Què és valuós per a mi?

13. La fe com a filosofia de vida

Aquest tema no em mereix pas el número tretze,

sinó l'u, sense cap mena de dubte,

però tots comencem per allà on ens és més fàcil

de començar.

Al meu entendre, la fe com a filosofia de vida assenyala sobretot la posició i la funció d'allò que crec: lluny de ser més o menys «ornamental», com una mena de motllura decorativa en algun raconet, forma part de l'arrel i, des d'aquest «lloc» basal, imprimeix una determinada direcció a tot el que és la pròpia vida: percepcions, accions, paraules, pensaments, silencis, camins, anhels... No cal dir com respecto tota forma de fe, però en aquest cas no em refereixo a cap mena de ritualisme, perquè em sembla que és tota una altra cosa.

 

He arribat a la conclusió que tots en tenim una o altra de fe. Molts coneguts i amics meus creuen en la ciència, en la història, en el progrés de la humanitat... No necessiten comprovar cap resultat de les recerques que serveixen per a aprofundir el coneixement de qualsevol camp de la realitat del passat o del present. I creuen com jo en el valor de l'amistat, en la força duradora de l'estimació i de la confiança...

Jo em refereixo sobretot a una experiència: no estic sola; més encara, soc estimada. I ho puc dir en plural —no estem sols, som estimats— amb tot el convenciment, encara que l'experiència és una cosa absolutament personal. És una experiència primera, prèvia a qualsevol possibilitat de fer «concurs de mèrits». Una experiència de generositat i gratuïtat. La meva resposta, que treballo perquè sigui sincera, humil, sentida i agraïda, és només això: una resposta. No ha generat pas la Presència que experimento, sinó que ha estat generada per ella. I això és molt i molt important, perquè vol dir que la Presència és per a tothom. De tan gros que és això no me n'acabo ni de fer el càrrec...

 

Què és valuós per a mi?

12. La solidaritat

En vigílies de Nadal, la tria d'actituds valuoses

és molt fàcil: solidaritat.

I no penso pas en tants gestos solidaris de resposta a la festa,

sinó més aviat en allò mateix que celebrem.

Intentaré explicar-ho breument tal com ho entenc. El fet del naixement de Jesús de Natzaret és en ell mateix un acte grandiós de solidaritat. Déu que, com a tal, tenia tots els atributs de la plenitud —popularment diríem que «ho tenia tot»—, veient que no ens en podem sortir només amb les nostres forces, decideix venir a salvar-nos, és a dir, a evitar que ens destruïm nosaltres mateixos sense remei. Ve a nosaltres en Jesús, no per a ser temut o obeït, sinó per a ser conegut i estimat, perquè només el coneixement i l'amor donen sentit i fan que valgui la pena de viure en tota circumstància.

Jesús entra en la nostra història per baix de tot, sense cap mena de privilegi —un viatge obligat, una família amb molt coneixement, molta estimació i pocs béns, un senzill estable per tot recer, aviat una persecució imprevisible...— i ens mostrarà una nova manera de viure, prescindint de falses seguretats, pors, judicis i excuses, una nova manera de viure que és plena de sentit.

Ho tenia tot i ho dona tot a tothom —tot i que això del «tothom» no agrada pas gens als exclusivistes de totes les èpoques—, fins i tot, anys a venir, donarà la vida en plena joventut. Si això no és solidaritat, ja em direu què és... És per això que em sento cridada a aprendre d'aquesta solidaritat per a fer sempre tot allò que pugui per Nadal i cada dia, i fer-ho de tot cor.

Us desitjo a tots un Nadal autèntic i solidari, és a dir, un bon Nadal!

 

Què és valuós per a mi?

11. La confiança

És imprescindible per a viure, la confiança.

Sense confiança no podem fer res de bo

ni descobrir el sentit de tot,

ni reposar, ni riure, ni crear res,

ni sentir-nos mínimament bé.

És com el basament sòlid d'una torre, que arrapat a la roca li permet aguantar les maltempsades i l'erosió dels anys sense ensorrar-se ni desmuntar-se. Sobretot en èpoques difícils, poder confiar en persones de bé ens fa més forts, més resistents, més contents. Saber en qui pots confiar no respon a una mena de fórmula automàtica. Molts —per no dir tots— hem confiat una còpia de les claus de casa a algú, «per si un dia passés alguna cosa», diem. Estem absolutament segurs que aquesta persona en qui hem confiat no aprofitarà l'ocasió per a plomar-nos. I és molt difícil que ens equivoquem.

Com distingim entre les persones que mereixen la nostra confiança i les que no? Perquè és ben clar que la confiança i la badoqueria no tenen res a veure... Hi compten molt les obres de la persona en qüestió —el que fa— i no un dia o dos, sinó moltes vegades, durant el temps que fa que la coneixem. Tots hem hagut de tractar un dia o altre amb algun penell de campanar, que actua segons d'on bufa el vent, però també coneixem moltes persones que són d'una peça: el que diuen, el que pensen i el que fan és idèntic. D'aquestes, ens en podem ben refiar.

I ens convé fer-nos una pregunta en veu passiva, però molt concreta: soc una persona digna de confiança?, o només ho semblo? La nostra societat es caracteritza avui, i segurament també en moltes altres èpoques, per donar una gran importància a l'aspecte —és molt curiós que proliferin els assessors d'imatge i no tant els de contingut!—, però si només semblés una persona digna de confiança i no ho fos veritablement, què seria jo en realitat? No seria res més que una enganyifa, una simple ensarronada. De semblar a ser hi ha moltíssims quilòmetres de distància.

Què és valuós per a mi?

10. El dintre

Si el més important és el que hi ha a dintre,

molt més que el que hi ha a fora, per bonic que fos,

una persona sense una mínima profunditat

seria plana com una simple fotocòpia.

El millor de tot és el que hi ha a dintre, no el que es veu per fora: bellesa, elegància, fins i tot un aspecte saludable, àgil, flexible i tan esportiu com vulgueu. El pensament, els sentiments que omplen la vida, aquella coherència bàsica que constitueix el que podem anomenar l'arquitectura interior, que fa que tot es mantingui sòlidament al seu lloc...

El dintre pot ser molt i molt esquifit, sobretot quan tot just comencem a aprendre a viure, i molt gran, enorme, quan ja en sabem una mica, si ens hi dediquem. Dic «si ens hi dediquem», perquè conec moltes persones que es dediquen exclusivament al que va per fora: vestits de primera, complements d'aparador, un cutis d'anunci de cosmètica i un pentinat —ui, el pentinat!— que els deu haver costat un ronyó... No sabria dir ben bé en què es diferencien d'un maniquí, d'aquells que hi ha als aparadors amb cara d'estaquirot o, simplement, sense cap —tot un símbol—, perquè sembla que es dediquin només a viure de cara a la galeria, per a ser vistos, suposo. Llàstima!, han reduït la seva identitat a fer de penja-robes. Es ben trist que, tot i el seu aspecte tan acurat per fora, el seu dintre, que és el més important, estigui deshabitat, ple de pols i de teranyines.

I el meu dintre, com està? Tant de bo m'hi estigui sovint i el mantingui net i polit, càlid i acollidor. És aquí, en el meu dintre, on millor puc aprendre a escriure cada pàgina de la meva vida —i a llegir-la després— sense atabalament, precipitació ni superficialitat. És aquí on puc anar descobrint el sentit de tot i la millor manera de viure-ho. Aquí dintre no estem mai sols, perquè és un espai habitat. I és just el lloc on millor puc aprendre com anar fent el món cada vegada més habitable.