Por? No, gràcies!

La por diuen que guarda la vinya, però és ben mala companya,

perquè ens tenalla fins a paralitzar-nos.

I paralitzar és ben bé desactivar.

Podem tenir por de qualsevol cosa: de malalties, desgràcies, de les crítiques dels altres, de fer el ridícul, de la foscor, de perdre bous i esquelles, de quedar en evidència... Bàsicament, la por assenyala sempre una «possessió», una expectativa exagerada. Com més lliure em sento i soc, menys por tinc. D'altra banda, experimentar una certa temença és ben humà.

Què és el contrari de la por? Més que la valentia, jo diria que és la confiança. I aquesta seguretat que es basa en el fet de poder comptar amb recursos importants —siguin propis, dels qui m'envolten o de més enllà del món exclusivament físic— és un camp amplíssim que està a les mans de cadascú treballar a fons. De fet, la nostra experiència és que tenim al voltant moltes persones amb graus molt diferents de por i de confiança, des dels més acoquinats, per als quals tot és motiu d'inquietud i de temor, fins als més llançats, que, sense ser imprudents, saben assumir amb coratge el risc mateix de viure, amb les seves moltes facetes.

Animar-nos a viure sense por no crec pas que vulgui dir que primer de tot ens hàgim d'ocupar de suprimir la por o d'extirpar-la de soca-rel per a poder viure tranquils després, sinó més aviat que, encara que experimentem sempre un cert temor —som humans!—, això no ens ha d'impedir viure a ple pulmó, amb els peus ben posats a terra i el cap fred per a prendre en tot moment una opció assenyada i plena de sentit.