Què és valuós per a mi?

20. La igualtat

Un dels problemes més grossos que hi ha avui

al món és la desigualtat.

I no cal pas ser gaire savi per a adonar-se'n.

Els rics són cada vegada més rics i els pobres, cada vegada més pobres. Davant d'aquesta realitat, qualsevol persona una mica sensata no pot fer veure que no ho veu ni s'hi pot resignar de cap de les maneres. Això genera tot un seguit de diguem-ne reaccions: adonar-se de la realitat, comprendre'n les veritables causes, decidir fer-hi alguna cosa i fer-la. Personalment, primer de tot, puc anar canviant de mentalitat, i puc fer que les meves accions es regeixin cada cop més per criteris d'igualtat i l'afavoreixin. I després puc col·laborar amb altres persones encara més sensates que jo que, amb una infinitat de projectes, incideixen en aquesta realitat tan injusta per canviar-la.

Si m'agrada practicar la igualtat diguem-ne «verticalment», superant el classisme que comporta considerar les persones de diversos nivells o categories, també m'agrada plantejar-me la igualtat en termes horitzontals entre homes i dones: Masclisme? No, si us plau! Feminisme? Tampoc. ¿No és molt millor i més raonable considerar que homes i dones són iguals en dignitat i valor, i lluitar per aconseguir arreu la igualtat dels seus drets, en un clima d'amistat i col·laboració? ¿Quantes vegades no hem de suportar proclames d'un feminisme tronat de nena consentida i malcriada que no aporten res i exasperen els homes gratuïtament? Així no anem pas enlloc.

Sincerament penso que la igualtat comença a viure's i a practicar-se a casa, per anar-se expandint a tot arreu com una immensa taca d'oli. La neteja està relacionada amb la brutícia que es va acumulant, no amb les dones; la preparació del menjar, amb la gana, no amb un gènere determinat..., oi? A casa, cadascú sap o hauria de saber com convé repartir-se i compartir la feina, sense oblidar mai que una família no ha de ser mai com un hotel, on hi ha senyorets i servents, és clar.

 

Què és valuós per a mi?

19. El treball interior

El treball interior és incessant

i no és pas cap ocupació externa.

És l'esforç conscient de viure amb sentit,

de créixer, d'aprendre en tota circumstància,

de cultivar la vida fins a la plenitud.

El sol fet de llegir aquesta proposta de «treball interior» deu produir alguna mena d'urticària poc estudiada i greu als engorronits, esquenadrets i altres dropos per l'estil i també als inclinats a la superficialitat i la vacuïtat més banal. «Tre-ball in-te-ri-or»... Imagineu-vos! Horrorós!!

Bromes a part, jo el valoro molt, el treball interior, i per això el proposo ben convençuda que és molt valuós; més encara, que és insubstituïble per a aprendre a viure de debò. És el treball interior el que marca la diferència entre la persona que només vegeta o, com a màxim, funciona —entra i surt, va amunt i avall, fa activitats com tothom, però ho fa tot mecànicament— i la que intenta viure sabent qui és, on és, d'on ve i cap a on va. Aquesta intensa activitat de dins és feta d'atenció, d'observació, de contemplació de la realitat, de quietud reflexiva, d'obertura, d'espera amatent... És mirar, escoltar, callar, reflexionar, llegir, buscar, sospesar, decidir, no donar voltes i més voltes al cap i passar a l'acció, fer experiència, valorar, corregir, tornar-hi tantes vegades com calgui sense desanimar-se...

És ben de debò un treball i, certament, és interior. També és indiscutible que val la pena dedicar-hi temps, esforç i energia, perquè ens canvia la vida: hi posa consciència, sentit i, doncs, pau, llum i alegria. Aquesta atenció i profunditat ens asseguren en tota ocasió les fonts de l'aprenentatge constant: la vida dels altres és com un llibre obert ple de lliçons, el que fem i el que sentim també, el que llegim i veiem... I tot el que intuïm que batega en el misteri. El camí ens porta sempre més enllà, molt més enllà.

 

Què és valuós per a mi?

18. El sentit comú i la intel·ligència

Quan parlo d'intel·ligència no em refereixo pas

a una capacitat extraordinària,

que només posseeixen quatre superdotats,

sinó a la facultat que ens permet veure

les coses tal com són.

Viure amb sobrietat comporta notables beneficis: ajustar les despeses a les necessitats, facilitar l'estalvi, fer possible la solidaritat i fins el mecenatge, mantenir la moderació en els desigs i la llibertat, practicar la independència respecte al corrent dominant, cultivar la coherència amb les decisions personals, etc. Viure amb sobrietat avui dia, però, no m'és possible si no soc un mica lliure i una mica intel·ligent: no una mena d'Einstein en versió casolana, sinó simplement amb una senzilla dosi de sentit comú.

Sense un mínim d'intel·ligència o de sentit comú —que ens asseguren sempre la clarividència—, és a dir, veure les coses tal com són, no podem pas fer res de bo. No podem relacionar-nos d'una manera natural i equilibrada els uns amb els altres; no podem educar mitjanament bé ni fills, ni nets, ni alumnes, ni a nosaltres mateixos...; ni tan sols podrem fer el bé als altres, per més bona intenció que tinguem, perquè farem disbarats. D'exemples de ximpleries monumentals en veiem a cada cantonada: el que aprofita cinc dies de vacances per a anar-se'n a l'altra part del món i passar-se els tres dies que li queden buscant gangues als mercats ambulants; el qui dona al seu fill tot el que li demana sense contrariar-lo mai, perquè se l'estima taaant que al final en fa un dèspota i un cretí... M'explico?

No oblidem que la intel·ligència és una de les tres facultats diferencials —amb la voluntat i la llibertat— de les persones humanes. Tenint en compte tot això, potser no ens sobraria preguntar-nos com tenim de desplegada i ben aprofitada la part racional de la nostra persona.