Tripijocs? No, gràcies!

Com més tripijocs fem, més ens anem embolicant

i més malalts ens sentim.

Si volem que la vida ens funcioni bé,

hem d'aprendre a ser transparents.

Hi ha vides plenes de tripijocs: comptabilitat doble, parelles secretes, objectius inconfessables, interessos dissimulats, embolics de tota mena, doble vida... Un autèntic desastre. Sempre que ens acostem una mica a aquesta realitat, encara que sigui a molt petita escala, comencem a anar malament.

El que penso, dic, crec i faig hauria de ser el mateix o, com a mínim, molt semblant. La transparència és simplement el fet de mostrar-ho, sense encongiment ni fatxenderia. Aprendre a anar sent més transparents és una experiència altament alliberadora, i la gràcia és que es pugui aprendre, practicant-la fins a l'horitzó final d'arribar a ser d'una peça. Aquest és l'horitzó vers el qual caminem, un horitzó coherent i ple de sentit, encara que no hi acabem d'arribar mai del tot.

Exigir la transparència a les persones que tenen responsabilitats —polítiques, econòmiques, socials o de qualsevol altra mena— és un deure moral ineludible, però, ¿com podríem exigir transparència als «de dalt» si ni ens prenguéssim la molèstia de procurar anar sent transparents nosaltres mateixos? Seria un autèntic contrasentit.

Tancament? No, gràcies! 

Em fa una gran nosa, el tancament,

perquè si el que vull és créixer,

necessito tenir el cor i la ment ben oberts.

Com podré renovar l'aire de casa meva si no obro alguna finestra? Com podràs entrar a casa meva si tinc la porta tancada amb un forrellat? De quina manera podria renovar idees i actituds si no obro la ment i el cor? Si cadascú de nosaltres s'atura un moment a repassar les moltes coses interessants i enriquidores que hem tingut la sort de poder fer, veurem que en el seu origen hi ha hagut sempre un acte d'obertura: Per què no participar en això que m'han proposat? Per què no m'hi fico també jo, en aquest projecte? I si em comprometés en aquesta tasca?...

Sempre que comencem una etapa nova en la vida o simplement en cada inici de curs se'ns obren al davant moltes possibilitats. Recordem: quantes coses que al primer moment ens semblaven gairebé irrealitzables, al cap de poc temps s'han demostrat beneficioses per a mi i per als altres, agradables, constructives i font de satisfacció per a tots, però sobretot per a mi... Davant d'una invitació o una possibilitat, sempre tenim al davant dues portes: una d'oberta —per què no?— i una de tancada —i ara!— i depèn de per quina banda tirem, ens enriquirem o bé ens quedarem igual.

El tancament ens dona seguretat perquè el terreny que trepitgem ja ens és conegut, i cal reconèixer que és molt còmode, però ens limita i a la llarga ens portaria a repetir-ho tot rutinàriament i a quedar momificats i dissecats... Sincerament, aquest no és un horitzó gaire falaguer i no el vull pas per a mi. Davant de qualsevol possibilitat nova val la pena que sospesem tots els pros i contres, i que tinguem ben present que tota situació nova —sobretot quan fa temps que fem el mateix— fa mandra i una certa por. Ja hi hauríem de comptar. Provar-ho no ens compromet a res i, en canvi, ens pot portar molts beneficis, a mi i als altres.

 

 

Desànim? No, gràcies!

Si ens hem de defensar contra tota actitud nociva, 

sobretot necessitem fer-ho contra el desànim,

que ens pren tota la força i ens deixa com morts.

Si ho pensem bé, descobrim aviat que el desànim és una actitud que ens deixa literalment fora de combat: si en qualsevol situació estic convençuda que «no hi ha res a fer», ¿com puc plantejar-me la més petita acció per a posar-hi una mica de remei? El desànim em desactiva completament. I el que és pitjor és que primer em deixa ben convençuda que tot esforç és inútil i després, amb la traïdoria més refinada, m'empeny a ser jo, no ell, qui opti per no fer res.

Jo el considero un enemic molt perillós i em sembla que faig bé de guardar-me'n, perquè és ben cert que em pot destruir fins a eliminar-me. I com ho faig per a guardar-me'n? Potser us en riureu una mica, del meu «mètode», però si funciona, la cosa no és ja per a riure, sinó per a celebrar-ho...

El que procuro fer és personificar el desànim conceptuant-lo segons els resultats que produeix en mi: intento veure'l com un malfactor, un aprofitat, un bandit, un lladre, més encara, com un violador, que em vol prendre el més valuós que tinc: la convicció, l'energia, la resolució, el coratge fins a la intrepidesa, si cal... ¿Oi que si un mal home m'assaltés per abusar de mi me'n defensaria aferrissadament amb tota la força que pogués reunir, amb dents i ungles, tot abans de rendir-me i deixar que sortís amb la seva?, doncs de la mateixa manera procuro quadrar-me davant el desànim perquè no se surti amb la seva i no em deixi fora de combat. Es tracta de veure qui se surt amb la seva, si el desànim o jo. Doncs ja us ho dic ben clarament: jo!

 

 

Por? No, gràcies!

La por diuen que guarda la vinya, però és ben mala companya,

perquè ens tenalla fins a paralitzar-nos.

I paralitzar és ben bé desactivar.

Podem tenir por de qualsevol cosa: de malalties, desgràcies, de les crítiques dels altres, de fer el ridícul, de la foscor, de perdre bous i esquelles, de quedar en evidència... Bàsicament, la por assenyala sempre una «possessió», una expectativa exagerada. Com més lliure em sento i soc, menys por tinc. D'altra banda, experimentar una certa temença és ben humà.

Què és el contrari de la por? Més que la valentia, jo diria que és la confiança. I aquesta seguretat que es basa en el fet de poder comptar amb recursos importants —siguin propis, dels qui m'envolten o de més enllà del món exclusivament físic— és un camp amplíssim que està a les mans de cadascú treballar a fons. De fet, la nostra experiència és que tenim al voltant moltes persones amb graus molt diferents de por i de confiança, des dels més acoquinats, per als quals tot és motiu d'inquietud i de temor, fins als més llançats, que, sense ser imprudents, saben assumir amb coratge el risc mateix de viure, amb les seves moltes facetes.

Animar-nos a viure sense por no crec pas que vulgui dir que primer de tot ens hàgim d'ocupar de suprimir la por o d'extirpar-la de soca-rel per a poder viure tranquils després, sinó més aviat que, encara que experimentem sempre un cert temor —som humans!—, això no ens ha d'impedir viure a ple pulmó, amb els peus ben posats a terra i el cap fred per a prendre en tot moment una opció assenyada i plena de sentit.