Què és valuós per a mi?

11. La confiança

És imprescindible per a viure, la confiança.

Sense confiança no podem fer res de bo

ni descobrir el sentit de tot,

ni reposar, ni riure, ni crear res,

ni sentir-nos mínimament bé.

És com el basament sòlid d'una torre, que arrapat a la roca li permet aguantar les maltempsades i l'erosió dels anys sense ensorrar-se ni desmuntar-se. Sobretot en èpoques difícils, poder confiar en persones de bé ens fa més forts, més resistents, més contents. Saber en qui pots confiar no respon a una mena de fórmula automàtica. Molts —per no dir tots— hem confiat una còpia de les claus de casa a algú, «per si un dia passés alguna cosa», diem. Estem absolutament segurs que aquesta persona en qui hem confiat no aprofitarà l'ocasió per a plomar-nos. I és molt difícil que ens equivoquem.

Com distingim entre les persones que mereixen la nostra confiança i les que no? Perquè és ben clar que la confiança i la badoqueria no tenen res a veure... Hi compten molt les obres de la persona en qüestió —el que fa— i no un dia o dos, sinó moltes vegades, durant el temps que fa que la coneixem. Tots hem hagut de tractar un dia o altre amb algun penell de campanar, que actua segons d'on bufa el vent, però també coneixem moltes persones que són d'una peça: el que diuen, el que pensen i el que fan és idèntic. D'aquestes, ens en podem ben refiar.

I ens convé fer-nos una pregunta en veu passiva, però molt concreta: soc una persona digna de confiança?, o només ho semblo? La nostra societat es caracteritza avui, i segurament també en moltes altres èpoques, per donar una gran importància a l'aspecte —és molt curiós que proliferin els assessors d'imatge i no tant els de contingut!—, però si només semblés una persona digna de confiança i no ho fos veritablement, què seria jo en realitat? No seria res més que una enganyifa, una simple ensarronada. De semblar a ser hi ha moltíssims quilòmetres de distància.