentre ens van rosegant silenciosament, se'ns rovellen més i més i cada vegada ens costarà més d'obrir-les a la llum. No, no. Val més mirar-les detingudament i descobrir-hi tots els enemics que hi fan niu: gelosia, mandra, por, sentimentalisme i un llarguíssim etcètera.

Més val que abandonem aquesta idea infantil de situar els enemics a fora —idea emparentada amb el costum de buscar el culpable de qualsevol dificultat fora de nosaltres— i ens apliquem a anar coneixent més bé el nostre interior i a anar descobrint les nostres tendències negatives per a poder-les treballar amb tota dedicació i, sempre, amb grans dosis de comprensió i de bonhomia.