2. La queixa, un mal camí

Queixar-se és un mal camí que no du enlloc.

I el pitjor és que ho sabem prou bé.

És un estat negatiu i llefiscós que no m'aporta res a mi

ni aporta res de bo a ningú.

Queixar-se és, d'alguna manera, haver tirat el barret al foc sense motiu i justificar-se amb excuses de mal pagador: que si a mi tot em ve costa amunt, que si aquell, aquell altre i el de més enllà sí que ho tenen tot de cara, que si jo sempre tinc mala sort... I que si naps que si cols... Seria un bon moment per a fer-se alguna pregunta directa: Què hi faig, jo, rabejant-me en un estat negatiu i llefiscós que no aporta res a ningú, ni a mi ni als altres?

La queixa és un enemic que m'estova, em rebaixa i, a sobre, em fa sentir fleuma, estomacada i fins i tot ridícula. En el mateix moment que la detecti valdrà la pena que me'n desempallegui sense contemplacions: una bona empenta i a pastar fang! No és pas l'ocasió de pensar i preparar una bona estratègia, de donar-hi voltes: és el moment de reaccionar amb determinació i rapidesa, i de recuperar la meva equanimitat.

D'alguna manera, per sort, és un enemic que es veu venir de lluny, com un cobrador del frac que, a més, anés tocant la trompeta. Si visquéssim una mica més atents, podríem reaccionar abans que s'apoderés de nosaltres, perquè s'anuncia clarament amb una pèrdua de l'alegria que ens bloqueja i ja ens fa impossible agrair res. Quan ens n'alliberem ens tornem a sentir amples, contents, prou forts per a tirar endavant amb els propis recursos i els que, arribada l'hora, sabrem posar en joc.