1. El desànim, un enemic temible

Si ens falta l'ànim ens falta tot

i no podem fer res de bo.

Així, viure és impossible.

Considero que el desànim és un enemic molt temible, perquè arriba sense fer gaire soroll i se m'instal·la a dintre sense demanar-me permís. Un cop dins, va arrelant i es va estenent per tots els raconets, i quan me n'adono, em costa molt fer-lo fora, per dues raons: perquè va molt ben disfressat i perquè se m'arrapa amb força com una llagasta.

Al desànim li agrada molt engalipar la gent i es defensa disfressant-se: de realisme —que queda molt bé i passa bastant desapercebut—, de consciència desapassionada, d'humilitat i de modèstia, de criteri entenimentat... Qualsevol disfressa li és bona per a aconseguir el seu objectiu: desactivar-me! Sovint ho intenta emboirant-me el pensament, atabalant-me i contaminant-me l'autoconcepte amb alguna de les seves frases preferides: «Soc un desastre», «No hi ha res a fer» o altres per l'estil...

Si el que vull és viure realment, l'he de fer fora amb dents i ungles, a cops d'escombra, com sigui... I recuperar tan de pressa com pugui l'objectivitat, és a dir, acceptar-me sense escarafalls amb les meves llums i també les meves ombres, i sense perdre més temps, reflexionar per trobar la millor manera de continuar lluitant per superar les dificultats, que la vida no és de cap manera un conte de fades. És molt millor!!