El sentit de la vida és estimar

Repassant la pròpia experiència, trobem que quan realment hem estat més feliços és quan hem estimat de cor, generosament, sense cap mena d'interès. Tot s'ha omplert de llum i de colors, aleshores, i ja no vèiem foscor per enlloc.

Això (veure què em fa feliç de veritat) és la prova dels nous. Estimar és el que veritablement dóna sentit a la nostra vida. Podem afirmar, doncs, que l'autèntic sentit de la vida és aquest: estimar.

Estimar vol dir moltes coses: comprendre, fer-se el càrrec, posar-se en la pell de l'altre, escoltar a fons, tenir en compte les opinions, les necessitats, els desigs de l'altre, respectar-lo amb tota delicadesa, no jutjar mai (i mai vol dir això: mai), no interpretar com si fóssim guionistes professionals, deixar espai, permetre que l'altre sigui com és i tingui defectes, com jo, com tothom. També vol dir ser amable, tenir bon humor i bones maneres, fer companyia sense envair, compartir els moments difícils amb el qui ho passa malament, però, sobretot, celebrar les alegries de l'altre i alegrar-se'n, donar un cop de mà, estar disponible, no enganyar ni dissimular, reconèixer amb senzillesa, doncs, fins i tot les pròpies mancances. I, a més, vol dir també deixar-se estimar i ajudar per l'altre (per als qui sabeu una mica de gramàtica, això és com la veu activa i la passiva), agrair i acollir l'agraïment sincer...

Per això, un home tan savi i tan bo com sant Joan de la Creu afirma amb la rotunditat del qui ha descobert una cosa essencial: "Al capvespre de la vida serem examinats sobre l'amor". I ens el podem ben creure, perquè no tenia un pèl de pallús ni d'engalipador.

El sentit de la vida

En algun moment o altre de la vida, si volem arribar a viure de debò, ens haurem de plantejar la qüestió del sentit de la vida. Segur que no el trobarem si ens limitem a deixar-nos portar com una fulla seca pel vent de les circumstàncies.

Hi ha maneres de viure que no tenen sentit: viure per fer diners, només per divertir-se, per fer el bèstia, per aprofitar-se dels altres, per lluir més que ningú del veïnat... En canvi, n'hi ha d'altres que en tenen molt: viure per aprendre i créixer, viure per conviure i compartir, viure per fer companyia, per donar un cop de mà, per aportar sense escarafalls els dons rebuts i per rebre allò que els altres em poden oferir i jo no tinc.

La paraula "sentit" es refereix al significat i també a la direcció. I aquest darrer em sembla un concepte clau per a trobar realment (vull dir de debò i en concret) el sentit de la meva vida. Plantejar-me ben sincerament en quina direcció va la meva vida em donarà la clau per a descobrir, redescobrir, confirmar o retrobar el sentit que té o que pot arribar a tenir. La meva agenda m'ajudarà a no separar-me gaire de la veritat, és a dir, de la realitat, perquè una cosa són els bons sentiments i els desigs o propòsits més o menys benintencionats i una altra, les accions reals.

Si les accions i els fets confirmen que la direcció de la meva vida en general va de mi cap als altres, vaig bé. Si va dels altres i de les coses cap a mi, frenem, perquè, segurament sense adonar-me'n, vaig en contra direcció.

"Brams d'ase no pugen al cel"

Una manera de fer afable, sensible, vital, solidària, càlida i empàtica és un valor, és clar que sí! Però amb els anys també cal aprendre'n una altra: una certa impassibilitat, sense "picar" en l'ham del primer tanoca que em passi pel costat.

Per què hauria de prendre en consideració tot allò que surt per entre les dents de qualsevol? Només caldrà fer-ne cas quan realment tingui raó, sigui oportú i beneficiós almenys per a algú. I una dada molt important: el càrrec, els títols o la categoria del qui parla no afegeix normalment valor a la cosa dita, ni n'hi resta, suposant que en tingui. 

Sovint ens ha passat que algú, en una visita o una trobada, ens ha dit alguna cosa ben poc afortunada, ha insistit en una qüestió que no li pertocava, o ens ha fet fins i tot alguna recomanació fora de lloc. Doncs, deixem-ho passar tal com deixem passar el paisatge que es veu per les finestres d'un tren o d'un autocar. No val la pena que ens hi entretinguem més. Tots plegats, si alguna vegada ho hem hagut d'entomar de grat o per força, també és cert que algun cop hem estat bastant desafortunats en allò que hem dit a una altra persona. Tranquils, que algunes de les nostres peroracions fetes amb la millor bona fe (qui en podria dubtar?), també mereixerien la dita que recullo en el títol: "Brams d'ase no pugen al cel". Fet i fet, tots som de la mateixa pasta.

Picar-se per un no res no condueix enlloc. A tots ens convé una bona dosi de sana impassibilitat. Al capdavall, d'aquí a un segle, quina cara farem?