Aprofitar les primeres matèries

Cada situació que vivim ens aporta moltes primeres matèries

que ens poden ser molt útils si les sabem fer servir bé.

Sembla com si la realitat ens arribés juntament amb una capsa d'eines

 acompanyada de les seves instruccions,

perquè allò que vivim ens pugui ajudar a créixer una mica més.

Hi ha algunes "eines" que són molt fàcils de manejar. O que ens ho semblen. Són totes aquelles que ja hem fet servir abans en altres ocasions i que podem considerar com a conegudes. Encarar-nos-hi no ens costa gaire i per això no ens fa gaire mandra posar-nos-hi.

Altres situacions són totalment noves per a nosaltres i això fa que ens semblin més amenaçadores del que potser són en realitat. Dintre la capsa, són "eines" que veiem molt estranyes i hem de preguntar fins i tot per on s'han d'agafar. Si ens llegim atentament les instruccions, segur que en sabrem fer un bon ús, però sense llegir-les ens encallem i no ens en sabem sortir.

Totes les pegues o dificultats que ja hem trobat i experimentat altres vegades, és més fàcil que les sapiguem gestionar, sobretot si hem reflexionat sobre l'experiència viscuda per millorar-la. Les situacions que no hem viscut mai ens espanten més. Tendim a fer-nos expectatives poc ajustades que queden curtes o bé massa llargues... Les instruccions dels qui ho han passat abans que nosaltres poden ser aleshores de molta utilitat. Sobretot si la nostra actitud és raonable i hem descobert ja —beneïda l'hora!— que la realitat s'encaixa precisament acceptant-la i que no serveix de res barallar-s'hi ni discutir-hi. Bé, sí: serveix per a perdre el temps, l'energia i una gran oportunitat per a aprendre i créixer.

Ensorrar-me? No, gràcies! 

Ensorrar-se no serveix per a res positiu.

És perdre temps i energies inútilment, i més tenint en compte

que quan ens ensorrem és quan estem en una situació de més gran necessitat.

I aleshores no és pas qüestió de plegar-se, sinó de treure forces de flaquesa

per viure amb més fortalesa que mai.

Tot això és bo que ho pensem quan les coses van bé, perquè en el moment d'una gran dificultat tot ens cau a sobre i l'exercici de la racionalitat ens és molt més difícil que mai. El que seria millor que féssim seria intentar sobreposar-nos, és a dir, fer-nos més forts que l'adversitat que ens amenaça. Si ho fem així col·laborem amb els que ens volen ajudar i, més que sumar esforços i energia, aconseguim multiplicar-los. Els qui ho hem viscut no ho podrem oblidar mai.

A vegades, com una mena de corc que no deixa de perforar, hi ha una veueta negativa i persistent que ens assegura per activa i per passiva que la situació és terrible i que no la podrem resistir. Em sembla que només té mitja raó: hi ha situacions terribles, certament, i si la meva situació ho és, ho és. No ens hauríem d'enganyar mai... El que no encerta, la veueta empipadora, és que no podrem resistir-la. De cap de les maneres! I per a què serveix la fortalesa, sinó per a sobreposar-se a l'adversitat i fer-ne ocasió de creixement i de maduració?

Però, aquesta fortalesa també l'hem d'entrenar, per a poder-la tenir ben elàstica i a punt en el moment que la necessitem —tinguem present que les adversitats no demanen mai cita prèvia—; i per a entrenar-la, la vida quotidiana, amb els seus canvis imprevistos, la seva monotonia i les seves petites dificultats recurrents, ens brinden una oportunitat esplèndida per a exercitar la paciència i la fortalesa, que són cosines germanes, mirant de no caure en el mal humor, en el desànim o en altres actituds poc recomanables.

Celebrem les 

deu mil visualitzacions!

 

Encara que habitualment no tiri gaires coets,

trobo que deu mil visualitzacions

bé mereixen una celebració.

Fa quatre anys llargs que vaig començar aquest blog "Viure, la feina de tots", i trobo que el fet d'arribar a les deu mil visualitzacions és un bon motiu per a celebrar-ho. Com? Dedicant una entrada a subratllar el bo i millor d'aquestes menudes píndoles reflexives centrades en el fet de procurar viure amb sentit. Segons el meu parer, el més important del blog és el contingut, les qüestions que s'hi tracten i el tema de fons: aprendre a viure és la feina que tenim tots, la feina més central i més important que podem arribar a fer. Si ho penso bé, les altres tasques que tinc, les puc substituir per unes d'equiparables. Però aquesta no. 

Perquè hi hagi un blog operatiu és ben clar que algú hi ha d'escriure. Des del punt de vista del qui ho escriu us puc assegurar que ha estat una molt bona idea que ha mobilitzat dintre meu moltes coses. Aquest blog no és un exercici literari, ni periodístic, ni científic: és un exercici de vida. Escriure-hi m'ha mobilitzat no solament el cap, sinó totes les potències vitals. Manoi!, no es tracta pas d'escriure sobre una cosa que no coneixes ni comprens, que no valores gens ni mica i que no penses treballar de cap manera... 

I, finalment, hi ha els qui ho llegeixen. El més bonic del blog és això: que va dirigit als altres, a tothom qui ho vulgui llegir. ¿Que hi ha una persona que hi troba una bona idea que li pot donar impuls? Aplaudeixo amb entusiasme. Que no s'ho llegeix ni el gat? Continuo aplaudint amb entusiasme, perquè escriure-ho ja ha tingut sentit. A tots els qui m'heu comentat que ho aneu llegint i a tots els qui heu anat sumant visualitzacions sense que us conegui: moltes gràcies! Celebrem-ho vivint més a fons!

La lliçó de la primavera

En aquest temps cada any es produeix el mateix miracle:

la vida torna a esclatar en la natura,

i el que semblava ben sec i totalment mort rebrota.

I dins nostre també. Aquesta és la lliçó de la primavera.

Si fem una mirada atenta a la natura, cada any veiem que, en un moment determinat, una força tan invisible com poderosa i imparable fa esclatar puntualment tots els vegetals, i tot tronquet, tota branca, per seca i irremissiblement morta que sembli, rebrota. És la constatació d'un fet que es repeteix tants anys com anem vivint.

Si ens atrevim a fer una mirada atenta i sobretot profunda a la nostra vida, veiem que hi ha dolor, limitació, contratemps i fins i tot mort. És també un fet constatable. Però, misteriosament, la limitació no té pas l'última paraula. Això és el que ens ensenya la festa cristiana de la Pasqua, que em sembla la més bonica i emocionant de tot l'any. Som refets i revitalitzats inexplicablement, sense haver-hi prèviament cap mèrit propi que ho pugui justificar, i és llavors que ens comencem a sentir acompanyats i estimats.

És la lliçó de la primavera. No puc donar res per perdut o per mort, ni dintre meu ni en els altres. Qui no ho ha experimentat ell mateix fa el desmenjat i afirma, escèptic, que això són falòrnies o contes de la vora del foc. En el qui ho ha tastat, però, s'obre una porta a l'inconegut: ja sap que hi ha una força tan gran que pot arribar a sostenir la vida d'una persona, per esquinçada que estigui. No la sabem definir ni explicar, però és tan evident que tots hi podem descansar. La confiança és això.