Pasqua, festa de vida i de llum 

Una festa és, per definició, una diada bonica,

especial i plena de sentit,

i la de Pasqua, festa de vida i de llum,

és per a mi la més maca de l'any.

La Pasqua és una festa cristiana, en què se celebra la resurrecció de Jesús de Natzaret. Després d'una vida intensa i entregada a alliberar tothom de malalties, d'ignorància, de fanatisme i de tot mal, és traït, venut, acusat falsament, torturat i finalment executat com un malfactor; és enterrat sense haver proferit ni un sol improperi ni haver mastegat la més mínima venjança. Al contrari, demana a Déu —a qui anomena abba, 'papa'— que perdoni els que el maten perquè «no saben el que fan». Mentre passa tot això Déu calla, però al tercer dia el ressuscita. No el reanima, per a tornar a morir més endavant: el ressuscita, li dona la vida definitiva que ja no té data de caducitat.

És la festa de la vida, que anuncia a tothom aquesta misteriosa energia que bull o dorm dins nostre —segons si vivim o si només fem la viu-viu—, que ho vivifica tot, ho il·lumina tot i que ho pot transformar tot..., si no ens hi oposem. 

Cada any ens podem deixar interpel·lar per algun dels molts aspectes d'aquesta festa profundament existencial. Avui en proposo dos: la vida i la llum. Primer de tot em puc plantejar moltes preguntes: Visc de debò?, ¿o bé em conformo amb qualsevol dels seus succedanis, per exemple, funcionar, vegetar, anar tirant, fer la viu-viu...? ¿Dono vida (alegria, ànim, un cop de mà, serenor, sentit...) al meu voltant?, o soc, en un cert sentit, com una planta paràsita? Alimento?, o només xuclo la vida dels altres? Aporto alguna cosa bona allà on soc?, o bé només ocupo espai? I també: Soc conscient que soc llum? —no que m'hauria d'esforçar per ser-ho, sinó que ho soc!— M'ho crec de debò? ¿Irradio agraïment, entusiasme, esperança, goig de treballar en mil coses que valen la pena? ¿O bé tinc el mal costum de fer d'apagallums, d'aigualir bones iniciatives, d'ofegar la vida allà on comença a brollar? Tinc la sort de conèixer moltes persones «lluminoses» que, sense cridar gens ni mica l'atenció, escampen amb tota naturalitat una aura serena i positiva. Ho soc, jo, una persona lluminosa? Vaig aprenent a ser-ho, ni que sigui una mica?...

Bona Pasqua!

...i 51. Com plantejar-nos

el projecte de vida?

No es tracta pas de fer-se el que en diem un programa:

què sabem del que passarà,

de l'horari que ens veurem obligats a fer,

fins i tot de quina manera concreta ens guanyarem la vida?

No hi ha res de circumstancial o anecdòtic que pugui arribar a ser realment important. El que importa és el valor del sentit o la direcció que jo vull donar a la meva vida. També diria que el més valuós del projecte de vida és que me'l plantegi: que em faci preguntes concretes sobre l'horitzó cap al qual em sembla que val la pena que camini.

Existeixo, visc, soc!, tot i que podria no haver existit; existeixo també gràcies a les circumstàncies, tant positives com negatives. Soc com soc, amb llums i ombres, limitacions i capacitats, punts forts i punts febles. Soc jo! Soc una persona única i plena de possibilitats úniques.

Existim, però què fem amb la nostra vida? Vegetem?, funcionem?, aparentem?, vivim? Què podem fer amb la nostra vida per a ser més persones i més feliços? La meva experiència em du a fer una proposta concreta: voler i procurar el bé de tots, incloent-hi el meu. No he trobat cosa millor ni més adequada per a arribar a la realització personal i a la felicitat, perquè voler el bé sincerament a tothom m'allibera de coses tan poc sanes com els prejudicis i el ressentiment, i procurar el bé ens dona sentit i ens fa feliços, ens dona un goig sense mesura, que no trobem en res més. Qui ho ha tastat sap ben bé de què parlo. Pensar tot això i arribar a algunes conclusions és, ni més ni menys, plantejar-se el projecte de vida, una tasca realment interessant que durarà tant com els dies que visquem.

50. Plantejar-se un projecte vital

Quan ens adonem que existim,

que hem rebut el regal increïble de la vida,

el primer que ens surt és preguntar-nos

cap a on hem d'orientar aquesta vida

que hem rebut gratuïtament.

La primera cosa important en la vida és adonar-nos que som vius. Sembla una solemne bertranada, però no ho és. La rutina, si la deixem fer, és capaç de desvirtuar-nos-ho tot i acabem confonent la consciència d'existir amb notar que podem entrar i sortir, anar amunt i avall, i fer tota mena de coses amb autonomia. És propi de la persona humana saber-se meravellar d'allò que la sobrepassa: existeixo i podia no haver existit, ho experimento en la fondària del pensament, la intensitat del sentiment, la quietud habitada de l'esperit i, alhora, enmig de la naturalitat i la senzillesa de fer-me el llit, preparar el dinar, rentar la roba, endreçar...

La segona cosa, tan important com la primera, és orientar bé la vida —aquesta possibilitat misteriosa que tenim—, intentant respondre'ns una pregunta ben sensata: Viure cap a on? En quina direcció vull avançar? Què en vull fer de la meva vida? A quines coses puc concedir més valor i quines trobo que no valen res? Quines actituds trobo que valdria la pena que cultivés?...

L'horitzó al qual em vull anar acostant, convençuda que val la pena, definirà el que podrà ser la meva vida concreta. Posem alguns exemples: si valoro per damunt de tot els béns materials, orientaré la meva vida a fer diners, a acumular-los —fent el sord a les crides de la solidaritat i a les necessitats que sorgeixin a prop meu—, a invertir-los i a vigilar-los, segurament seré rica i envejada, tindré, amb una mica de sort, una bona posició, però probablement em sentiré bastant buida; si el que valoro més són les persones, m'hi abocaré: cuidaré exquisidament els qui estimo i arribaré a molts altres, amb el voluntariat, la promoció de persones vulnerables, segons els meus carismes (formació, ajuda assistencial, cultura, acompanyament i prevenció...), però probablement no seré una de les grans fortunes del país... (En continuarem parlant).

49. Cultivar el creixement

 

Deixar-se anar com una fulla seca al vent

no és pas viure en plenitud,

sinó malbaratar la vida.

Els primers anys de la vida els pares o els qui els supleixen intenten ensenyar-nos a créixer. Ens ho ensenyen, ens ho expliquen, ens ho inculquen —amb més o menys encert— de moltes maneres. A vegades els seus missatges ens arriben molt clarament, a vegades no tant. Del que ens deien, ens en recordem molt, força, una mica, no gaire o gens... El que no oblidem són els principis i valors que van fonamentar i impulsar la seva vida. 

Anys després cadascú pren el timó de la pròpia vida i, doncs, del seu creixement. Malauradament, n'hi ha que pensen que això d'esforçar-se és dolent per a la salut i prefereixen deixar-se anar passivament i abúlicament en el dolce far niente, pensant que s'encaminen cap a la llibertat i, de fet, decantant-se perillosament a la buidor de la garreperia i de l'egoisme més matussers i, alhora, perfeccionant-se en l'art de l'exigència als altres, sense advertir o tenir en compte la seva incongruència. I no. No fer res no aboca a la llibertat, sinó a la indolència i a la mediocritat. És l'hora, doncs, de plantejar-nos el repte de continuar creixent com a persones.

Cultivar el creixement inclou la formació, l'estudi, és clar que sí, però no s'hi limita. Hi ha una mena de formació que s'orienta només al saber; n'hi ha una altra que s'orienta a la vida, i és aquesta la que ens interessa. El creixement és aquest treball per millorar-se un mateix: reflexionar per millorar, aprendre dels errors, observar les pròpies reaccions i les dels altres sense posar etiquetes, aprendre dels altres, il·luminar els racons més foscos, on s'amaguen les excuses i justificacions, no trepitjar ni deixar-me trepitjar, no manipular ni deixar-me manipular, detectar les pors que tinc a dins i mirar d'espolsar-me-les, sobretot la por de créixer i de comprometre'm...

 

48. Cultivar l'assertivitat

No té gràcia ni ser agressiu ni ser submís;

el que té valor és arribar a ser assertiu:

saber expressar amb claredat i respecte emocions,

necessitats, conviccions, etc.

Per a entendre'ns, estar ben convençuts que

tota persona és valuosa i important,

i jo també.

El que primer haurem de treballar és el concepte que tenim de nosaltres mateixos. Amb sinceritat, és clar, però sobretot amb veracitat. Sense valorar la veritat, és impossible arribar a tenir un concepte ajustat d'un mateix: ni ensucrat, ni rebaixat. De primer moment, la veritat ens sembla dura, però si lleialment li fem lloc dins nostre, un lloc confortable i permanent, se'ns mostra tal com és: alliberadora i imprescindible en l'esforç de viure de debò.

Lluny de nosaltres tant l'orgull i la presumpció com la pròpia desqualificació com a actitud de fons! Ni som superiors als altres en tot ni som una completa calamitat. Tots tenim uns punts forts i uns punts febles. Ens convé anar descobrint amb equanimitat i sense fer escarafalls quins són. Cultivar comença sempre per un coneixement objectiu, que serà la base del treball que podrem anar fent.

Una bona manera de cultivar un autoconcepte ajustat és evitar de tractar-nos com un drap brut, perquè no ho som. Segurament, de petits, alguna persona ens va rebaixar algun cop amb paraules de menyspreu, i —quines coses!— alguna vegada la memòria encara en les fa ressonar a dins... Però ara ja som grans i allà on abans hi havia l'educació, encertada o desencertada, avui hi ha el treball personal de maduració i de creixement, un treball magnífic que no hem de fer malbé per cap mal record.